BASILICATA COAST TO COAST

BASILICATA COAST TO COAST (2010) Itàlia

Allargant la vida

El cinema italià d’avui en dia és com regirar els estants d’una botiga de llibres vells o d’una paradeta dels Encants, on saps que la majoria és una merda però de tant en tant trobes alguna cosa que t’alegra el dia. I Basilicata coast to coast, malgrat els tantíssims defectes que té, m’alegra el dia cada cop que la veig.

A diferència de la majoria de films italians contemporanis, Basilicata coast to coast comença amb un ritme força àgil. El Nicola, el Rocco, el Salvatore i el Franco són quatre amics que comparteixen l’afició de la música i són convidats a actuar en un festival que es fa a Scanzano, una localitat que cau a l’altra punta de la Basilicata. Com si haguessin tingut una revelació decideixen fer el camí a peu, amb un carro tirat per una mula i invertint-hi deu dies quan en cotxe trigarien poc més d’una hora i mitja. Fan una roda de premsa per veure si poden aconseguir algun tipus d’ajut però només hi assisteixen un capellà i una periodista d’una televisió local. Ella i un càmera hauran d’acompanyar-los a contracor durant el viatge per grabar un reportatge. La resta, com es pot fàcilment suposar, és clarament previsible.

“La vida és un viatge massa curt… sinó l’allargues”

I amb aquesta frase que resumeix l’esperit de la peli i de qualsevol road-movie, veurem una successió d’escenes que funcionen de manera gairebé independent, on anirem veient actuacions musicals improvisades, diàlegs que ens permetran conèixer cadascún dels personatges i veure situacions i entrebancs on comprovarem com reaccionen davant les alegries i les adversitats. Res massa nou a l’horitzó. Com qualsevol altra road-movie el que importa és el camí, no l’objectiu final, i cadascún dels personatges porta la seva pròpia motxilla de problemes que hauran de buidar i resoldre mica en mica.

Els personatges, si voleu, també estan inicialment dibuixats amb traços gruixuts però a mida que els coneixem aniran agafant entitat: El Nicola, el líder de la banda, és un professor de matemàtiques casat amb una dona de classe alta, que mai acaba el que comença. El Franco és l’estrambòtic, el que toca el baix i el que ha decidit no parlar des que la mort va entrar a la seva vida i el Salvatore és el més jovenet, el càndid, que s’ha conformat treballant a l’estanc de la seva mare mentres té idealitzat al seu cosí, el Rocco, un actor televisiu que va viure fa anys la seva època de popularitat i que ara només aprofita la fama per enllitar-se amb alguna pobra noia avorrida que vol escapar de la rutina. Finalment la Tropea és la periodista, filla d’una personalitat de la regió però que vol viure de puntetes, sense sorolls ni estridències, encarant-ho tot amb un posat fastiguejat i desencantat. En resum, una banda de perdedors als quals aquest viatge suposarà un punt i apart en la seva vida. Però no espereu res massa trascendental perquè ells són banalment humans, a diferència dels antiherois nordamericans que tenen idealitzada la història d’amor o el projecte ambiciós que canviarà les seves vides. Perquè als personatges d’aquesta història aquestes grans gestes els hi venen grans, ells ja saben abans de començar que aquest viatge no els hi canviarà la vida.  Només volen gaudir del paisatge, de la calma, de la sensació d’autosuficiència, de viure amb lentitut i amb intensitat sabent que només seran deu dies i que el camí serà a estones avorrit i farragós. La trascendència no hi té cabuda en aquesta història i això és el que realment funciona i els fa humans, reals i propers.

Basilicata coast to coast és el debut darrera les càmeres del Rocco Papaleo, que també firma el guió i interpreta el personatge del Nicola, i malgrat algunes baixades de ritme, algunes escenes on les actuacions són massa teatrals i alguns gags que semblen ser un homenatge a L’armata Brancaleone, estem davant d’una mica d’aire fresc dins el panorama del cinema italià. Molts diàlegs, que com qui no vol la cosa, tenen més profunditat que la majoria de films d’autor i la manera de realitzar del Papaleo consisteix en una barreja de plans amb càmera en mà que fan que la història transpiri veracitat, que se’ns faci curta i agradable, com d’un d’aquells viatges en cotxe que sense adonar-nos arribem abans de l’hora prevista. Dins de les actuacions, destacar l’ús d’actors no professionals que aporten calidesa a la història i la interpretació de la sempre efectiva Giovanna Mezzogiorno, que per primer cop la veurem en una comèdia allunyant-se dels clàssics papers de patidora que sempre ha interpretat. Subvencionada en part pel departament de turisme de la regió, la peli es recrearà en mostrar-nos uns paratges agrestes que no destacaran per la seva extrema bellesa sinó per la seva calma i puresa. Paisatges gairebé deserts, camins pedregosos, personatges que semblen sortits d’una peli del Pasolini i pobles que meravellen com el d’Aliano, lloc on el Carlo Levi va escriure Cristo si è fermato a Eboli i on va voler que l’enterressin o com Craco on, com diu el Nicola en un moment del film, no es que no hagin rebut la modernitat sinó que l’han rebutjat.

Basilicata coast to coast és un film modest, amable i senzill que a ritme de jazz et dóna allò que ofereix, sense trampes ni artificis. Una pel·lícula sobre l’amistat (que et fa pensar sense voler en Amici miei), la natura, les arrels i la cultura que en conjunt actua com un bàlsam reparador pels dies grisos.

*A qui li interessi la gastronomia: en una escena de la peli, el Salvatore té el caprici convertit en necessitat de menjar un plat de Gnummarid. Els Gnummareddi (escrit correctament), son com una mena de farcellets petits fets amb budell de xai i farcits del fetge, els pulmons i els ronyons de l’animal, tot amb molt julivert fresc i fets a la brasa. És un plat tradicional de la cuina de la Basilicata i de la Puglia i pràcticament només es mengen fets a casa o a les populars sagre, que són una mena de festes de poble d’un dia on es menja un producte o plat típic de la zona.