SER D’UN LLOC

SER D’UN LLOC

Avui perdia el temps a TW i la Klein ha penjat una foto que m’ha despertat la memòria. Era una fotografia del passatge Mallofré. L’he reconegut de seguida però no recordava el nom i l’he hagut de buscar al google maps equivocant-me, com molts cops em passa perquè sóc una mica desastre amb els mapes. La qüestió és que se’m ha obert un dels calaixets de la memòria que acostumen a estar tancats i oblidats. He nascut i crescut a Sarrià però mai he tingut el sentiment profund de pertànyer a un lloc, a un barri, a un poble o a una ciutat. Potser ara, que em queda poc menys d’un mes per deixar de viure a Itàlia i tornar a Barcelona, és quan més aprop he estat de sentir nostàlgia. Mai he sentit un enyor excessiu ni per llocs ni per persones. Quan em vaig independitzar, força d’hora, primer vaig anar a fer d’okupa al campus de Bellaterra, després al Putxet, més endavant Gràcia, i després Aiguafreda, Vic i Fiesole (la Vallvidrera de Florència). Però mai he tingut el sentiment profund de pertanyença que tan arrossega a la gent als passatges més trepitjats de la memòria i que els duu a barallar-se o a tenir la irrefrenable pulsió de defensar el que consideren seu. Aquest és el cinquè any que visc a Florència i mai me l’he sentit meva. Potser perquè mai he volgut estar aquí. Amb això no vull dir que em senti desarrelat. També podria dir que una part de mi és de Llanars, un poble de cinc-cents habitants allà penjat al Ripollès, perquè hi anem des que jo tenia cinc anys i hi he passat tots els meus estius, caps de setmanes i festes nadalenques fins que ens vam fer grans, vàrem decidir mon germà i jo que ja no hi volíem pujar i ara d’adults, perdem el cul per anar-hi a la més mínima ocasió. Però no sóc de Llanars. Sóc de Barcelona però ni tota la ciutat la sento meva perquè hi ha barris on mai hi he estat, ni reconeixo avui en dia el meu petit barri de Sarrià, ocupat per votants de Ciudadanos i on la bandera d’Espanya sembla ser un element reivindicatiu i distintiu dels nouvinguts. Tots aquests neoliberals de costums ràncies tenen tot el dret d’estar-s’hi si tenen el poder adquisitiu suficient per traslladar-s’hi i fer-se seus el Bar Tomás, la Foix, el parc de la Quinta Amèlia o la puta plaça Artós i el terrorífic camp de padel instal·lat des de fa pocs anys al carrer Vergós. El sentiment de pertanyença desapareix quan el teu poder adquisitiu et delimita on pots i on no pots estar. Al 2011 em van pujar el lloguer i vaig decidir que era el moment de deixar Barcelona i anar a viure a poble, no tant per fugir del brogit i un ritme de vida que sento meu, sinó per a no poder permetre’m seguir vivint al carrer Rabassa perquè després d’onze anys, Gràcia ja no era el meu barri. D’aquí a poc més d’un mes torno a Barcelona i em traslladaré al barri de Collblanc a l’Hospitalet. El pis ja el tinc i en poc més de dos mesos que hi he voltat, ja me’l he fet més meu que la caòtica i massificada capital de la Toscana. Llavors d’on sóc? Quan em preguntin “d’on ets?”, què és el que he de respondre?
Ras i curt. De la memòria que encara conservo.
El meu Sarrià és el desaparegut 66 amb el que anava a escola a la plaça Borrás i que quan pujava després de la plaça i travessava el carrer Margenat, veia a diari a la meva iaia Montserrat sortir en bata pel balcó del seu dormitori a saludar amb la mà. El meu Sarrià era la desapareguda biblioteca de la plaça on tantes hores vaig perdre llegint degut a la meva incapacitat per socialitzar de jove. El meu Sarrià era la rutina dels dissabtes de comprar un còmic quan n’hi dèiem tebeos al quiosc de la plaça i després anar a comprar patates de palla i cotnes per l’aperitiu. El meu Sarrià era quan acompanyava a me mare al mercat on sempre hi havia gitanes que venien llimones i alls i parades on es podia comprar carn de poltre i sang coagulada de pollastre per fer-la fregida i on de tant en tant ens regalàven a mon germà i a mi pollets que no sobrevivien a la primera nit. El meu Sarrià era deixar la tranquil·litat enrere quan atravessàvem General Mitre i allà era on començava l’altra Barcelona. El meu Sarrià era passar cada dia pel passatge Mallofré quan tornava a peu d’escola i pensar que què maco devia ser viure-hi. El meu Sarrià era el neguit que sentia quan em tocava anar al metge, el CAP de colors marrons i verds quan encara no es deia CAP del carrer Bonaplata. El meu Sarrià era el caminar amb les pors d’adolescent per si et trobaves els putos brigadas blanquiazules pels voltants del Bar Víctor o per la placeta de la Corachán quan hi havia partit de l’Espanyol. I tot això ja no existeix més que a la meva memòria. I allà s’hi quedarà fins que em mori o fins que perdi el cap.