Coses que m’agraden però que en realitat no m’agraden

Jo creia que m’agradava una cosa però ai que equivocat que estava. Per sort sempre puc tenir a mà opinions d’experts (ja siguin amics o desconeguts desacomplexats) que en saben més i que hi entenen de veritat per així fer-me obrir els ulls i portar-me pel recte camí del qual m’havia desviat.

-Un Johnnie Walker amb cola.

-Ahahahaha. És una broma, oi? (veu que jo no ric). On vas demanant-te un Johnnie Walker? Que no estem a la barra del Karma.

-Doncs un Knockando.

(No pot dissimular la cara de desaprovació)

-Això és de bodes i restaurants que després es converteixen en discoteques. Mira, deixa’m demanar per tu. Un Laphroaig.

Me’l posen. Molt poc per cert. L’oloro i té gust a fems.

-Per l’amor de déu. Això olora a merda (fot una cara com si acabés de veure un 747 impactant contra la Sagrada Família). A fems (corregeixo). Em pots posar una mica de gel?

-Noooo. No n’hi posis. Olora a terra, a la turba d’Escòcia, no a fems! Si no saps apreciar el Laphroaig és que a tu no t’agrada el whisky (intento protestar però ha agafat embranzida). Mira, aquest és el whisky real, el que beuen els amants del whisky, el que beuen els escocesos de veritat (va estar tres mesos a Edimburg per estudiar anglès però n’ha tingut prou per esdevenir-ne un expert. Això sí, l’anglès encara no el parla).I gel no n’hi pots posar. És un pecat. Allà et mirarien malament, saps? Si és massa fort per a tu hi pots posar mig ditet d’aigua. L’aigua d’allà seria la millor, que té un gust diferent, però com a alternativa  naturalment aigua embotellada.

Naturalment.

I així amb tot. Amb TOT

 

 

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

CALVARY

CALVARY (Irlanda – 2014)

El John Michael McDonagh ho ha tornat a fer

tumblr_n9lciiQQkE1r091sko1_500

Ahir vaig poder tornar a tenir cinc hores d’estar sol a casa. Sense nena, sense italiana, sense tele posada amb el canal infantil de la Rai, sense crits ni riures ni plors. Joder com trobo a faltar aquestes estones d’aïllament mental. I assegut a l’ordinador vaig poder gaudir de la millor peli que he vist en molts mesos. Calvary és una meravella. I el germà més anònim del director de In Bruges ho ha tornat a fer, s’ha tornat a superar.

És diumenge i som a un petit poble de la costa d’Irlanda. El Brendan Gleeson és un capellà i el primer que veurem és que està atenent la confessió d’un dels feligresos. L’anònim li anuncia que el pensa matar diumenge que ve. Pam. En un minut ja tenim l’story line de la peli. Què veurem a continuació? Una barreja de comèdia negra, costumisme local, drames familiars i personatges estrambòtics del microcosmos creat pel guionista i director de The guard. Si a The guard la comèdia negra i els gèneres de western policíac i aventures marcaven el to general, aquí sembla que el McDonagh es posi més seriós ja que el rerefons de la religió catòlica i la certesa de la mort així ho reclamen.

I és que el títol ens dirà molt sobre de què va. El calvari era el turó on van crucificar a Jesucrist i en tres o quatre plans reveladors d’una muntanya que domina el poble entendrem les analogies amb el passatge bíblic i coneixerem el destí futur del protagonista principal.

calvary-immagine-1

No us explicaré massa sobre la trama. Més o menys ja us podeu fer una idea. El calvari del títol dona lloc a retratar-nos el petit món on viu el capellà. Veurem d’on ve, amb la seva filla sabrem del seu passat, a través dels personatges veurem com pensa, com reacciona i com es mira el món un home que abans era “normal” i després es va fer capellà. Com diuen un parell de personatges de la peli, ser capellà comença a ser un ofici obsolet i absurd on no hi té cabuda en aquest món. La motivació del misteriós assassí es basa en que matar a un capellà bo serà molt més efectiu i noticiable que no pas matar a un capellà pederasta o violador. A vostè l’estima tothom, li diuen. I la realitat és força ben lluny d’aquesta premisa. En quatre pincellades veurem a una colla de personatges menyspreables, consumits per les seves neures, egoistes, envejosos i que se’n foten contínuament de la suposada bondat del capellà. Aquest per la seva banda, anirà passant la setmana aparentment sense voler posar massa en ordre les coses que li queden per fer. No hi haurà cap catarsi, ni cap moment dramàtic sobre la constatació del dolor o sobre la imminent mort. El capellà només li explica al bisbe que algú l’ha amenaçat de mort i aquest li respon que és un tema personal i que decideixi ell què ha de fer. A Calvary tot és subtil i tot flueix, sense necessitat de posar els punts sobre las is. I potser és per això que amb només dues pelis ja considero a aquest bon home (John Michael McDonagh) com un dels narradors d’històries més interessants del panorama cinematogràfic actual.

Brendan Gleeson and Chris O'Dowd in John Michael McDonagh's Calvary.

Saber descriure personatges amb poc temps i amb accions, no amb paraules, saber mantenir el ritme amb la càmera sempre sobre el trípode (prou de càmeres en mà que no aporten res), saber ficar dins un mateix sac la comèdia negra (molt desengreixadora en aquest cas), atmòsferes íntimes, converses trascendents i un to de thriller sense caure en la paròdia ni en el despropòsit (Seven psychopaths), saber emocionar sense recalcar i donant-li a l’espectador tot mastegat. Per totes aquestes coses, aquest paio és molt gran i Calvary és una grandíssima pel·lícula.

calvary_2878338k

Si a això li sumes un casting espectacular: Brendan Gleeson, Aiden Gillen (que ja va aparèixer en el primer curt del director, a l’any 2000), Kelly Reilly, M. Emmet Walsh, el grandíssim Dylan Moran (Black Books, una de les sèries més divertides que he vist mai), Marie-Josée Croze, Isaach de Bankolée, David Wilmot i el Chris O’Dowd  (The IT Crowd, Moone boy), i saber que només ha costat 8 milions (no res amb els presupostos que corren avui en dia), ja ho tens tot.

Au va, que són quarts de set del matí i me’n vaig a currar.

Publicat dins de Uncategorized | 3 comentaris

Només espero que el meu cunyat no descobreixi que tinc un blog. I que després aprengui català. O que usi el google translator. Pel bé de tots

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Vuelingueros

El regal sorpresa dels 40 anys no podia ser millor. El somiat viatge a Londres. Un cap de setmana llarg de quatre dies just després de cap d’any. El marit s’ho va currar. Van comprar-se la imprescindible guia de la Lonely Planet, van organitzar-ho tot per poder deixar la nena amb la sogra i poder recuperar aquells dies llunyans de quan no hi havia nena i (creien) que tenien una vida lliure, feliç i no hi havia lloc per biberons, bolquers, Peppa pigs i peces de plàstic diseminades com a mines per tota la casa. Creien que podrien recuperar el temps perdut de l’anyorada llibertat. Ell, òbviament, pensava en follar. Ella en visitar museus i poder-se estirar al llit de l’hotel a llegir els seus llibres d’intrigues amb rerefons històrics. Però una baralla espontània amb la sogra va convertir-se en un conflicte irresoluble que va derivar en la negativa de quedar-se amb la nena. Canvi de plans. Compren un altre bitllet, parlen amb l’hotel i es convèncen a ells mateixos que no pensen renunciar a res, apart del sexe per a ell, esclar, i que s’ho passaran molt bé a Londres.

Un cop aterrats gaudeixen de quatre dies frenètics. Una barreja de visites imprescindibles a museus on la nena de tres anys i mig s’avorreix com una ostra, dinars en pubs on ell tasta en excés les cerveses que desconeix i entrades i sortides a botigues on un d’ells fa guàrdia a fora vigilant el cotxet, cagant-se en el fred que fa i enyorant aquell piti tan característic de quan ets al carrer esperant i no tens res més a fer. S’han firat, han vist el que havien de veure per poder explicar que han estat a Londres i ja podran afegir-se a la propera conversa de sobretaula en un dels futurs sopars amb els amics i es preparen per a la tornada. Però s’obliden d’un petit detall: la diferència horària.

Ells i deu italians més es troben que no han calculat aquella hora de menys que viuen al Regne Unit. Com a resultat han estat patint tota l’hora que els ha dut passar els exhaustius controls de seguretat de Heathrow i quan han arribat a la porta d’embarcament han vist que ja estaven tancades i els temors s’han fet realitat. Putada. Ell pensa en els diners i en la logística. Torna a comprar bitllets, reserva un hotel i torna a arrossegar les maletes de mà. Ella pensa en si perdrà la maleta facturada i fa un repàs mental de les coses que hi havia posat a dins i que potser mai més tornarà a veure. La nena de tres anys i mig ha decidit exhibir el seu caràcter més insuportable aprofitant, com sempre, el moment on veu a sons pares més cansats i irritables. Com a bons italians, ells i els deu pasatgers que s’han quedat a les portes d’embarcar, comencen a parlar entre ells en veu massa alta i a lamentar-se de les seves desgràcies. Ja podrien pensar en especificar-ho millor als bitllets pels que vivim en l’hora normal. Llavors una senyora de cabells blancs s’acosta a la porta tancada i prem un botó. I la porta s’obre. Vinga som-hi, que l’avió encara és a terra i podem entrar. No hi ha temps per pensar racionalment. S’ha de fer honor als clichés dels mediterranis. Nosaltres no som freds, no som capquadrats, no seguim les regles, nosaltres improvisem, nosaltres som així. Nosaltres som aixins. Un ramat de turistes comença a desfilar per la porta del finger pensant que podran tornar a casa i que podran presumir davant els amics, al pròxim sopar, que ells són espavilats i que res no els atura. Es torna a tancar la porta, sona l’alarma i es queden atrapats dins el finger. La senyora pica a la porta de l’avió, que naturalment no s’obre. Crida molt, en italià, per fer-se entendre però incomprensiblement aquesta tàctica no sorgeix efecte. Requereixen un d’ells que parli correctament l’anglès i li toca a ell, l’únic que parla anglès gràcies a l’estada d’un estiu a Hartford, Connecticut, quan tenia 17 anys. Ell, el marit abnegat, el cap comercial regional d’una gran empresa d’electrodomèstics, el que mai aixeca la veu i sempre prefereix estar en un segon pla, serà a contracor el portaveu del grup. L’hostessa li diu que no poden obrir la porta. No que no vulguin, sinó que no poden. Prohibit. Normes de l’aeroport, normes de seguretat, normes de la companyia. Però que com és que han entrat. No han vist que la porta estava tancada?

La realitat a vegades és un cop de mall que et fa despertar de cop i et fa adonar que el malson és la vida i no el somni. La nena plora, diu que té fred. I fa molt fred. L’alarma segueix sonant. Tornen cap a la porta que no haurien d’haver obert. Han vingut policies, bombers, treballadors de l’aeroport i s’han congregat la resta de turistes que els miren tancats dins el finger amb somriure sorneguer. Després de trenta minuts eterns la porta s’obre i trepitgen de nou, capcots, la superfície de l’aeroport. Ell, el marit, serà el que haurà de parlar amb policies, bombers, treballadors de l’aeroport i donar-los explicacions. Un dels policies pregunta qui ha pitjat el botó. Fuenteovejuna? i uns collons, pensa ell. Ha estat la senyora, que ara mira com el seu compatriota, aquell xicotot una mica grassonet però tan simpàtic i espavilat que parla tan bé l’anglès, l’assenyala amb el dit. S’emporten a la senyora agafada pel braç que comença a plorar desconsoladament. Ara tots els italians estan callats. Ell no vol mirar a la resta del grup d’aventura. Ella, la dona, n’està orgullosa. Ha fet el que havia de fer. Ell pensa que la resta el miraran amb ulls inquisitius per la seva delació però desconeix que també li estan molt agraïts per haver triat un cap de turc. Als demés els insten a acompanyar-los per fer-los més preguntes. Tot quedarà en un no res, amb una mica de sort. La senyora és probable que no torni a trepitjar terra britànic. Potser dormirà una nit a comisaria, de la multa segur que no se’n salva. A ells és probable que els tinguin retinguts un parell d’hores i els hi facin moltes preguntes. Si tots coincideixen en que ha estat la senyora la culpable de tot no els hi passarà res. Tornaran al dia següent. S’acabaran gastant una pasta i ja no podran presumir davant els amics de que si saps comprar bé i amb previsió, viatjar no és tan car. El que és segur, pensa ell, és que per l’aniversari de la dona de l’any que ve tornarà a regalar-li una joia, com sempre.

2015/01/img_0724-0.jpg

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

THE SELFISH GIANT

THE SELFISH GIANT (Regne Unit, 2013)

Sí als films depressius

I és que ens enfrontem a un cop de puny a la boca de l’estómac i sabem que el rebrem des del primer minut de visionat. Però posem-nos còmodes que els masoquistes també els hi agrada que de tant en tant els hi clavin agulles o els hi posin pinces als mugrons.

a7bdcca48b8172d6_org

Som a Bradford, al nord d’Anglaterra. Centrals tèrmiques, torres d’alta tensió i una boira pesant conformen el paisatge d’aquest bonic lloc. Ens endinsem dins la vida d’un dels barris marginals on les drogues, els furts, l’alcoholisme, la manca de treball i les famílies desestructurades són el pa de cada dia. Els nostres protagonistes són l’Arbor i el Swifty, dos nens de deu anys. L’Arbor és escanyolit i baixet però té un caràcter fort i pateix d’hiperactivitat mentre que el Swifty és un noi tovet i tímid que deixa que el seu amic prengui les regnes de la seva vida. Els dos xavals s’aixequen de matinada, roben un cavall, beuen cervesa i espien a dos pinxos que roben cable de coure a les vies. Veuen una oportunitat i comproven que també poden vendre el coure per tenir uns diners extres. Així comencen a descobrir noves vies per divertir-se, per fer-se grans, per ajudar a les seves respectives mares i per deixar l’escola. I coneixeran el Kitten, l’amo de la ferralleria; un home permanentment furiós i malcarat que només pensa en els diners i en guanyar una aposta amb el seu cavall. I precisament aquest cavall serà l’únic element que enfrontarà els dos amics. L’Arbor només veu el cavall com una eina pels seus propòsits mentre que el Swifty no sap com tractar les persones per sí com fer-ho amb els cavalls, com portar-los i com demostrar les úniques proves d’amor de tot el llargmetratge. I aquest cavall tindrà un paper cabdal en la relació dels dos amics i en el desenllaç del film.

selfish_giant_xlg

El conte original d’El gegant egoista és d’un tal Oscar Wilde, una mena de dandy degenerat que preferia escriure en comptes de ser un home de bé i treballar. A més es veu que li agradava anar amb homes i va tenir la poca decència d’immortalitzar una relació epistolar amb un dels seus amants i donar a la literatura un llibre tan colpidor com De profundis. Bé, al gra; el que deia era que el conte original parla d’un gegant que té un jardí bonic i enorme on sempre es primavera i estiu, on els fruits, les flors i els arbres donen alegria als nens que travessen la tanca per anar-hi a jugar fins que el gegant decideix que el jardí només l’ha de gaudir ell. Com a conseqüència els arbres deixen de tenir fruits i se’ls hi cauen les fulles, la terra s’asseca i les flors deixen de brotar fent que el jardí es congeli en un permanent hivern. Només l’amor i l’altruisme fa que els nens tornin i amb ells, el bon temps i la vida al jardí màgic del gegant. A la pel·lícula no hi ha gegants però sí que som davant una societat (m’és igual si és puntual, si és local o si és una excepció anecdòtica) on els nens deixen de ser nens i són forçats a actuar com a adults perquè els adults es comporten com a idiotes. Com a conseqüència no només abandonaran la innocència sinó que s’hauran d’enfrontar a uns adults més forts, més deshumanitzats i més acostumats a rebre cops de bastó. I aquest desavantatge acabarà sent fatal.

The-Selfish-Giant-header

El drama està cantat. Des dels primers cinc minuts ja sabem que alguna cosa anirà força malament i durant tota la peli anirem posant-nos bé i tensant els muscles per l’escomesa de l’impacte. La directora però, no es recrea per generar un excés d’empatia envers els nens i com a exemple opta per no suavitzar la cruesa dels brutals personatges amb música enllaunada. Amb la ja típica planificació de càmera en mà i amb la utilització d’alguns plans llargs i sostinguts ens farà infiltrar-nos en el dia a dia d’aquests dos xavals i a través de la boira, la densa llum groguenca i el desolador paisatge del nord d’Anglaterra arribarem a la conclusió que la mort és un cop dur però que en un lloc tan poc esperançador no és el pitjor que et pot passar. En la tradició dels films britànics amb rerefons social aquí no hi ha gaire lloc per a sentimentalismes i això s’agraeix en una història seca, dura i colpidora que sembla moure’s entre el terreny del documental i el del neorealisme. No es casualitat que el primer llargmetratge de la Clio Barnard fos The Arbor (2010), un innovador documental rodat amb actors que posen cara i llavis per interpretar els personatges reals (amb l’àudio real) d’una família de Bradford devastada per l’alcoholisme, la violència i la droga i que va ser la llar de la guionista i dramaturga Andrea Dunbar. I és que com li agrada fer al Shane Meadows amb les Midlands o al Guédiguian amb Marsella, la zona geogràfica on es situa una història té tal importància que fins i tot pot arribar a marcar el caràcter i el destí dels seus personatges. I Bradford és un terreny abonat pel patiment on els objectius mai es marquen més enllà del mig plaç perquè el que allí hi compta és la supervivència diària i on l’únic moment que la directora cedeix és en el magnífic epíleg de tres minuts que tancarà el film.

The-selfish-giantThe selfish giant és una molt bona pel·lícula. A seques, en conjunt, sense masses coses a destacar a excepció de l’actuació dels dos xavals, que és brillant. Bé, de fet la de tot el càsting és superba però destaca en especial la del xaval (Conner Chapman) que interpreta a l’Arbor, un marrec amb cara de nen que sap interpretar la ràbia i la incomoditat forçada de viure en un món d’adults que no és el seu i que per molt que s’hi esforci, els adults no l’acceptaran mai com un dels seus.

 

Publicat dins de Pel·lícules | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari