La Ribollita

RIBOLLITA

La Ribollita la vaig descobrir fa uns nou anys en un bar minúscul de Florència. Era un d’aquells bar petits que aquí és impossible que existeixin. No hi havien taules, només un taulell on el Gigi no parava de treballar fent entrepans i servint gots de vi. La gent se’ls menjava drets o en taburets posats contra la paret i la mecànica del negoci consistia en entrar, demanar un entrepà fet al instant amb els ingredients que veies darrera el mostrador i demanar un got de vi o agafar-te tu mateix una beguda de la nevera que hi havia contra una de les parets. Pagaves, menjaves, bevies i en deu minuts ja eres fora. Apart dels entrepans el Gigi tenia amanides individuals en contenidors de plàstic i feia un plat calent per cada dia. Els entrepans eren fabulosos i vaig poder experimentar amb complements com el sugo ai funghi (feta amb ceps), el stracchino o l’extraordinari fegatini, que feien que el pa no quedés sec i el conjunt fos excepcional. El tercer dia que vaig anar-hi era un dia molt fred d’hivern i em van oferir un plat de ribollita. No tenia ni idea del que m’estaven oferint però vaig acceptar amb curiositat i amb la primera cullerada vaig tocar el cel i el fred va desaparèixer. La cuina és memòria i el gust és una cosa totalment subjectiva i en aquell moment em va semblar un plat estratosfèric. Notaves les verdures amb intensitat, el saborós gust de les mongetes i la untuositat del conjunt espès no molestava sinó que feien venir ganes de seguir menjant i gaudir del moment.

“Fiorentin mangia fagioli, lecca piatti e ramaioli”                                                       (els florentins mengen seques, llepen els plats i les culleres)

La ribollita no deixa de ser una sopa de verdures, un minestrone toscano on la saviesa de la cuina tradicional ha potenciat la imaginació per aprofitar restes de menjar i convertir-les en un plat únic i amb personalitat. Ribollita vol dir bullit dues vegades i és que la manera de fer aquesta sopa espessa consisteix en, un cop acabada la primera cocció, afegir-hi pa sec i tornar-la a fer bullir. Una de les gràcies de la ribollita és que, com molts altres plats tradicionals, està més bona al dia següent d’haver-la cuinat. Dos dels ingredients claus per fer-la són dos productes autòctons de la Toscana com les mongetes cannellini i el cavolo nero (la col negra).

Si hi teniu interés us deixo un vídeo (subtitulat a l’anglès) d’una interessant sèrie de dotze capítols sobre la cuina toscana, on el primer episodi està dedicat, naturalment, a la ribollita. Al vídeo veureu que el resultat és més semblant a una pasta que a una sopa i tot i que no dubto que deu ser boníssim, a mi m’agrada amb una mica més de líquid i que algunes mongetes quedin senceres.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Gastronomia i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s