CALVARY

CALVARY (Irlanda – 2014)

El John Michael McDonagh ho ha tornat a fer

tumblr_n9lciiQQkE1r091sko1_500

Ahir vaig poder tornar a tenir cinc hores d’estar sol a casa. Sense nena, sense italiana, sense tele posada amb el canal infantil de la Rai, sense crits ni riures ni plors. Joder com trobo a faltar aquestes estones d’aïllament mental. I assegut a l’ordinador vaig poder gaudir de la millor peli que he vist en molts mesos. Calvary és una meravella. I el germà més anònim del director de In Bruges ho ha tornat a fer, s’ha tornat a superar.

És diumenge i som a un petit poble de la costa d’Irlanda. El Brendan Gleeson és un capellà i el primer que veurem és que està atenent la confessió d’un dels feligresos. L’anònim li anuncia que el pensa matar diumenge que ve. Pam. En un minut ja tenim l’story line de la peli. Què veurem a continuació? Una barreja de comèdia negra, costumisme local, drames familiars i personatges estrambòtics del microcosmos creat pel guionista i director de The guard. Si a The guard la comèdia negra i els gèneres de western policíac i aventures marcaven el to general, aquí sembla que el McDonagh es posi més seriós ja que el rerefons de la religió catòlica i la certesa de la mort així ho reclamen.

I és que el títol ens dirà molt sobre de què va. El calvari era el turó on van crucificar a Jesucrist i en tres o quatre plans reveladors d’una muntanya que domina el poble entendrem les analogies amb el passatge bíblic i coneixerem el destí futur del protagonista principal.

calvary-immagine-1

No us explicaré massa sobre la trama. Més o menys ja us podeu fer una idea. El calvari del títol dona lloc a retratar-nos el petit món on viu el capellà. Veurem d’on ve, amb la seva filla sabrem del seu passat, a través dels personatges veurem com pensa, com reacciona i com es mira el món un home que abans era “normal” i després es va fer capellà. Com diuen un parell de personatges de la peli, ser capellà comença a ser un ofici obsolet i absurd on no hi té cabuda en aquest món. La motivació del misteriós assassí es basa en que matar a un capellà bo serà molt més efectiu i noticiable que no pas matar a un capellà pederasta o violador. A vostè l’estima tothom, li diuen. I la realitat és força ben lluny d’aquesta premisa. En quatre pincellades veurem a una colla de personatges menyspreables, consumits per les seves neures, egoistes, envejosos i que se’n foten contínuament de la suposada bondat del capellà. Aquest per la seva banda, anirà passant la setmana aparentment sense voler posar massa en ordre les coses que li queden per fer. No hi haurà cap catarsi, ni cap moment dramàtic sobre la constatació del dolor o sobre la imminent mort. El capellà només li explica al bisbe que algú l’ha amenaçat de mort i aquest li respon que és un tema personal i que decideixi ell què ha de fer. A Calvary tot és subtil i tot flueix, sense necessitat de posar els punts sobre las is. I potser és per això que amb només dues pelis ja considero a aquest bon home (John Michael McDonagh) com un dels narradors d’històries més interessants del panorama cinematogràfic actual.

Brendan Gleeson and Chris O'Dowd in John Michael McDonagh's Calvary.

Saber descriure personatges amb poc temps i amb accions, no amb paraules, saber mantenir el ritme amb la càmera sempre sobre el trípode (prou de càmeres en mà que no aporten res), saber ficar dins un mateix sac la comèdia negra (molt desengreixadora en aquest cas), atmòsferes íntimes, converses trascendents i un to de thriller sense caure en la paròdia ni en el despropòsit (Seven psychopaths), saber emocionar sense recalcar i donant-li a l’espectador tot mastegat. Per totes aquestes coses, aquest paio és molt gran i Calvary és una grandíssima pel·lícula.

calvary_2878338k

Si a això li sumes un casting espectacular: Brendan Gleeson, Aiden Gillen (que ja va aparèixer en el primer curt del director, a l’any 2000), Kelly Reilly, M. Emmet Walsh, el grandíssim Dylan Moran (Black Books, una de les sèries més divertides que he vist mai), Marie-Josée Croze, Isaach de Bankolée, David Wilmot i el Chris O’Dowd  (The IT Crowd, Moone boy), i saber que només ha costat 8 milions (no res amb els presupostos que corren avui en dia), ja ho tens tot.

Au va, que són quarts de set del matí i me’n vaig a currar.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a CALVARY

  1. Antoni Kirchner ha dit:

    Et noto una mica pertorbat per la cultura italiana. Si vas a Roma, algun dia, et recomano els fettuccini de l’Alfredo: no sé si encara és viu l’Alfredo di Lelio. El vaig conèixer els anys 60 i recordo que vaig quedar con mig marejat de la suavitat que tenia la pasta que es podia assaborir en el seu restaurant “Alfredo alla Scrofa”. Tinc una anècdota que vincula a la reina Sofia amb Mikis Theodorakis i el saló de ‘casa Alfredo’ però és una mica llarg per incloure’l en aquest comentari. Si vols (o pots) un dia…

    • Eloi ha dit:

      Ja veu que li contesto gairebé un any després. No m’havia connectat des de llavors. Entre que vaig liat fent de bon pare i que he de treballar masses hores per subsistir no tinc massa temps lliure. O potser és que he perdut les ganes d’invertir el poc temps lliure del que disposo en un bloc com aquest. Veig que vostè n’ha fet un. Em sembla molt bona idea el concepte. El llegiré i el seguiré. Una salutació ben cordial.

      PS. I sí, té raó. Estic passant una fase de pertorbació. Ja se’m passarà, espero.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s