Vuelingueros

El regal sorpresa dels 40 anys no podia ser millor. El somiat viatge a Londres. Un cap de setmana llarg de quatre dies just després de cap d’any. El marit s’ho va currar. Van comprar-se la imprescindible guia de la Lonely Planet, van organitzar-ho tot per poder deixar la nena amb la sogra i poder recuperar aquells dies llunyans de quan no hi havia nena i (creien) que tenien una vida lliure, feliç i no hi havia lloc per biberons, bolquers, Peppa pigs i peces de plàstic diseminades com a mines per tota la casa. Creien que podrien recuperar el temps perdut de l’anyorada llibertat. Ell, òbviament, pensava en follar. Ella en visitar museus i poder-se estirar al llit de l’hotel a llegir els seus llibres d’intrigues amb rerefons històrics. Però una baralla espontània amb la sogra va convertir-se en un conflicte irresoluble que va derivar en la negativa de quedar-se amb la nena. Canvi de plans. Compren un altre bitllet, parlen amb l’hotel i es convèncen a ells mateixos que no pensen renunciar a res, apart del sexe per a ell, esclar, i que s’ho passaran molt bé a Londres.

Un cop aterrats gaudeixen de quatre dies frenètics. Una barreja de visites imprescindibles a museus on la nena de tres anys i mig s’avorreix com una ostra, dinars en pubs on ell tasta en excés les cerveses que desconeix i entrades i sortides a botigues on un d’ells fa guàrdia a fora vigilant el cotxet, cagant-se en el fred que fa i enyorant aquell piti tan característic de quan ets al carrer esperant i no tens res més a fer. S’han firat, han vist el que havien de veure per poder explicar que han estat a Londres i ja podran afegir-se a la propera conversa de sobretaula en un dels futurs sopars amb els amics i es preparen per a la tornada. Però s’obliden d’un petit detall: la diferència horària.

Ells i deu italians més es troben que no han calculat aquella hora de menys que viuen al Regne Unit. Com a resultat han estat patint tota l’hora que els ha dut passar els exhaustius controls de seguretat de Heathrow i quan han arribat a la porta d’embarcament han vist que ja estaven tancades i els temors s’han fet realitat. Putada. Ell pensa en els diners i en la logística. Torna a comprar bitllets, reserva un hotel i torna a arrossegar les maletes de mà. Ella pensa en si perdrà la maleta facturada i fa un repàs mental de les coses que hi havia posat a dins i que potser mai més tornarà a veure. La nena de tres anys i mig ha decidit exhibir el seu caràcter més insuportable aprofitant, com sempre, el moment on veu a sons pares més cansats i irritables. Com a bons italians, ells i els deu pasatgers que s’han quedat a les portes d’embarcar, comencen a parlar entre ells en veu massa alta i a lamentar-se de les seves desgràcies. Ja podrien pensar en especificar-ho millor als bitllets pels que vivim en l’hora normal. Llavors una senyora de cabells blancs s’acosta a la porta tancada i prem un botó. I la porta s’obre. Vinga som-hi, que l’avió encara és a terra i podem entrar. No hi ha temps per pensar racionalment. S’ha de fer honor als clichés dels mediterranis. Nosaltres no som freds, no som capquadrats, no seguim les regles, nosaltres improvisem, nosaltres som així. Nosaltres som aixins. Un ramat de turistes comença a desfilar per la porta del finger pensant que podran tornar a casa i que podran presumir davant els amics, al pròxim sopar, que ells són espavilats i que res no els atura. Es torna a tancar la porta, sona l’alarma i es queden atrapats dins el finger. La senyora pica a la porta de l’avió, que naturalment no s’obre. Crida molt, en italià, per fer-se entendre però incomprensiblement aquesta tàctica no sorgeix efecte. Requereixen un d’ells que parli correctament l’anglès i li toca a ell, l’únic que parla anglès gràcies a l’estada d’un estiu a Hartford, Connecticut, quan tenia 17 anys. Ell, el marit abnegat, el cap comercial regional d’una gran empresa d’electrodomèstics, el que mai aixeca la veu i sempre prefereix estar en un segon pla, serà a contracor el portaveu del grup. L’hostessa li diu que no poden obrir la porta. No que no vulguin, sinó que no poden. Prohibit. Normes de l’aeroport, normes de seguretat, normes de la companyia. Però que com és que han entrat. No han vist que la porta estava tancada?

La realitat a vegades és un cop de mall que et fa despertar de cop i et fa adonar que el malson és la vida i no el somni. La nena plora, diu que té fred. I fa molt fred. L’alarma segueix sonant. Tornen cap a la porta que no haurien d’haver obert. Han vingut policies, bombers, treballadors de l’aeroport i s’han congregat la resta de turistes que els miren tancats dins el finger amb somriure sorneguer. Després de trenta minuts eterns la porta s’obre i trepitgen de nou, capcots, la superfície de l’aeroport. Ell, el marit, serà el que haurà de parlar amb policies, bombers, treballadors de l’aeroport i donar-los explicacions. Un dels policies pregunta qui ha pitjat el botó. Fuenteovejuna? i uns collons, pensa ell. Ha estat la senyora, que ara mira com el seu compatriota, aquell xicotot una mica grassonet però tan simpàtic i espavilat que parla tan bé l’anglès, l’assenyala amb el dit. S’emporten a la senyora agafada pel braç que comença a plorar desconsoladament. Ara tots els italians estan callats. Ell no vol mirar a la resta del grup d’aventura. Ella, la dona, n’està orgullosa. Ha fet el que havia de fer. Ell pensa que la resta el miraran amb ulls inquisitius per la seva delació però desconeix que també li estan molt agraïts per haver triat un cap de turc. Als demés els insten a acompanyar-los per fer-los més preguntes. Tot quedarà en un no res, amb una mica de sort. La senyora és probable que no torni a trepitjar terra britànic. Potser dormirà una nit a comisaria, de la multa segur que no se’n salva. A ells és probable que els tinguin retinguts un parell d’hores i els hi facin moltes preguntes. Si tots coincideixen en que ha estat la senyora la culpable de tot no els hi passarà res. Tornaran al dia següent. S’acabaran gastant una pasta i ja no podran presumir davant els amics de que si saps comprar bé i amb previsió, viatjar no és tan car. El que és segur, pensa ell, és que per l’aniversari de la dona de l’any que ve tornarà a regalar-li una joia, com sempre.

2015/01/img_0724-0.jpg

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s