THE SELFISH GIANT

THE SELFISH GIANT (Regne Unit, 2013)

Sí als films depressius

I és que ens enfrontem a un cop de puny a la boca de l’estómac i sabem que el rebrem des del primer minut de visionat. Però posem-nos còmodes que els masoquistes també els hi agrada que de tant en tant els hi clavin agulles o els hi posin pinces als mugrons.

a7bdcca48b8172d6_org

Som a Bradford, al nord d’Anglaterra. Centrals tèrmiques, torres d’alta tensió i una boira pesant conformen el paisatge d’aquest bonic lloc. Ens endinsem dins la vida d’un dels barris marginals on les drogues, els furts, l’alcoholisme, la manca de treball i les famílies desestructurades són el pa de cada dia. Els nostres protagonistes són l’Arbor i el Swifty, dos nens de deu anys. L’Arbor és escanyolit i baixet però té un caràcter fort i pateix d’hiperactivitat mentre que el Swifty és un noi tovet i tímid que deixa que el seu amic prengui les regnes de la seva vida. Els dos xavals s’aixequen de matinada, roben un cavall, beuen cervesa i espien a dos pinxos que roben cable de coure a les vies. Veuen una oportunitat i comproven que també poden vendre el coure per tenir uns diners extres. Així comencen a descobrir noves vies per divertir-se, per fer-se grans, per ajudar a les seves respectives mares i per deixar l’escola. I coneixeran el Kitten, l’amo de la ferralleria; un home permanentment furiós i malcarat que només pensa en els diners i en guanyar una aposta amb el seu cavall. I precisament aquest cavall serà l’únic element que enfrontarà els dos amics. L’Arbor només veu el cavall com una eina pels seus propòsits mentre que el Swifty no sap com tractar les persones per sí com fer-ho amb els cavalls, com portar-los i com demostrar les úniques proves d’amor de tot el llargmetratge. I aquest cavall tindrà un paper cabdal en la relació dels dos amics i en el desenllaç del film.

selfish_giant_xlg

El conte original d’El gegant egoista és d’un tal Oscar Wilde, una mena de dandy degenerat que preferia escriure en comptes de ser un home de bé i treballar. A més es veu que li agradava anar amb homes i va tenir la poca decència d’immortalitzar una relació epistolar amb un dels seus amants i donar a la literatura un llibre tan colpidor com De profundis. Bé, al gra; el que deia era que el conte original parla d’un gegant que té un jardí bonic i enorme on sempre es primavera i estiu, on els fruits, les flors i els arbres donen alegria als nens que travessen la tanca per anar-hi a jugar fins que el gegant decideix que el jardí només l’ha de gaudir ell. Com a conseqüència els arbres deixen de tenir fruits i se’ls hi cauen les fulles, la terra s’asseca i les flors deixen de brotar fent que el jardí es congeli en un permanent hivern. Només l’amor i l’altruisme fa que els nens tornin i amb ells, el bon temps i la vida al jardí màgic del gegant. A la pel·lícula no hi ha gegants però sí que som davant una societat (m’és igual si és puntual, si és local o si és una excepció anecdòtica) on els nens deixen de ser nens i són forçats a actuar com a adults perquè els adults es comporten com a idiotes. Com a conseqüència no només abandonaran la innocència sinó que s’hauran d’enfrontar a uns adults més forts, més deshumanitzats i més acostumats a rebre cops de bastó. I aquest desavantatge acabarà sent fatal.

The-Selfish-Giant-header

El drama està cantat. Des dels primers cinc minuts ja sabem que alguna cosa anirà força malament i durant tota la peli anirem posant-nos bé i tensant els muscles per l’escomesa de l’impacte. La directora però, no es recrea per generar un excés d’empatia envers els nens i com a exemple opta per no suavitzar la cruesa dels brutals personatges amb música enllaunada. Amb la ja típica planificació de càmera en mà i amb la utilització d’alguns plans llargs i sostinguts ens farà infiltrar-nos en el dia a dia d’aquests dos xavals i a través de la boira, la densa llum groguenca i el desolador paisatge del nord d’Anglaterra arribarem a la conclusió que la mort és un cop dur però que en un lloc tan poc esperançador no és el pitjor que et pot passar. En la tradició dels films britànics amb rerefons social aquí no hi ha gaire lloc per a sentimentalismes i això s’agraeix en una història seca, dura i colpidora que sembla moure’s entre el terreny del documental i el del neorealisme. No es casualitat que el primer llargmetratge de la Clio Barnard fos The Arbor (2010), un innovador documental rodat amb actors que posen cara i llavis per interpretar els personatges reals (amb l’àudio real) d’una família de Bradford devastada per l’alcoholisme, la violència i la droga i que va ser la llar de la guionista i dramaturga Andrea Dunbar. I és que com li agrada fer al Shane Meadows amb les Midlands o al Guédiguian amb Marsella, la zona geogràfica on es situa una història té tal importància que fins i tot pot arribar a marcar el caràcter i el destí dels seus personatges. I Bradford és un terreny abonat pel patiment on els objectius mai es marquen més enllà del mig plaç perquè el que allí hi compta és la supervivència diària i on l’únic moment que la directora cedeix és en el magnífic epíleg de tres minuts que tancarà el film.

The-selfish-giantThe selfish giant és una molt bona pel·lícula. A seques, en conjunt, sense masses coses a destacar a excepció de l’actuació dels dos xavals, que és brillant. Bé, de fet la de tot el càsting és superba però destaca en especial la del xaval (Conner Chapman) que interpreta a l’Arbor, un marrec amb cara de nen que sap interpretar la ràbia i la incomoditat forçada de viure en un món d’adults que no és el seu i que per molt que s’hi esforci, els adults no l’acceptaran mai com un dels seus.

 

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s