SHORT TERM 12

SHORT TERM 12 (EUA)

To er mundo e güeno

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Short Term 12 és el nom d’un centre d’acollida de menors que han patit abusos o que pel seu caràcter no s’adapten bé a la societat. Els nois que s’encarreguen de vetllar pel benestar dels menors són treballadors socials i voluntaris i serà el primer que veurem. Un grup de tres nois li expliquen al nouvingut Tate una anècdota de fa tres anys quan un dels menors es va escapar i com el van seguir, ja que fora del centre no està permès posar-l’hi la mà a sobre (en el bon sentit, esclar. En el mal sentit no estaria permès ni a dins ni a fora del centre). La anècdota s’interromp quan un xaval de poc més de deu anys surt per la porta i arrenca a córrer pel jardí que separa l’edifici del carrer. Tots ells li surten al darrera fins que l’aconsegueixen frenar, el calmen i el tornen a portar cap a dins.

Short-Term-12-Keith-Stanfield

“Hola, sóc el robaescenes”

A veure. No voldria anar de destructor ni de cínic sense ànima criticant una peli feta des del cor i amb totes les bones intencions del món però aquesta peli és el que és. Per un cantó ens centrarem en la vida de la parella de treballadors formada per la Grace i el Mason (la Brie Larson – United States of Tara, Don John- i el John Gallaguer Jr. – Margaret, The Newsroom- respectivament) i per l’altre anirem descobrint detalls de dos o tres interns, fent especial menció en el Marcus, un cliché del clàssic introvertit però violent i amb ànima creativa i sensible i la Jayden, la menor que acaba d’entrar, de bona família, plena de ràbia, poc donada a seguir les normes i amb tendències a autolesionar-se. No hi ha gaire més. Podreu endevinar que la història dels treballadors ens portaran a saber més de per què fan el que fan i que les subtrames secundàries dels xavals s’acabaran barrejant i creuant amb les dels protagonistes fins a un catàrtic i alliberador desenllaç final.

brielarsonintvw__index

Basada en un curtmetratge del mateix director, aquest és el segon llargmetratge del tal Destin Cretton (el film anterior es diu I am not a hipster, que només pel títol ja em produeix un rebuig instintiu total). I és que cinematogràficament la peli és força plana, té poca chicha.  Veurem el centre en constants plans fixes mentre que la càmera en mà i els plans curts ens deixaran espiar la vida dels protagonistes i el dia a dia dins el centre. El guió és una roca. Estructura clàssica, personatges ben construïts, diàlegs eficients on no s’abusa de l’excés de verborrea ni de sentimentalisme i alguns tocs d’humor i de tendresa per desengreixar. Si teniu por de trobar-vos amb drames lacrimògens a l’estil d’aquelles aberracions que escriu l’Albert Espinosa podeu estar tranquils que aquí d’això no n’hi ha. I poca cosa més. Fotografia amb colors tardorencs i amb poca il·luminació que dóna intimitat i serveix per què ens creiem el que estem veient i una banda sonora de temes instrumentals low-fi per intentar atrapar a un espectador indie.

short_term_twelve_ver4

Doncs tot aquest exercici previsible, tota aquesta càrrega de bones intencions i tots aquests elements han fet d’aquest film un dels hits independents de l’any passat. La seva vida per diferents festivals ha estat força animada i la majoria de les crítiques (de mitjans seriosos, no de blogs de merda com aquest, per exemple) la defineixen com a imprescindible i ja porta guanyats 22 premis. Jo ja no sé si és que no m’entero de res, si és que estar treballant de cuiner m’ha embrutit la sensibilitat artística o si és que aquesta peli és com una gran broma a l’estil d’El vestit nou de l’emperador, on un crític diu que és la polla i tots li segueixen el rotllo però ningú la suporta. Joder, que jo tinc ànima i sentiments, que he sigut pare recentment (i sí, sóc dels que fot la xapa dient que fins que no ets pare noblablablabla) i encara sento emocions quan veig algunes pelis (1, 2 i 3, per exemple), però aquesta en qüestió m’ha deixat força fred. Més que fred, indiferent. M’agradaria dir que és una meravella i que si no et toca és que està mort però llavors el mort seria jo i espero que això passi fins d’aquí uns quants anys, que no em vull perdre els tendres moments de quan la meva filla senti vergonya aliena del seu pare.                                         En fi, que com sempre, vosaltres mateixos. Si la mireu no serà una pèrdua total del vostre temps però si no ho feu, crec que no us estareu perdent res de massa rellevant (tot i que el cinema actual i des de fa uns quants anys fa temps que ha deixat de ser rellevant en tots els aspectes i ja m’estic tornant a liar tot solet o sigui que ho deixo).

Au, a cagar-la.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a SHORT TERM 12

  1. Antoni Kirchner ha dit:

    Content de retrobar-te al cap de dos anys! Ja veus que “els fidels” al teu blog hem insistit una i altra vegada a veure si “cagava el tió”. I avui he comprovat, amb alegria, que tornava a rajar. Espero que aquest retorn no signifiqui una alteració negativa als motius que van obligar-te a “descansar” del blog i que puguis compaginar-ho tot i nosaltres, els teus lectors, ho puguem gaudir, assaborir i discutir, si convé. Amb tot l’afecte i cordialitat.

    • Eloi ha dit:

      M’és més fidel vostè que la meva dona.
      Tot bé a la meva caòtica vida, no pateixi. Merci de nou per les seves paraules. Cuïdi’s molt i molt bona sort

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s