BERBERIAN SOUND STUDIO

BERBERIAN SOUND STUDIO (Regne Unit, 2012)

Un Giallo desincrònic

Imatge

Malgrat el pòster, les imatges i la sinopsi, aquest és un avís per navegants; això no és un giallo. Queda clar que el director, el Peter Strickland, vol fer un grandíssim homenatge al giallo i al gènere desenvolupat a Itàlia durant els finals dels 60 i els començaments dels 70 de la mà del Mario Bava i el Dario Argento. I a estones aconsegueix que aquest homenatge sigui efectiu. Però això no té res a veure amb un giallo. Com diu el personatge del director de la pel·lícula Il vortice equestre: this is not a horror movie. This is an author movie.

I tot va de baixada.

Imatge

Un tècnic de so anglès de nom Gilderoy arriba a uns estudis italians on s’està fent la postproducció sonora d’una peli. Ell no sap ni de què va ni per què l’han cridat. Sembla ser que el seu nom és important dins la indústria però els seus anteriors treballs no tenen res a veure amb una peli de terror. El primer que es troba és amb Elena, la secretària (la grega i impressionantment guapa Tonia Sotiropoulou), que és la primera que el tracta amb menyspreu. El següent serà el productor del film (Cosimo Fusco), que seguirà amb la tònica de menystenir al pobre i insegur Gilderoy. El Gilderoy s’espanta quan veu les primeres imatges de la peli i diu que no està acostumat a aquest tipus de pel·lícules. Durant la primera meitat del llargmetratge gaudirem del sistema de postproducció sonora on descobrirem que fruites i hortalisses són parts essencials per plasmar la pornografia sonora d’un film de gènere. Centenars de plans curts i plans detalls, sumats a una il·luminació escassa i amb colors ocres i tardorencs, creen l’atmosfera apropiada per tornar a aquelles pelis de terror tan innovadores de començaments dels 70. Tota la resta ajuda a recrear un ambient malsà: els dos operaris que creen els efectes sonors semblen sortits d’un frenopàtic, l’encarregat de l’estudi té pinta d’amagar cadàvers trossejats a la nevera, l’equip italià sembla viure una permanent festa on la caiguda d’un cabell sembla motiu suficient per justificar una celebració amb spumante i les peculiars actrius de doblatge encarregades d’executar els crits i els esbufecs de les protagonistes semblen advertir al pobre Gilderoy que alguna cosa no va bé. Però els encerts es converteixen en defectes i les aparences enganyen quan només són aparences.

I és que segons el meu parer, el principal defecte d’aquesta peli és que es queda en la superfície. La devoció i al respecte pel gènere sembla que ha fet que tots els esforços es centrin en aconseguir l’atmosfera apropiada per homenatjar films com La maschera del demonio o L’uccello delle piume de cristallo però pel camí s’hagi oblidat d’una de les parts més importants d’una pel·lícula: el guió.

Imatge

I és que el pobre tipus introvertit, insegur, emmarat que interpreta el Toby Jones canvia de la nit al dia i de sobte el veiem desesperat, rabiós i desubicat. És clar que que el senyor Strickland ens vol fer entendre que l’ambient claustrofòbic i malsà d’una peli d’horror crua i explícita (de la que mai veure ni una sola imatge) afecta al pobre Gilderoy i a la seva innocent i anodina visió del món i que per això el transforma fins a convertir-lo en un personatge turmentat del mateix film per el que està treballant, però el canvi i la transformació són tan bruscos que patinen. És en la segona part final del film on veurem que s’abandona definitivament qualsevol lligam a l’estructura de guió tradicional i ja que hi som, ens conviden a una experiència sensorial d’un tercer acte sense final on la barreja entre ficció i realitat es solapen i on el director pot seguir jugant i repetint amb una planificació manierista, efectista i reiterativa per mostrar-nos a un Gilderoy transformat en una mena de Henry Spencer.

images

Tampoc ajuda gaire el retrat paròdic i gairebé irreal de l’equip italià, on el productor sembla un mafiós amb tocs de dèspota, el director un narcisista pretensiós amb una forta personalitat (quina sorpresa, eh?), les enigmàtiques actrius de doblatge ni són enigmàtiques ni són actrius reals i un quart personatge irrellevant que ni sabem qui és ni que fa però que cada cop que entra en pla té una ampolla d’alcohol a les mans disposats a fer una festa sense cap tipus de motiu. El protagonisme absolut és pel Gilderoy, però tot i que el Toby Jones en fa una excel·lent interpretació, en certes escenes la no interpretació d’un tipus tan introvertit i insegur fa que costi generar l’empatia necessària per introduir-nos en la trama i deixar-nos emportar per la tan buscada atmosfera que ens conduirà al anticlímax final.

Naturalment gran part de la crítica internacional (sobretot l’anglesa) es masturba a dues mans amb aquest film i la qualifica d’obra mestra i d’exercici visual impagable. No seré jo qui cregui que tots estan equivocats i sigui jo qui porta la raó, però una mica sí. Tants caps tants barrets. També n’hi ha que es masturben amb les pelis de l’Albert Serra o el Marc Recha i no per això els hi hem de tirar pedres quan passen pel carrer. En fi, a mi no em feu ni puto cas que no en tinc ni puta idea de res.

PS. Ah, per si no penseu veure la peli però sí que voleu saber com llueix la grega, aquí teniu. I no fa falta recordar que a mi no em mou la luxúria ni estic passant per cap crisi sexual tot i tenir ja 41 anys sinó que a mi només me la posa dura l’art. O algo així.

images-1

 

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s