CARN D’OLLA

CARN D’OLLA

Una mica de tot

La calor, la búsqueda infructuosa de feina i la meva futura paternitat podrien ser les excuses per les quals no he escrit res nou des de fa més d’un mes però la veritat és que no he trobat ni una peli rodona o que m’hagi sacsejat prou per posar-me a recomanar. Insisteixo amb els productes fets per a televisió com la metadona necessària per treure’m el mono del cinema però les decepcions han continuat amb minisèries com Hatfields & McCoys, que comença de manera magistral però es va desinflant a partir del segon capítol, The Hollow Crown, només apte per freaks shakesperians i amants de històries cortesanes, Perception, l’enèsima proposta semipolicíaca on el FBI demostra la seva incapacitat professional havent de recórrer a ajuda externa per resoldre els seus casos (al més pur estil de Castle o The Mentalist) o el fallit retorn del Charlie Sheen amb la seva nova proposta Anger Management. Em conformo amb Longmire, el retorn de Breaking Bad, la nova temporada de Top Chef Masters i la nova proposta ambiciosa de la cadena per cable USA Network, Politic Animals, on la Sigourney Weaver sembla caracteritzar a la Hillary Clinton en una història ben treballada plena de lluites de poder, falsedats, mentides i ambicions. De moment només he vist el primer capítol i no puc opinar amb més profunditat (com si sempre opinés amb profunditat, Juas!).

De la barreja estranya de pelis que he vist moltes les obviaré (com Jeff who lives at home,  4:44 last day on earth, Hell, Le cochon de Gaza, Un heureux événement o Rundskop)  i de la resta em limitaré a destacar els highlights (que posar paraules en anglès queda molt modern i et fa cosmopolita).

Tothom parla del Kenneth Lonergan com un dels directors maleïts i com un dels últims vestigis del cinema indie americà gràcies a You can count on me, el seu debut a la direcció.  Margaret. Feta fa sis anys i protagonitzada per un casting coral on destaquen l’insofrible Anna Paquin, el Mark Ruffalo, el Matt Damon o el Jean Reno comença amb un accident provocat involuntàriament per una noia d’institut i les conseqüències de la seva versió dels fets. La peli dura gairebé dues hores i mitja o sigui que poseu-vos-hi bé si la voleu acabar. Jo no vaig aconseguir-ho. Em va semblar ridícula, absurda, mal interpretada i terriblement avorrida. La crítica la deixa pels núvols cosa que pot significar que no en tinc ni puta idea o que aguantar els canvis d’humor de la meva dona embarassada m’hagi trastocat el bon gust.

Róza. Som a Masúria, una regió enorme i boscosa propera al Bàltic que històricament se l’han disputat molts països fins que va passar a formar part de Prússia (i més tard Alemanya) fins la Segona Guerra Mundial. En acabar la guerra el territori passa a formar part de Polònia i els seus habitants (molts dels quals van lluitar a favor d’Alemanya)  passen a ser considerats traïdors i marginats pels polacs que arriben a la zona i que es fan amb el poder i es queden amb les cases i les granges disseminades per la zona. Un dels soldats del bàndol perdedor camina fins a un petit poble de Masúria per informar a la Róza que el seu marit ha mort en combat i per tornar-li l’anell de casament. La Róza li ofereix allotjament i a canvi li demana ajuda per desactivar les mines que han colocat als seus camps de patates. El soldat s’hi acaba quedant i és testimoni de les moltes vexacions que pateixen els masurians per part dels colons jueus, ups perdó, dels nouvinguts polonesos mentres descobreix que la seva nova missió a la vida serà protegir a la fràgil Róza i a la seva filla tot i que la seva vida també corre perill. Róza és un tragèdia en majúscules amb moltíssima violència, dramatisme portat fins el límit i dosis de patiment constant. Però al mateix temps és un film unidimensional, monòton i sense esperança on l’exposició dels fets té més força per la cruesa de les imatges que per la denúncia d’un expoli i les represàlies d’un poble envers un altre.

Atmen (Breathing). El Roman és un adolescent orfe que viu en un centre de detenció juvenil i té l’oportunitat de reintroduir-se dins la societat treballant en una empresa de serveis funeraris. Ha de tornar cada nit a dormir al centre i si tot va bé el posaran en llibertat en uns mesos. El Roman no somriu, viu permanentment angoixat i gairebé en silenci i recorda amb dolor el motiu pel qual el van tancar. Els seus companys de feina no es mostren gaire amables amb ell i les seves esperances de futur són gairebé nul·les fins que veu l’oportunitat de trobar a la seva mare biològica. Atmen és el debut com a director (i guionista) de l’actor vienès Karl Markovics (Die Fälscher) i el paio té l’habilitat d’enganxar-te amb una història aparentment poc atractiva on els dimonis interiors, el sentiment de culpa i el bloqueig de les emocions semblen portar tot el pes del discurs narratiu. Rodada en uns escenaris grisos i industrials, Atmen sembla agafar el relleu narratiu i formal dels germans Dardenne i s’erigeix com un film sòlid i sense escletxes dins la seva senzillesa. El principal problema que té és el seu nul atractiu comercial pel que difícilment s’exhibirà fora dels circuits de festivals. Tot i així, és una bona pel.lícula.

Crec que divendres s’estrenava Café de flore, un dels films que més m’ha irritat en els últims anys junt amb Mr. Nobody. La peli ens explica dues històries paral·leles que no semblen que estiguin relacionades. Per una part la Vanessa Paradis interpreta a una noieta parisina que acaba sent mare soltera amb un fill amb retard mental i per l’altra veurem un DJ canadenc d’èxit on ha de conciliar la seva nova vida de separat amb fills i una parella sentimental molt més jove i la seva carrera d’èxit. L’únic nexe en comú entre les dues històries sembla ser el tema Café de flore del Matthew Herbert fins que després de dues llargues i insofribles hores se’ns mostrarà un final on tot sembla convergir com per art de màgia. Començo a pensar que qualsevol peli que aglutini a la seva banda sonora uns quants temes del Sigur Ros està condemnat a ser un producte pedant, sobrecarregat amb metafísica de xarlatans i trascendència d’anuncis de cervesa i ple d’una falsa atmòsfera irreal on el dramatisme s’amplifica a través de la música. Suposo que hi han films on l’espectador s’ha de predisposar de manera positiva davant una proposta que pretén arribar als sentiments i a les sensacions menys superficials però si no  s’aconsegueix, com és el meu cas, haurem de suportar un film profundament irritant on la màgia  s’acaba convertint en trucs de trilers i on el somni agradable es converteix en un malson molt difícil de digerir.

Do-ga-ni és una de les pelis més malrotlleres que he vist en molt de temps. Aquesta peli coreana que va ser un èxit de taquilla al seu país, explica el cas real d’un professor nouvingut a una escola per a sordmuts del nord del país que descobreix que molts dels alumnes són maltractats i han patit abusos sexuals. Junt amb una noia que ha conegut en un taller mecànic es disposen a denunciar-ho però topen amb un policia que no està tan interessat en acusar als membres més respectats d’una societat que venera de forma exagerada a la gent més gran i amb càrrecs més alts. La peli comença com si fos un thriller, deriva gairebé en una peli snuff (amb una escena realment desagradable on un adult banya a un nen de set anys) i acaba sent una peli de judicis amb un tuf de telefilm de sobretaula d’aquells que estan basats en fets reals. No és que sigui una merda ja que té un inici molt prometedor i un to sec i salvatge que t’atrapa en un primer moment però s’acaba desinflant a mida que avança el metratge i acaba agafant un to hiperdramàtic portat a l’extrem.

Switch és un film franc-canadenc on el Frédéric Schoendoerffer debuta en la direcció del llargmetratge després de dirigir uns quants episodis de la sèrie policíaca Braquo. L’atractiu del fim radica en el clàssic cas del fals culpable. La Sophie Malaterre (la Karine Vanasse) és una québecquoise que després de no aconseguir una feina decideix provar sort en una web d’intercanvi de cases. Així, marxa cap a París i es troba amb un pis fantàstic i una ciutat màgica per a ella sola. Però després de la primera nit la policia apareix a casa seva i troben un cadàver dins una habitació. La policia no només la deté com a sospitosa del crim sinó que la confon amb una tal Bénédicte Serteaux, la propietària del pis, buscada per assassinat. A partir d’aquí tot es converteix en un malson on tots els intents per part de la Sophie de demostrar que ella no és la persona a qui busquen acaben fracassant pel que la Sophie haurà d’escapar i intentar trobar una explicació llògica a tot el que li està passant i poder demostrar la seva innocència. Switch té al seu favor un ritme endimoniat, una proposta no massa original però clarament delimitada dins el cinema de gènere i una nova aproximació al thriller que només sembla ser respectat pels francesos. Per contra, les estridències d’un guió massa estripat acaben allunyant-nos de la realitat per convertir Switch en un passatemps sense solta ni volta que només ens servirà per desconnectar durant poc més d’una hora i mitja sense que requereixi cap esforç per part nostre.

Les géants és un film belga del qual no esperava gran cosa i que es converteix en una petita faula sobre la innocència de la infància i on gairebé tots els adults que hi surten són l’encarnació del mal. Dos germans semiadolescents passen l’estiu a la casa del seu avi mort mentres la seva mare està absent. Tenen llibertat total, condueixen el cotxe vell de l’avi, deambulen sense cap direcció concreta i passen el temps com poden. Un dia coneixen a un altre xaval de las seva edat el qual és maltractat pel seu germà gran. Tots tres es faran inseparables i en veure que no poden esperar res dels adults decideixen intentar sobreviure per si sols. Les géants agafa referències de The night of the hunter, dels contes dels germans Grimm i de la llibertat dels personatges infantils del gran Mark Twain i tot i que no és un film rodó, la direcció de l’actor Bouli Lanners (Mammuth) ens porta per paratges i camins secundaris que feia temps que no veiem a la gran pantalla.

Per acabar confirmo i asseguro que Jiro dreams of sushi és un dels millors documentals que he vist mai. Una visió gairebé religiosa sobre el món del sushi per part dels japonesos d’arrels tradicionals. El seu director, el novaiorqués David Gelb, aconsegueix introduir la seva càmera dins el món del Jiro i dels seus dos fills i mostrar-nos sense artificis el per què el petit local ubicat dins una estació de metro on només hi han deu seients i on només se serveix sushi està considerat com el millor restaurant de cuina japonesa del món. Però no us penseu que Jiro dreams of sushi és un docu empalagós i condescendent promocionat pels grans xefs nordamericans (principals valedors de la figura del Jiro Ono) on només es parla de menjar. Aquí entendrem que el petit restaurant és només una excusa per complir un objectiu a la vida, el del treball, el del sacrifici i de la excel·lència on la resta de coses bàsiques com l’amor, la família o el temps d’oci passen a ser secundàries i gairebé sense importància. La particular idiosincràsia (o xaladura) dels japonesos quedarà exposada dins aquesta petita joia i veurem que malgrat les excentricitats i la veneració per un producte aparentment tan simple com el peix cru acaba resultant un motiu per viure i una meta que mai s’acaba d’assolir.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules, TV i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s