SIMON WERNER A DISPARU…

SIMON WERNER A DISPARU… 2010 França

Petita però consistent

Tot i ser escollida per a la secció Un certain regard del festival de Cannes del 2010, llegeixo que molts la qualifiquen de pel·liculeta i tot i que el diminutiu pugui portar a pensar en negatiu, crec que és molt més reivindicable que moltes altres pel·lícules estrenades i per estrenar que pretenen ocupar un lloc de prestigi dins el cinema d’autor.

Simon Werner a disparu… ens situarà a Versailles, a les afores de París, a començaments dels anys 90. La peli comença amb les notes de la mítica cançó Love like blood dels Killing Joke i aquest tema sonarà un parell de vegades més sense ser un leitmotif triat a l’atzar sinó que servirà per situar-nos en una època on tots érem una mica més pardillos, la música era millor i no hi havien telèfons mòbils. La història ens explicarà de manera molt particular, com la desaparició sobtada d’un dels estudiants, el Simon Werner, afectarà a la resta d’estudiants i professors i com aquesta desaparació es converteix en una font d’hipòtesis quan dos dels altres estudiants deixin d’aparèixer per l’escola sense que ningú en sàpiga res. Els protagonistes absoluts seran els estudiants de l’institut i entre ells hi trobarem el Jérémie (Jules Pélissier), els graciosets dels seus amics, la popular i atractiva Alice (Ana Girardot), l’amiga (Audrey Bastien) que encara està més bona, la punk que va a la seva, el raret de la classe (Arthur Mazet) que a sobre és fill d’un dels professors i naturalment el Simon Werner del títol. Però lluny de semblar una mala caricatura de les pelis americanes dels vuitanta, aquests personatges aniran creixent i anirem veient quines són les coses que els mouen i a mida que avancen comprovarem com se’ls hi anirà caient la imatge prefabricada amb que se’ns han presentat.

La peli està estructurada en quatre parts i en cada una d’elles un dels personatges serà el fil conductor de la història. Cada nou episodi es solaparà amb l’anterior o tornarà enrere en el temps però en cap moment ens molestarà o ens semblarà que estem veient el que ja hem vist. Aquesta estructura servirà per recopilar la suficient informació des de diferents punts de vista per anar construint el trencaclosques que anirà conformant una història que fins al final no acabarem d’entendre què és el que ha succeït.

I és que una de les gràcies del film és la premeditada confussió en quant a gèneres. Si bé la primera escena d’una noia (l’Alice) que camina de nit a les fosques en uns carrers deserts ens pot portar a pensar que som davant d’un thriller o un film de terror, el que veurem després ens acabarà de desconcertar una mica. Un dels talents del director novell Fabrice Gobert és que ens portarà de la mà per un món que sembla que li és molt familiar on un succès com la desaparició d’un company d’institut provoca una sèrie de hipòtesis on tots semblen sospitosos i on les xafarderies sense fonaments s’acaben imposant a la veritat. Una altra de les gràcies del film és el protagonisme absolut dels xavals. Com si fóssim dins el món del Charlie Brown, els adults gairebé no hi tenen cabuda i només l’entrenador de futbol (Laurent Capelluto) i el professor de física (Serge Riaboukine) tindran una certa rellevància. La tria dels joves actors és un dels aspectes fonamentals per tal que ens prenem seriosament aquest petit divertimento. Tots ho fan bé, cap d’ells sobreactua i tots semblen personatges creïbles i realistes que podrien haver anat al nostre institut o inclús podem identificar-nos amb algun d’ells.

A destacar que a la música utilitzada pel film, apart del tema dels Killing Joke, també hi podrem sentir talls de The Cramps, Tom Waits, Noir Désir i sobretot, un dels motius pels quals es coneix aquest film és per la magnètica i reconeixible banda sonora composada pels Sonic Youth.

Simon Werner a disparu… és un film modest, petit, sense masses pretensions i zero artificis però que respira honestitat per totes bandes i per a mi aquest és un factor que la situa en un dels llocs preferents dels cinemes que m’interessen. I això em porta a pensar que tot i no ser un film d’autor, el director i guionista Fabrice Gobert, s’ha posicionat clarament en els llocs capdavanters dels nous talents a seguir dins el cinema europeu.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s