NOVES SÈRIES TV PRIMAVERA 2012

NOVES SÈRIES (I NO TAN NOVES) DE TV PRIMAVERA 2012

Insisteixo que en conjunt, la qualitat de les sèries televisives ha minvat i moltes novetats semblen desesperades per repetir, sense massa èxit, els mateixos patrons dels precedents que han aconseguit bons resultats d’audiències. Aquesta primavera acaben i es tanquen definitivament (i afortunadament) sèries popularíssimes que portaven vuit temporades com House o Desperate housewives, finalitzen temporada d’altres sèries força populars com les sitcoms Modern family,  The big bang theory o la outsider Community o les policíaques Castle o The mentalist i segueixen endavant sèries consolidades com la cinquena temporada de Mad men o la segona de Game of thrones. La majoria d’aquestes sèries no les miro o no em diuen massa cosa i les úniques bones notícies han estat la tercera temporada de Justified (que va començar molt bé i es va anar desdibuixant a mitja temporada), la segona de Shameless i sobretot, la quarta temporada de Nurse Jackie, una sèrie que millora a cada nova temporada i que ha aconseguit que quan pensem en l’Edie Falco ja no ens recordem de la Carmela Soprano.

Però hi han novetats i començo per una sèrie britànica que feia temps que me l’estava desant perquè sabia que la gaudiria i que no acaba ben bé de ser una novetat. Estic parlant de la genial This is England. This is England (la sèrie) comença allà on va acabar la peli. Han passat uns anys i els protagonistes s’han fet grans. El Shaun (Thomas Turgoose) segueix tenint cara de xaval poc espavilat però ja té disset anys i el seu aspecte ens recordarà al protagonista de Neds. La seva antiga colla d’amics segueix tal i com els va deixar però ja no tenen aspecte de skinheads i comencen a fer-se adults i a fer coses d’adults. Una d’elles és casar-se. La cosa no acaba com era prevista i s’acaben trobant tots a l’hospital. Allà és on la Smell (Rosamund Hanson) troba al Shaun i serà el detonant perquè reprenguin el contacte i tornin a fer coses junts. Seguirem les vides del Woody, la Lol, la seva germana, el Milky, el Megs i el Gadget i a cada capítol aniran sortint noves subtrames i els personatges aniran evolucionant i agafant més entitat. La primera sèrie es diu This is England ’86, és del 2010, consta de quatre capítols i el Shane Meadows i el Jack Thorne (Carrotburn) en són els guionistes i es reparteixen la direcció el Shane Meadows i el Tom Harper.

This is England ’88 només té tres capítols i tots els dirigeix el jefazo del Shane Meadows. This is England és una sèrie atípica dins el format televisiu. Més que un spin-off sembla una continuació de les vides dels personatges de la peli (no només repeteix gairebé tot el casting sinó que la música que sentirem és la del Ludovico Eunaudi i la fotografia segueix firmant-la el Danny Cohen) i aquesta ànima cinematogràfica queda reflectida en el que veurem. This is England és una pura meravella, és aire fresc dins el format televisiu i a cada capítol ens seguirà recordant que el Shane Meadows és un crack.

In the loop va ser una de les sorpreses del 2009. Una peli sobre polítics i els seus treballadors més propers amb una mala llet i una comicitat que no es veia des de feia temps. In the loop estava basada en la sèrie The thick of it, que al mateix temps podia recordar a aquella grandiosa Yes minister. El cercle es tanca i l’escocès Armando Iannucci accepta el repte de la HBO d’intentar exportar el seu particular sentit de l’humor amb la política de rerefons pel públic nordamericà. El resultat és Veep. Protagonitzada per la Julia Louis-Dreyfuss (Seinfeld), Veep és el diminutiu de vicepresidenta i el que veurem són els maldecaps i les constants corredisses de la vicepresidenta dels Estats Units i els seus intents desesperats per acontentar a la opinió pública, per no decebre al president (que no el veurem) i per no cabrejar massa als empresaris que han subvencionat les campanyes electorals. Repeteix l’Anna Chlumsky com la mà dreta de la vicepresidenta i veurem cares conegudes com les dels còmics Matt Walsh o el Tony Hale que acabaran de conformar el sèquit de la vicepresidenta. Tot i que no arriba al nivell dels seus precedents, és un producte novedós i entretingut malgrat a estones li falta ritme i poguem trobar una mica irritant la protagonista (sí, és veritat, mai he sigut massa fan de Seinfeld).

Girls és l’altra aposta arriscada de la HBO per aquesta temporada. És cert que la HBO mai va sobre segur i de fet, les dues úniques sèries amb bons resultats d’audiències són True blood i Game of thrones, dos productes orientats al gran públic. Després de saber que han suspès l’adaptació televisiva de The corrections (inicialment prevista com una sèrie de quatre temporades i que ni tan sols ha passat del pilot. Veurem si s’acaba convertint en una TV movie), no queda gens clar quin serà el camí a seguir per la cadena però espero que no es deixin emportar per la moda de plantejar les sèries per a un públic més adolescent i amb menys criteri. Però ara toca parlar de Girls, una sèrie de futur incert i que no pretén acontentar a un públic majoritari. Girls té dos pares. Un és el Judd Apatow, que produeix. L’altre és la Lena Dunham, la xavala de vint-i-sis anys que escriu, dirigeix i protagonitza la sèrie. Aquest experiment televisiu vindria a ser com la versió sense glamour de Gossip girl. Girls narra les vides de quatre noies de vint-i-pocs anys de Nova York que comencen a experimentar el traspàs de la joventut despreocupada a la vida adulta. Els personatges estan ben dibuixats, les situacions transmeten realisme i no veurem res massa políticament correcte sense arribar als extrems de la provocació premeditada. És cert que com passa a la majoria de films o sèries creats per un home-orquestra, la protagonista pot arribar a carregar una miqueta però gràcies a altres jueus neuròtics i exhibicionistes de les seves misèries com el Woody Allen, se li pot perdonar. La Lena Dunham porta actuant, escrivint i dirigint coses des que tenia vint-i-un anys però no seria fins al 2010 quan va presentar el seu film Tiny furniture al SXSW festival i on va començar a fer-se un nom al circuit independent. el Judd Apatow es va interessar per ella, li va proposar reconvertir les vivències de la seva semibiogràfica pel·lícula en una sèrie (Girls) i de donar-li l’adaptació cinematogràfica de la nova novel·la dels responsables de Nick and Nora’s infinite playlist. Girls és un bon producte televisiu, molt ben escrita, ben interpretada (amb especial menció per la Jemima Kirke i la Zosia Mamet) i ben realitzada, que s’allunya de convencionalismes ja vistos en altres sèries i que ens proposa un producte entretingut, a estones còmic i amb unes dosis de realitat per poder entendre unes noies massa acostumades a viure el present (com dicten les normes de la seva edat) i que no saben ben bé com començar a pensar en el futur.

Acabo amb una de les meves obsessions, que són els programes reality sobre cuina. I vaig a la cadena Bravo TV i comprovo que encara no segueixen amb noves temporades de Top Chef però que han començat un nou reality on es barregen la cuina i viatges. Estic parlant de Around the world in 80 plates. La dinàmica del programa és simple: uns quants cuiners professionals nordamericans que a cada episodi viatjaran a una ciutat d’arreu del món i hauran d’experimentar primer, i intentar reproduir després, plats típics de cada ciutat. De moment només han emès quatre episodis amb les ciutats de Londres, Lió, Barcelona i Marràqueix i la de la setmana seguent és Florència. Allà els participant hauran de tastar i cuinar el black pudding o un steak and kidney pie, la dificultosa quenelle, cuinar amb rap, lluç i tinta de sèpia, fer un tahine o en el proper capítol a la Toscana, elaborar una ribollita. Una de les gràcies del concurs és que els mateixos habitants de cada ciutat són els que jutjaran el resultat dels seus experiments culinaris i de pas, veurem restaurants amb renom (a Barcelona apareix el Dos cielos o a Londres farem un repàs dels millors gastropubs) i farem un repàs a especialitats gastronòmiques no massa típiques pel món nordamericà (amb el lluç fan un carpaccio en cru… ecs!). Els presentadors són els xefs mediàtics Curtis Stone i Cat Cora i anirem veient cuiners consagrats com el xef José Andrés o la Nigella Lawson que apareixeran com a jutges convidats. En resum, Around the world in 80 plates és un succedani a mig camí entre Top Chef i The amazing race, amb menys protagonisme culinari i més presència de reality i programa de curiositats. Un entreteniment lleuger i agradable per friquis amb temps lliure.

BONUS TRACK. Els seguidors de l’Adam Richman i el seu popular Man vs Food estan d’enhorabona. Té un programa nou que acaba de començar i amb el seu titol ja queda tot explicat: Adam Richman’s best sandwich in America.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en TV i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s