OSLO, 31. AUGUST

OSLO, 31. AUGUST

Un cop de puny a la condescendència

Basada en la novela Le feu follet de l’escriptor col·laboracionista (i suïcida) Pierre Drieu La Rochelle, la segona pel·lícula dirigida pel danès Joachim Trier és tota una declaració de principis on es contrasta la visió desencantada del món per part del seu protagonista amb la declaració d’amor que fa el seu director sobre la capital noruega on succeeix la trama.

Si el Maurice Ronet de l’adaptació del Louis Malle del 63 encarnava a un exalcohòlic desencantat amb aspecte d’oficinista, aquí el protagonista és un tipus de 34 anys d’aspecte juvenil que ha tingut un passat complicat amb les drogues. La peli comença amb l’Anders despertant-se al costat d’una noia a qui no li veurem la cara. Ha passat la seva primera nit en llibertat després d’estar deu mesos tancat en un centre de desintoxicació i en tornar-hi, al passar per enmig d’un bosc, intenta suïcidar-se ofegant-se al llac. No ho aconsegueix i torna al centre per a una última reunió abans de marxar cap a Oslo en el que serà el retorn a la seva ciutat. L’excusa és una entrevista de treball per a una revista però l’Anders aprofitarà per intentar reviure sensacions perdudes en una ciutat que ja no reconeix. Veurà antics companys d’estudis com el Thomas, amics de festa, amics que ja estan casats, antigues parelles i provarà de dinar amb la seva germana. El principal problema de l’Anders és que no és un ionqui desgraciat ni un loser de baixa estofa. L’Anders ha estat ben educat, és intel·ligent i té estudis i el seu gran problema no són les drogues sinó que està profundament fastiguejat amb la vida. Per si fora poc no té a ningú. L’exparella viu a Nova York, els seus pares han decidit vendre’s la casa i totes les pertinences i gaudir de la seva vellesa viatjant per Europa, la seva germana no es presenta al dinar i els seus amics no saben ben bé com tractar-lo.

Però el Joachim Trier no pretén en cap moment que sentim llàstima per l’Anders. Com molts addictes o depressius l’Anders és tremendament egoista, es mira el món amb complex de superioritat, és arrogant, se’l veu necessitat d’atenció i afecte i utilitza el seu posat autodestructiu per seduir a les noies. La construcció dels personatges sembla ser una de les obsessions del director pel que tant el Trier com l’Anders Danielsen Lie (l’actor protagonista) dibuixen un personatge creïble amb infinitat de capes, on aquests petits retalls que conformen part de la seva personalitat no són utilitzats de manera artifical per provocar situacions que vagin bé a la trama. L’Anders no pretén crear-se una imatge afectada sinó que senzillament està al fons del pou i en el seu primer dia en llibertat juga a ser normal per comprovar quines són les coses que fan feliç a la resta de la gent i si aquesta felicitat és suficient per algú tan fomut com ell. Però aquesta búsqueda impossible de la felicitat és el que el condemna perquè el que no pot arribar a acceptar l’Anders és que per viure sense angoixa, un ha d’aprendre a conformar-se amb allò que té, encara que de tots és sabut (com ell diu en un moment del film), que la gent feliç sembla idiota. D’aquesta manera veurà com el Thomas, a qui sembla que tot li va de meravella, està tremendament avorrit, que la seva germana està encara tan traumatitzada que no s’atreveix a veure’l i que les converses que escolta en silenci a l’interior dels bars on va a prendre cafè són tan superficials que li provoquen un mig somriure de condescendència.

L’Anders passeja pels carrers tranquils i els parcs verds d’Oslo com si fos una ànima en pena mentres tots semblen gaudir de l’últim dia d’estiu a la capital. Per l’Anders tot està perdut i quan decideix anar a una festa d’uns coneguts del Thomas veurem que el procés d’autodestrucció i d’autoengany ja ha començat. Ara serà ell qui formarà part de les converses intrascendents i estúpides, ara el veurem trucar amb insistència a la seva exparella com si fos la seva última oportunitat perquè tot surti bé sense que ens oblidem que li havia confesat al Thomas que ell no l’estimava i per si fora poc, serà aquí quan el veurem somriure (i riure) gairebé per primer cop a la peli. Aquí el ritme de la peli fa un gir i de la calma i la contemplació passarem a la disbauxa, amb el ritme de la música marcant un tempo molt més àgil, amb colors vius que destacaran en la foscor de la nit i amb una planificació gens lineal i el·líptica que ens faran reviure els dies bojos de l’Anders. De la festa dels amics del Thomas marxarà a un bar, del bar a una rave i de la rave passejarà amb bicicleta per la nit tranquila d’Oslo en l’últim dia del mes d’agost fins a arribar a unes piscines on els seus amics es banyaran alegres mentres ell els observa en silenci. La nit ja ha acabat, comença a sortir el sol i l’Anders torna a la casa buida dels seus pares en un final carregat d’un lirisme excepcional.

Som davant d’un film en majúscules, d’una pel·lícula brillant, carregada de sensibilitat, gens indulgent amb la tragèdia interior del seu protagonista i que callarà les veuetes interiors de tots aquells a qui els hi encanta solucionar la vida dels demés. No penseu que això és un drama que ens tindrà amb l’ai al cor sinó que tot forma part d’un exercici d’observació quirúrgica on l’emoció s’extreurà de les nostres pròpies conclusions (tal i com l’Anders observa en silenci la vida dels altres). La visió d’Oslo que ens ofereix el Joachim Trier és el d’una ciutat viva, jove, verda i a estones màgica on les diferents visions de gent anònima que fa servir en el pròleg inicial contrastaran amb un Anders incapaç de reconèixer la bellesa i que prefereix recloure’s al seu interior en absolut silenci. Precisament la manera de tractar els silencis quan l’Anders surt dels bars on ha estat escoltant les converses alienes és un dels moments genials del film i contrastaran amb el tram final de la pel·lícula on la música hi tindrà acte de presència gairebé constant fins que arribem als últims cinc minuts finals. Si a Melancholia s’explicava  la depressió des de l’excés i la grandiloqüència, aquí el Joachim Trier utilitza la contenció i l’intimitat per exposar les desgràcies interiors de la classe mitja-alta d’un país tan avançat, ric i envejat com Noruega. Oslo, 31. august és un film superb i delicat i s’erigeix com una de les pel·lícules que millor sap retratar la recerca impossible de l’alegria mostrant-nos a través dels desencantats ulls del nostre protagonista un món banal on totes les coses bones acaben sent efímeres.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s