GET THE GRINGO

GET THE GRINGO (2011) EEUU

Un enchilada-western divertidíssim

Em venia molt de gust veure una peli desgreixadora, d’aquelles per tirar avall, on no has de pensar gaire i on només toca deixar-te emportar per una trama senzilla, entretinguda i violenta i Get the gringo (també coneguda amb el jocós títol de How I spent my summer vacation) compleix tots aquests requisits.

Som a la frontera entre Mèxic i els Estats Units i el primer que veiem és una persecució entre uns quants cotxes de la policia nordamericana i un cotxe estil retro amb dos tipus vestits de pallasso al seu interior. Al pallasso que seu darrera l’han disparat al ventre i està agonitzant mentres que el que condueix, el Mel Gibson, vol evitar que el seu company taqui de sang els diners que acaben de robar. En un últim acte de desesperació, quan sembla que finalment els atraparan, el Mel Gibson fa saltar el cotxe contra la tanca metàl·lica que separa els dos països i aconsegueix aterrar en territori mexicà. Els policies mexicans que estaven a l’altre costat tenen la intenció d’entregar els malfactors als americans però en veure dues bosses plenes de diners canvien d’idea i traslladaran al conductor sense nom a la presó anomenada El Pueblito (aquest era el nom amb el que es coneixia la presó de Tijuana de La Mesa que va existir realment fins que la van tancar al 2002. Cliqueu aquí si voleu més informació). Som a una presó superpoblada, fortament vigilada per policies corruptes però gestionada pels mateixos delinqüents. Una presó amb carrers, amb cabanes, tendes de campanya, casetes amb tota mena de luxes, botigues i restaurants on els interns vaguen lliurement dins d’ella, alguns inclús amb les seves famílies i on tot, des de l’heroïna fins a l’aigua, costa diners. Però el nostre protagonista és un home de recursos i després d’aconseguir diners de manera il·lícita es fa amic d’un nen de deu anys (el Kevin Hernández) i de la seva mare (la Dolores Heredia, a qui vam poder veure a la recent A better life) que li explicaran la situació general d’aquesta peculiar presó. Però això no serà una versió tarantiniana de Midnight Express on la presó sembla l’infern sobre la Terra sinó que el nostre conductor sense nom se’ns mostrarà molt més resolutiu i se li acumularà la feina al voler escapar-se, recuperar els diners i provar d’evitar que el matin els homes del Javi (l’home més poderós d’El Pueblito), els policies que el van engarjolar i que tenen els seus diners i els sicaris del Frank, l’home a qui el conductor va robar els quatre milions de dòlars.

Get the gringo no té cap altra pretensió més enllà que la d’entretenir i oferir acció i diversió. La trama, a vegades massa atropellada, anirà fent ziga-zagues fins que ja a partir de la segona meitat de la pel·lícula aconsegueix centrar-se i sense deixar en cap moment de pitjar l’accelerador, anirà en línia recta fins el desenllaç final. Pel camí hi trobarem un pastitx que barreja força gèneres i on trobarem influències directes del Peckinpah més brut i salvatge, del Clint Eastwood més èpic, els excessos visuals del Robert Rodriguez i fins i tot escenes d’acció al més pur estil Hong Kong (com el tiroteig al pati de la presó). Els temes que es superposen al guió intenten abarcar-ho tot, com si es tractés d’un bufet lliure: tràfic d’òrgans, villans despietats d’opereta, corrupció, assassinats a sang freda, tortures, narcotràfic, complicats plans de timadors i estafadors i  tot això barrejat amb una gran dosi d’humor negre i molt d’espai perquè el Mel Gibson deixi sortir a la llum tot el seu carisma com a actor i comenci a recuperar el seu prestigi professional després que la seva imatge estigui en un dels moments més baixos de la seva carrera.

Si bé al guió hi participa el mateix Gibson, que també produeix la cinta, el film està dirigit i coescrit pel debutant Adrian Grunberg, que va ser ajudant de direcció a Apocalypto i director de la segona unitat a Edge of darkness. Al començament de la cinta hi han un parell de plans que ens poden fer arrufar el nas i pensar que estem a punt de veure una altra cinta d’acció estilitzada (i sí, estic pensant en el pla a càmera lenta de la sang que va a parar a la cara del Mel Gibson) però queda en un miratge ja que el ritme endimoniat que ens proposa el director i l’editor (el Steven Rosenblum, muntador de Braveheart) ens obligarà a mantenir tota l’atenció a la pantalla cosa que farà que oblidem de manera instantània els seus múltiples defectes (sobretot els de la primera meitat del film). El resultat és que la peli funciona fins al final i la producció és impecable. La fotografia del Benoît Debie (Irréversible, Carriers, The Runaways) és excessiva i violenta, oferint-nos imatges amb un alt contrast ple de colors saturats que ens ajudarà a no poder parar de mirar. L’heroi absolut de la funció és el Mel Gibson i tot i que veiem els noms del Peter Stormare o el Dean Norris (Breaking Bad), les seves aparicions no seran més que un parell de cameos. Ell serà l’únic protagonista i els mexicans Daniel Giménez Cacho i el Jesús Ochoa seran els seus antagonistes amb més pes. Com a curiositat em fa molta gràcia destacar l’aparició del ja veterà Patrick Bauchau com el cirurgià, un actor incansable que va començar treballant a casa nostra en films com Tuset Street i que al llarg de la seva carrera ha treballat per gent tan diversa com l’Éric Rohmer (La collectionneuse), el Wim Wenders (Lisbon story), el Dario Argento (Phenomena) o el Bigas Luna (Lola). El Mel Gibson demostra que segueix tenint fusta d’estrella i malgrat ja tenir uns quants anys a sobre, la seva interpretació de l’antiheroi hiperviolent i buscavides és perfecta. Tocs d’humor com el de l’imitació del Clint Eastwood ens demostraran que ni ell mateix es pren massa seriosament la seva imatge però tot i així és capaç de seguir fent pel·lícules amb solvència (ja sigui com a director, com a productor o com a actor). La peli, tot i haver costat vint milions de dòlars, no s’ha arribat a estrenar en sales als Estats Units i es va vendre només per VOD o PPV però sí que ha tingut estrenes a països com a Rússia, Israel o el Regne Unit i està prevista la seva estrena a Itàlia, Mèxic i Austràlia entre d’altres.

Get the gringo ens farà passar una molt bona estona de cinema de crispetes i és una bona mostra sobre com fer una peli d’acció moderna més que correcta sense deixar de referenciar als clàssics dels setanta que li han servit com a model.

* Per acabar un petit detall que no em puc treure del cap. És un pòster que apareix a l’inici del film on hi surt la foto del rei d’Espanya (amb una tira negra que li tapa la línia dels ulls) i sota la llegenda “Es Bourbon” s’anuncia la marca Jack Daniels. No sé si és un fake o una campanya que va existir realment, però de totes maneres: Bravo!

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s