MADE IN DAGENHAM

MADE IN DAGENHAM (2010) Regne Unit

Exigir és millor que demanar

Una nova mostra de les clàssiques pelis britàniques que semblen fetes per acontentar les iaies cinèfiles que van al cinema a primera hora de la tarda. Amb aquesta despectiva frase  no pretenc matxacar-la (a les iaies tampoc) sinó destacar que els anglesos han sabut trobar una fòrmula de peli comercial que tant pot agradar al gran públic com fer somriure a cinèfils una mica més exigents.

Estrenada aquí directament en DVD (mentres que a Alemanya, Itàlia o França va recaudar prop d’un milió d’euros a cada país), sembla que últimament la covardia i la por a fotre’s una hòstia està lligada directament amb una mínima qualitat cinematogràfica. Made in Dagenham pot fer por si només ens fixem amb el resum de l’argument: una recreació cinematogràfica de la vaga de treballadores de la seu principal de la Ford a Anglaterra que reclamaven l’equiparació de sous amb els homes. Cares conegudes? La Sally Hawkins (Submarine, Happy-Go-Lucky), el Bob Hoskins, la Rosamund Pike (Pride & prejudice), la Miranda Richardson i les joves promeses Jamie Winstone (Dead set) i Andrea Riseborough (Never let me go, Happy-Go-Lucky). Però no hi ha motiu per espantar-se gaire que no som davant d’un film gris i depriment sinó que el to general serà el d’una ensucrada i sempre amable feel-good movie  (comparable a Full Monty, Billy Elliot o Calendar girls).

Made in Dagenham (que gairebé acaba titulant-se We want sex, degut a l’anècdota real d’una pancarta mal desenrotllada) comença amb les maquinistes que cusen els entapissats pels seients dels cotxes que es fabriquen a Anglaterra. Són 187 dones envers els 55.000 treballadors masculins i han de treballar en situacions precàries. Tancades en un taller on sempre fa calor i on quan plou hi han goteres, demanen un dia de vaga per reivindicar que les menystenen. Però l’empresa no les hi fa cas i les amenaça degut a les seves agressives demandes pel que elles passen a provocar una vaga indefinida reclamant cobrar els mateixos sous (per a treballadors qualificats) que els homes. Això provocarà una sèrie de danys col·laterals començant per la reacció dels marits i parelles de les nostres protagonistes i l’enfrontament cada cop més directe amb la directiva de l’empresa. Només el personatge que interpreta el Bob Hoskins les hi farà costat i quan totes les fàbriques acabin tancant temporalment perquè elles han parat la producció en cadena sembla que ho tindran tot en contra. Però gràcies en part a l’habilitat de paraula de la Rita (la Sally Hawkins) i gràcies a que la ministra Barbara Castle (la Miranda Richardson) sembla ser molt receptiva a les demandes de les dones, la lluita acaba donant els seus fruits.

Previsible, feta per a que agradi al major nombre d’espectadors, amb un predomini de la comèdia i de les situacions simpàtiques que deixen els moments dramàtics en detonants catàrquics perquè les nostres protagonistes facin encara més pinya i amb una lectura un tant maniquea, Made in Dagenham no enganya a ningú. Però al mateix temps és una peli feta per mans expertes (el Nigel Cole ja va ser responsable de Calendar girls o Saving Grace), amb actors solvents i que aconsegueix allò que es proposa que és reivindicar uns fets històrics que van mobilitzar tota una societat i tot un continent (el Regne Unit sempre ha estat un dels països capdavanters en progressos socials) i fer-ho entretenint i deixant com a record un somriure.

Però si per un motiu escric sobre aquesta pel·lícula és pel subtil caràcter subversiu que té implícit i és que Made in Dagenham està parlant-nos de treballadors enfrontats a l’empresa, als companys de feina, al Govern i a tota la societat. Si aconseguim oblidar-nos per un moment de la cara sempre amable de la Sally Hawkins, aquesta és una pel·lícula que ens hauria de fer entendre que reclamar coses òbvies i lògiques, inclús quan tot està en contra, és gairebé una obligació. L’altre dia escoltava una tertúlia de ràdio sobre les eleccions franceses que es produiran avui i els tres convidats s’estranyaven que a Catalunya les manifestacions serveixin per a tan poc i diferenciaven de manera clara una manifestació d’una protesta. Deien que ens queixem molt i que estem tot el dia criticant allò que no ens agrada o que trobem injust però ens costa passar a l’acció i pràcticament no fem res per resoldre allò que ens indigna. Crec que tenen raó o potser m’equivoco però si aquesta pel·liculeta ens ensenya que lluitar per exigir drets pot servir per aconseguir-los, benvinguda sia.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules, Societat i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s