UN AMOUR DE JEUNESSE

UN AMOUR DE JEUNESSE (2011) França

El temps de les cireres

Que sí, que val, que d’acord. Només té 31 anys. Oh, i ja té dirigides tres pel.lícules. Oh, i és supermoderna i cool. I esclar, no oblidem que la Mia Hansen-Løve és la parella sentimental de l’Olivier Assayas (qui per cert li treu vint-i-sis anys ja que es van conèixer al rodatge de Fin août, début septembre). Deixant de banda els temes sentimentals de la directora i de les més o menys facilitats que ha tingut per introduir-se dins el món del cinema (tot i que sigui innegable, no ens enganyem), aquesta noia té discurs propi.

Un amour de jeunesse sembla recollir a la Clémence de Le père de mes enfants i dedicar-li un film sencer al voltant de la seva persona. A la seva anterior pel·lícula la Clémence, la filla petita del protagonista, superava el condol començant una relació amb un jove i aquí la història sentimental dels primers deu anys de la Camille ocuparan les gairebé dues hores de metratge. La Camille és una adolescent esprimatxada, de mirada curiosa, posat tímid i amb un aire de fragilitat que pot arribar a exasperar. La Camille està vivint el seu primer gran amor de joventut. L’afortunat és el Sullivan, un xaval que ha deixat els estudis i que mentres descobreix al mateix temps la dolçor de la primera relació sentimental (i sexual) no vol tancar-se les portes a noves experiències i planeja fer un viatge per Sudamèrica amb dos amics durant deu mesos. La Camille no ho porta gaire bé. Completament dependent d’ell, amenaça amb llençar-se al Sena si ell la deixa i durant l’estiu que precedirà a la marxa del Sullivan els dos marxen de vacances a la casa que sons pares tenen a l’Ardèche. En plena natura els dos viuran el seu amor amb tots els pros i els contres de la seva edat però quan tornen a París tot es torç. El Sullivan marxa i la Camille viu el seu viatge a través de les cartes que ell li envia i segueix el recorregut del seu estimat marcant xinxetes en un mapa d’Amèrica del sud. Les cartes arriben amb menys freqüència fins que un dia ell li anuncia que ha decidir tallar amb la relació perquè el patiment que sent per no poder estar amb ella és massa gran. La Camille s’enfonsa física i emocionalment i passarà anys de pena i dolor fins que ja a la universitat torna a recuperar les ganes de viure amb la passió que sent per l’arquitectura i de pas, amb per un dels seus professors. Tot sembla anar bé fins que un dia, per casualitat, el Sullivan torna a aparèixer a la vida de la Camille i ella, contra tota raó, decideix tornar a reprendre el que havien deixat sense per això deixar la història que viu amb el seu professor.

A veure, anem per parts. La història és la que és, tampoc esperem la gran pel·lícula que canviarà les nostres vides i sacsejarà les nostres emocions com si ens hagués tocat un llamp. Parlar d’amors adolescents és una aposta de risc. Nosaltres, els espectadors, des de la distància, contemplarem actituts puerils, ridícules i estúpides i escoltarem discursos inflamats de grandesa i promeses irrealitzables. Tant se val que tots haguem viscut aquestes coses algun cop (com a mínim) a la nostra vida. Però aquesta és la intenció de la guionista i directora. La Mia Hansen-Løve ens planteja una història voyeurística de les emocions i la sensitivitat extrema d’una noieta introvertida que a vegades sembla tocada del bolet. I ho fa amb tota la naturalitat i el naturalisme del món, mostrant-nos els moments tendres i obviant-nos les parts més dramàtiques per no caure en els perills del culebrot de sobretaula. Si a Le père de mes enfants ens parlava de l’amor entre pare i les seves filles i s’arriscava amb una pel·lícula més coral (amb protagonistes intercanviables) i gens lineal, aquí decideix centrar-se en l’amor fou, intens, irracional, passional i a vegades malaltís de la Camille i el Sullivan i ensenyant-nos-el en un lapse de deu anys sense que altres històries paral·leles hi interfereixin gaire. Pel Sullivan l’amor consisteix en ser pràctic i en adornar-ho tot amb paraules boniques mentres que la Camille magnifica la seva història personal en un secret que ningú més pot entendre i que la porta a tancar-se durant un llarg període de temps on gairebé mai la veurem somriure. Naturalment l’amor que ens explica la Hansen-Løve és la història d’un canvi i de la transformació dels seus protagonistes al llarg d’aquests deu anys i ho acaba resumint en un poc subtil però efectiu final en l’idílic paisatge de l’Ardèche.  Com a les seves dues anteriors pel·lícules, es fa palès que parteix d’experiències personals per conformar el món imaginari que vol projectar a l’exterior encara que per moments sembla que se li en foti si això pot arribar a tenir algún interés pels seus espectadors. Amb només tres pel·lícules aquesta jove directora sembla haver agafat el relleu generacional d’outsiders com el Jacques Doillon (un especialista en parlar sobre el gènere femení) o ser la versió 2.0 (i simplificada) de l’Éric Rohmer, però si per alguna cosa destaca és per la brillant utilització dels seus actors. A l’anteriorment mencionada Le père de mes enfants, la Clémence apareix a meitat del metratge i gairebé sense voler-ho s’erigeix com a protagonista i en part ho fa gràcies al magnetisme que desprèn l’actriu triada pel paper (l’Alice de Lencquesaing). A Un amour de jeunesse quedarà clar des d’un començament que la Lola Créton serà la que portarà tot el pes de la història. La Créton senzillament brilla en aquest film i és a estones l’únic motiu per seguir mirant la peli amb interès. Aquesta joveneta de tan sols dinou anys omple la pantalla amb els seus ulls curiosos i espantats i interpreta de manera creïble un personatge tan aparentment unidimensional com el de la Camille. I és que la Camille de quinze anys tindrà la mateixa cara que la Camille de vint-i-cinc i el maquillatge i els efectes quedaran substituïts pels canvis en els gests i en les expressions corporals d’una noia que en un principi sembla fràgil com un poltre acabat de néixer i cap al final, veurem una dona plenament transformada i segura d’ella mateixa.

Un amour de jeunesse us agradarà si voleu abstraure-us de la vida adulta i deixar-vos emportar pels vells records dels primers amors de joventut. Però més enllà dels sentiments i les emocions trobo a faltar una mica de consistència i profunditat (i a vegades serietat). Però malgrat els facilons jocs de metàfores entre l’arquitectura i l’amor o de la contraposició dels problemes a la ciutat envers la perfecció de l’entorn natural, la Hansen-Løve demostra que cada cop se sent més còmoda a la cadira de directora. Cap de les seves tres pel·lícules són rodones i se la podria acusar d’anar a la seva i d’endevinar a través del seu cinema una actitut arrogant envers els convencionalismes o l’academicisme formal però alhora és destacable que, ja sigui per bé o per mal, vulgui fer un tipus de cinema propi i personal on prioritzi els temes que a ella li interessen. En una escena del film on els dos protagonistes principals parlen de la peli que acaben de veure veurem una mena d’autoparòdia que podria resumir Un amour de jeunesse en les seves dues lectures: mentres a la Camille li ha encantat i li ha semblat tot perfecte, el Sullivan l’acusa de ser massa francesa ja que els actors són avorrits, els diàlegs interminables i els seus protagonistes massa indulgents amb ells mateixos. Ara us toca decidir si sou la Camille o el Sullivan.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s