ATTENBERG

ATTENBERG (2010) Grècia

Boicotejant el segle XX

Attenberg és un petit film independent escrit i dirigit per la Athina Rachel Tsangari, cineasta alternativa i productora entre d’altres dels llargmetratges del Giorgos Lanthimos (Kynodontas i la recentment estrenada Alpeis). La Tsangari va escriure el guió d’Attenberg en pocs dies i en menys d’un any ja l’havia dirigit i muntat, va poder presentar-la a Venècia i fou seleccionada pel festival, alçant-se amb la Coppa Volpi per la seva actriu protagonista (Ariane Labed). La peli comercialment ha estat una pedrada i tot i haver-se estrenat en sis països, ha recaudat menys de 50.000€ arreu del món. Tan rara és? Tan moderna sembla? Tan provocadora resulta ser? A primera vista, és molt fàcil emportar-se una impressió equivocada però en el fons, malgrat el seu embolcall artie i underground, Attenberg és un film d’allò més convencional.

La peli comença amb una pla estàtic amb dues noies que es miren cara a cara sobre un mur blanc. Una li demana a l’altra que l’ensenyi a besar-se i a morrejar-se. La morena, que es diu Bella, pren la iniciativa mentres que la rosseta, la Marina, obre exageradament la boca per rebre la llengua de la seva amiga. Tot i que un petó entre dues noies atractives és sempre un reclam efectiu pel públic masculí, aquesta carta de presentació ens pot fer arrufar el nas i fer-nos creure que som davant una peli moderneta i, ehem, provocadora. Però aquest petó inicial no resulta ser gens eròtic i el petó en si, que s’allarga gairebé un minut, acaba resultant una escena entre còmica i ridícula. Després veurem una escena amb la Marina i son pare esperant a l’hospital i de nou a les dues amigues caminant acompassadament mentres van vestides amb la mateixa roba (només canvia el color del vestit) i xerren i acaben fent una mena de passos de dansa contemporània. Aquesta escena, que serà un dels motius recurrents dins les seves múltiples variants al llarg del film és el que ens pot fer pensar que som davant d’una peli modernilla i insubstancial però és que encara no ha començat la història central d’Attenberg.

Ariane Labed, el millor d'Attenberg

Ariane Labed, el millor d'Attenberg

La Marina és un personatge no gaire convencional i ben bé podria ser considerada com una extraterrestre. Jove, sensual però aparentment assexual, tímida i callada, prefereix viure el món a través dels documentals sobre animals del David Attenborough que tan agraden a son pare i que veuen junts asseguts al llit (i d’on prové el títol del film). La Marina no s’ha interessat mai pels nois (ni per les noies) i només comparteix les seves inquietuds amb la seva única amiga, la Bella, amb la que apart de cantar cançons de la Françoise Hardy, escupir compulsivament i fer l’indi constantment, comparteix una relació entre l’amor i l’odi. Però la Marina té també una relació especialment estreta amb son pare, amb qui es diverteix fent jocs lingüístics i a qui li explica totes les seves confidències. Però el pare, el Spyros, s’està morint. Malalt de càncer, ha d’anar periòdicament a l’hospital a seguir el tractament i deixa que la seva única filla el cuidi. La mare va morir fa anys i tots viuen en un petit poble costaner de la regió de Boècia. L’aparició d’un enginyer (interpretat pel Giorgos Lanthimos) provocarà per primera vegada en la Marina una desconeguda sensació d’atracció per un altre ésser humà. Amb ell compartirà els seus silencis i la seva mateixa passió pel grup Suicide i amb ell començarà a experimentar un aprenentatge sexual lent i ple de malentesos. Entre escena i escena, veurem plans estàtics d’un poble gris i industralitzat on només la seva sortida al mar recorda que va ser un poble de pescadors i les escenes recurrents de la Bella i la Marina fent estranys passos de balls i fent sons i imitant animals de manera coreografiada.

A mi el concepte “modernet” em molesta especialment i més enllà de l’exploració de nous camins i de noves maneres d’explicar coses, em fa especial ràbia quan tot no deixa de ser només un embolcall que precisament no explica res de nou. Però per això insisteixo en el principal perill que per a mi té Attenberg, que seria només quedar-se amb les escenes raretes que tant agradarien als realitzadors de Silenci? o amb les escenes “provocadores” amb el sexe de rerefons (i és que som al 2012 i encara es fa rebombori sobre un film tan buit i irritant com Shame, sempre esclar, amb el sexe com a tema principal). Però apart de sexe, modernitat i inconformisme, Attenberg és un film sobre la mort. Potser per això tenen tanta importància els llits que hi apareixen ja que apart de fer-los servir per follar o per mirar la tele, els llits seran l’escenari on s’hi faran les converses trascendents, ja siguin els llits de casa o de l’hospital, on la majoria trobarem la mort. A partir de la segona meitat del film la relació entre la Marina i son pare esdevindrà el veritable nucli de la pel·lícula. Entre les converses sobre la mort plagades d’humor negre i les diverses facetes de la peculiar relació que existeix entre ells, veurem com aprenen a preparar-se per l’inevitable. Ells són dues persones que no estan preparades pel nou segle (sembla que el film es desenvolupa a començaments de la dècada del 2000). El Spyros, arquitecte que lamenta la transformació del seu poble per l’aparició de màquines excavadores que bombegen les muntanyes per extreure’n minerals, es queixa del món industrialitzat i de la falta de valors i li diu a la seva filla que s’acosta una nova era i ell no li ha ensenyat res. Mentres que a ella, la marciana Marina, li agrada la uniformitat dels edificis blancs i iguals que delimiten el paisatge que veu des de la finestra de casa però no mostra cap mena d’interacció amb el món que l’envolta i de fet tot el que succeeix al film és un constant aprenentatge per la Marina. Pràcticament a la peli hi surten només els quatre personatges que s’han descrit i té més rellevància el David Attenborough i els goriles que el rodegen a les imatges del programa televisiu on apareix que els poquíssims éssers vius que figuren com a comparses i com a elements inànimes d’un poble fantasmagòric.

Entenc que aquest film pugui fer ràbia per la quantitat de truquets i recursos intercalats sense venir massa a cuento per aconseguir impressionar a l’espectador convencional però deixant de banda que pocs espectadors “convencionals” la veuran, s’ha de dir que al mateix temps té un aire de puresa i de fascinació que ens despertarà la curiositat i jo he optat per quedar-me amb la part que m’interessava i que més sincera m’ha semblat. La Ariane Labed, apart de ser tot un descobriment, és un dels motius perquè la peli acabi funcionant. La seva presència és magnètica, la seva actuació no resulta gens impostada i les escenes i les converses amb son pare (el Vangelis Mourikis) són els highlights més destacats del llargmetratge. La banda sonora està dedicada als Suicide (el grup protopunk que detestaven els punks) i també hi sonen dos temes de la Françoise Hardy (una icona del pop més yéyé de la dècada dels seixanta i setanta) i aquí afegeixo un link del tema original que la Ariane Labed i l’Evangelia Randou canten a capella en una escena del film.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s