ELENA

ELENA (2011) Rússia

Criant corbs

L’Andrei Zvyagintsev va debutar fa nou anys amb l’aclamada Vozvrashchenie i des de llavors només ha realitzat dos films més: Izgnanie, peli que no va tenir ni la meitat del ressò de la primera i Elena, aquest fals thriller que retrata magistralment la pèrdua de valors d’una societat mandrosa i acomodada. Si els seus anteriors films es desenvolupaven en els paisatges salvatges i a l’entorn rural de Rússia, aquest cop tot succeirà en interiors i les poques escenes on aparegui la ciutat serà per mostrar-nos la cara més lletja i reprovable de la civilització occidental.

Elena comença amb el despertar de la protagonista homònima del títol. L’Elena és una dona que ronda la seixantena i viu amb el seu marit, el Volodya. Es van conèixer fa deu anys, quan ell va ser ingressat a l’hospital per una peritonitis i ella hi treballava d’infermera. Ara conviuen junts però el seu matrimoni no respon als patrons tradicionals que aquí coneixem sinó que ella compleix una barreja de funcions que van des de cuidadora fins a companya sexual. Dormen en habitacions separades i ella s’encarrega que tot estigui al gust d’ell. Ell és qui té el poder perquè ell és qui té els diners. L’Elena és la mostra d’una dona de classe social mitja-baixa, poc cultivada, amb hàbits metòdics i rutinaris que passa el seu temps lliure mirant programes de l’anomenada “televisió escombreries” sense que res l’importi gaire. Tot sembla encaixar a la perfecció entre la parella i l’única cosa que serà motiu de diferències són els seus respectius fills. L’Elena atravessarà mitja ciutat (agafant una combinació d’autobusos, trens i caminant a peu) per arribar al deteriorat barri amb xemenèies de centrals tèrmiques que decoren el paisatge on viu el Sergey, el seu fill. El Sergey està casat, té un fill adolescent, el Sasha i un fill petit d’un any acabat de fer. Viuen en un pis petit d’un bloc d’apartaments de la perifèria en una zona gris i deteriorada. El Sergey és un paràsit, una deixalla humana; no treballa, no vol treballar, està sempre malhumorat i només es preocupa per si hi ha cervesa a la nevera i per rebre cada mes la pensió que la seva mare li porta amb dedicació. Quan l’Elena torna a casa li demana al Volodya si pot deixar-li una quantitat de diners per tal que el Sasha, un negat en els estudis, pugui pagar-se l’universitat i així evitar d’anar a l’exèrcit. El Volodya no hi està d’acord. Li recrimina que el seu fill és un inútil i que si el Sasha no entra a l’universitat per mèrits propis potser li aniria millor que l’eduquessin a l’exèrcit. L’Elena, sense perdre la calma, li retreu que critiqui a la seva família quan la seva filla, la Katerina, és molt pitjor i ni tan sols el va a veure. El Volodya no vol comparar els seus respectius fills i excusa a la seva filla argumentant que ha sortit hedonista com la seva difunta mare i l’Elena acaba responent-li que no sap què significa aquesta paraula. Els dies passen i un dia que el Volodya va al gimnàs té un atac de cor mentres està nedant. Un cop recuperat i ja a casa, li confessa a l’Elena que està pensant en redactar un testament i l’informa que ho deixarà gairebé tot a la seva filla i que ella en tindrà prou amb la pensió vitalícia que rebrà per part del govern. L’Elena només li pregunta si li deixarà els diners pel Sasha i el Volodya li respon amb un definitiu no. Llavors, sense deixar-se portar en cap moment per la rauxa, l’Elena pronuncia la frase premonitòria “els últims seran els primers” i sabrà que haurà de fer alguna cosa per aconseguir el seu objectiu.

Lenta, contemplativa, voyeurística i freda, Elena és una estimable mostra de com plantejar un thriller sense transmetre ni un bri d’emoció (deixant de banda la música composada pel Philip Glass). Això no succeeix per l’incapacitat del director, ja que des del començament ens deixarà clara la seva imparcialitat amb una visió analítica i glacial on es limita a mostrar-nos la vida d’una parella a qui semblava que les coses els hi anaven bé. Quan comença el film l’Elena i el Volodya no esperen masses coses de la vida. Entrats ja en la tercera edat, el seu matrimoni sembla més una relació professional que una història d’amor. Ella pot viure en un luxós pis amb tota mena de comoditats situat en un barri tranquil de la ciutat mentres que ell, més gran i necessitat que ella, es deixa cuidar, s’asseu a taula quan l’esmorzar està a punt i li demana un cafè com si estigués parlant amb la seva cuidadora o serventa. Les seves vides no tenen res en comú però gràcies a l’atzar es van trobar pel camí i van triar la comoditat i la funcionalitat per tal d’afrontar els seus últims anys de la manera més pràctica possible. El món d’on prové l’Elena serà el del seu fill i ho veurem en el seu primer llarg viatge que fa per tal d’anar a veure al Sergey. No es mostra contrariada per agafar diversos mitjans de transport per arribar al monstruós edifici d’apartaments on viu el Sergey ni sembla incòmoda davant els típics xavals ociosos que seuen a les escales del bloc. L’Elena té un caràcter acord amb el seu físic. És una dona alta i corpulenta que camina amb el cap ben alt i que sembla que no pateixi gaire pel fet de portar a sobre els problemes dels altres. Mentres que el Volodya té un aspecte fràgil i dèbil, reclós en un cos amb poca energia que només demostra el seu poder quan es parla de diners i de la presa de decisions. El Zvyagintsev i l’Oleg Negin (el guionista) saben que l’empatia no serà el camí pel qual estimarem als seus personatges i ens ho faran palès amb el canvi de protagonistes que triarà la càmera per seguir amb la història. Esclar que l’Elena és la protagonista principal però purament des d’un punt de vista funcional ja que en cap moment utilitzarà les situacions dramàtiques perquè simpatitzem amb ella. Per això, veurem com viu el seu fill, els seus néts i la seva nora, seguirem al Volodya fins el gimnàs i veurem la seva rutina setmanal, veurem el brillant diàleg que mantenen pare i filla a l’hospital i més endavant, cap al final, inclús ens quedarem amb el Sasha i la seva furtiva escapada amb els seus amics, el grup de desgraciats que seien a les escales davant el bloc on viuen. I és que en cap moment se’ns exigirà que triem un dels bàndols que hi apareixen perquè tots els personatges que hi surten són èticament reprovables. El canvi que ha experimentat l’Elena la converteix en una dona que es pot permetre el luxe de poder agafar un taxi, de no necessitar el mocador que li cobreix els cabells quan surt al carrer o de poder esmorzar veient els seus programes de televisió. Res més que això. I el final del film ens deixarà un regust amarg i repugnant que esvairà qualsevol mena de sensació de final feliç que puguem haver arribat a sentir. No hi haurà moralina ni missatge alliçonador perquè el que se’ns explica és una mirada individualitzada d’una societat que sembla actuar exclusivament per motius egoistes, un retrat de la cara inversa de l’humanisme de, per exemple, Les neiges du Kilimandjaro.

Llegeixo que molta gent compara el talent del Zvyagintsev amb el de l’Andrei Tarkovsky i potser jo, si ho hagués llegit abans, ja no hauria tingut tantes ganes de veure Elena perquè, ara diré un sacrilegi, no aguanto al director de Stalker o Zerkalo. Però després d’haver-la gaudit crec que més enllà de compartir nacionalitat i de l’estil fred i la mirada dissecionadora de la societat, poca cosa més tenen a veure aquests dos directors. Elena la veurà poca gent. L’espectador potencial ha de posar-s’hi bé i no triar l’hora de després de dinar o de després de sopar per veure-la. Però si es superen els primers cinc minuts, la història comença a fluir molt lentament però sense aturar-se en cap moment i molt a poc a poc ens anirà enganxant fins al final. Elena és una visió descarnada i sense compassió sobre com funcionen les coses avui en dia, una visió en detall de persones anònimes com la majoria de nosaltres i  i malgrat el poc cinema rus que haguem vist, conté una història universal i extrapolable a qualsevol societat del món.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s