LES NEIGES DU KILIMANDJARO

LES NEIGES DU KILIMANDJARO (2011) França

Pistoles de joguina i el cinema com a arma

The snows of Kilimanjaro és un dels contes més famosos de l’Ernest Hemingway i va servir d’inspiració d’una pel·lícula homònima amb l’Ava Gardner i el Gregory Peck al 1952. Catorze anys més tard, el cantant Pascal Danel i el lletrista Michel Delancray s’inspirarien en el relat i composarien la cançó Les neiges du Kilimandjaro, que va aconseguir un èxit immediat i quaranta-cinc anys després serviria com a títol i leitmotiv del film de Guédiguian.

Som (oh! sorpresa) a Marsella i l’acció comença als molls del port, on s’està fent un sorteig proposat pel sindicat per tal que vint treballadors triats a l’atzar deixin la seva feina per intentar salvar l’empresa. El Michel, un dels portaveus del sindicat, extreu el seu propi nom de la llista i amb cinquanta i tants anys es veu forçat a afrontar la prejubilació. El Michel viu feliç amb la seva dona, la Marie-Claire i tenen dos fills, el Gilles i la Flo, que ja s’han independitzat, són casats i ja tenen fills. El Raoul, amic d’infantesa, cunyat del Michel i company de feina al port, organitza una festa d’acomiadament pel Michel i la Marie-Claire on els hi regalen un viatge a Tanzània i un cofre ple de diners. Són moments feliços per el Michel. Està amb els qui estima i se sent estimat i els seus néts li canten la famosa cançó Les neiges du Kilimandjaro, cançó que sembla tenir un component romàntic per a ell i la seva dona. Però tot es torça quan una nit on estan jugant a cartes amb el Raoul i la Denise són atracats a punta de pistola per dos joves encaputxats. Els hi roben els diners del cofre, un còmic del Spiderman de quan el Michel era petit, els bitllets del viatge i les targetes de crèdit. Espantats i adolorits el Michel i la Marie-Claire intenten seguir amb les seves vides però un dia, per pura casualitat, ell veu uns nens a l’autobús que estan llegint el seu còmic del Spiderman. Els segueix fins on viuen i ja de nit veu que els nens acompanyen al Christophe, un jove que també va ser acomiadat el mateix dia que ell. El Michel el denuncia i la policia detén al Christophe. En una cara a cara a la comissaria el Christophe el menysprea i no demostra cap mena de penediment i el Michel acaba donant-li una bufetada. La Marie-Claire marxa espantada de la reacció del seu marit i un cop a casa es pregunten si ja s’han convertit en burgesos, recordant els seus dies de joventut com a sindicalistes i militants convençuts d’esquerres amb la figura del Jean Jaurès com a far polític que havia de guiar les seves vides. Està clar que l’espatlla adolorida del Michel no serà l’únic efecte secundari negatiu del robatori i el Michel i la Marie-Claire començaran a intentar revertir la situació i cadascú pel seu costat, començaran a fer passes per intentar minimitzar els danys col·laterals provocats per l’imminent entrada a la presó del Christophe.

Robert Guédiguian. Mandra.

Per ser sincer aquesta seria l’associació de paraules que més ràpid m’hagués vingut al cap. Deu ser que m’estic fent gran i malcarat i que malgrat les gràcies dels seus films més populars (Marius et Jeannette, La Ville est tranquille, Marie-Jo et ses deux amours), mai he estat un fervent seguidor del cinema compromès del director marsellès. Però tot i així miro Les neiges du Kilimandjaro i en acabar (potser també perquè m’estic fent gran) dono gràcies a que algú tan boig com el Guédiguian segueixi fent aquest tipus de cinema tan necessari i tan personal. Amb un tempo que s’adapta al mateix ritme amb el que viuen els seus tres personatges principals (Darroussin, Ascaride i Meylan, la santíssima trinitat actoral del Guédiguian), la pel·lícula és una mirada positivista sobre la vida des de la implicació personal i individual i una alternativa optimista enfront el declivi de la societat occidental i la seva constant pèrdua de valors. Erigits com un model de comportament, el matrimoni format pel Michel i la Marie-Claire són un exemple a seguir. Treballadors infatigables, alegres de mena i amb un clar posicionament polític i ètic davant la vida, intenten gaudir del dia a dia i no es deixen enfonsar quan les coses es torcen. El Guédiguian n’és conscient al construir aquests dos personatges tan pulcres i irreals que amb el seu comportament sobresurten enmig d’una societat formada per fills egoïstes i dependents, víctimes que es deixen emportar per l’ira de la revenja, víctimes paralitzades per la por a tornar ser colpejades, desesperats que fan el que han de fer sense importar-los-hi les conseqüències i dones que volen seguir somniant en l’amor encara que això suposi renunciar als propis fills. El Guédiguian té clar del què vol parlar però també té clar que no pretén fer un film de denúncia amb una exposició pornogràfica de les misèries humanes i per això aposta per embolicar la pel·lícula en un to bucòlic i lluminós on es respira la calma dels dies de vacances estivals. Amb escenes que sempre comencen des del punt de vista del pis elevat amb vistes al mar del Michel i la Marie-Claire i amb el so dels ocellets que piulen alegres com a banda sonora, Les neiges du Kilimandjaro ens vol fer reflexionar sobre el clàssic discurs humanista de posar-se en la pell dels altres, incomodant-nos i obligant-nos a pensar amb fredor en contra de jutjar ràpidament des del nostre únic punt de vista. Naturalment que un s’hi ha de posar bé i saber què és el que veurà però el Robert Guédiguian no enganya a ningú. Abans que cineasta era sociòleg i el seu cinema sempre pretén explicar-nos històries on d’alguna manera o una altra s’escolen els temes que l’apassionen i el fan moure. És igual si ens explica històries d’amor, drames personals amb l’èxode armeni  de rerefons (ell és d’origen armeni), històries locals amb el seu estimat barri de L’Estaque com a protagonista recurrent o films polititzats amb la clara intenció de reivindicar l’esquerra dins de l’absolut món capitalista on vivim, el Guédiguian pot parlar de qualsevol cosa però sempre acaba parlant d’ell mateix i del món que l’envolta. I per això es coneix al seu món com a la Famille Guédiguian, amb un equip tècnic que ha treballat en els seus anteriors films, amb actors fetitxe (que també són família com l’Ariane Ascaride i amics, com el seu inseparable Gérard Meylan o el Jean-Pierre Darroussin, company d’escola de l’Ascaride) que han treballat amb ell des dels seus inicis al 1981 i amb joves actors (Robinson Stévenin, Alain Prince-Ringuet, Julie-Marie Parmentier o Adrien Jolivet) que repeteixen després d’haver-los utilitzat en films anteriors (o en el cas de l’Anaïs Demoustier, actriu que ha treballat prèviament amb el Darroussin). El Robert Guédiguian utilitza el cinema com una eina d’expressió personal, cosa que, agradi o no, però pocs cineastes poden dir.

Les neiges du Kilimandjaro és un film moral, una faula social i un conte alegre i ple d’esperança que s’acostarà a aquest gènere tan denostat com és el de les feel-good movies. Les mirades més cíniques i escèptiques poden acusar-la de ser massa naïf o de ser un paradigma del “buenismo”, aquella definició que tan estima la dreta ultraconservadora espanyola per justificar el seu ideari lliberal, però tal i com s’explica al film i tal i com és a la vida, tot depèn del color del vidre amb el que es miren les coses.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules, Societat i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s