I PRIMI DELLA LISTA

I PRIMI DELLA LISTA (2011) Itàlia

Un xiclet estirat

Busco, busco i no faig més que buscar entre el nou cinema italià per veure si trobo pel·lícules diferents que, malgrat no ser comercials, aportin una visió nova i fresca d’un dels països europeus amb més tradició cinematogràfica i la búsqueda resulta extenuant i infructuosa. Miro les últimes novetats i em trobo que el Pupi Avati i l’Ermanno Olmi segueixen fent un cinema anacrònic i ancorat al passat, que les comèdies taquilleres protagonitzades pel Christian de Sica farien avergonyir al seu pare si fos viu i que altres comèdies infectes intenten imitar les formes grotesques i barroeres d’aquest pseudoactor mentres que les demés dramèdies o bé intenten copiar els patrons comercials del cinema americà, o bé parlen de l’idiosincràsia provinciana local ja sigui del nord o del sud, o repeteixen fins l’avorriment trames policíaques i/o relacions sentimentals conflictives que ja hem vist milers de cops. En resum, la gran majoria de produccions són d’un nivell baixíssim, comparables al cinema espanyol i trobar excepcions com La ragazza del lago, Happy Family o La meglio gioventu és una raresa que només es produeix un o dos cops a l’any.

I primi della lista feia molt bona pinta. Una peli independent sobre una anècdota real que va succeir al 1970. Europa es trobava en una situació convulsa, les revolucions estudiantils es van anar propagant per tot el continent i els governs tiraven per la via dura. Al 1967 es va produir el cop d’estat militar de Grècia i tant a Itàlia com a Alemanya es van formar grups terroristes de caire anarquista com el Baader-Meinhof o Le Brigate Rosse, que atacaven a policies, militars i polítics. Els moviments estudiantils del 1969 a Pisa es van saldar amb un noi paralític a causa d’un tret rebut per part de la policia i la tensió es respirava als carrers d’Itàlia. El Pino Masi era un músic de protesta enormement popular entre els estudiants i el somni del Renzo Lulli i del Fabio Gismondi era tocar la guitarra amb el Masi i acompanyar-lo en les seves actuacions. El Lulli s’escapa de casa pocs dies abans de l’examen de madurità (el que aquí equivaldria a la selectivitat) agafa el cotxe de son pare, recull al seu amic Gismondi i se’n van a veure al Masi, que els hi farà fer una prova amb la guitarra. Però una trucada dispara la paranoia del Masi, convençut que un cop d’estat està a punt d’esclatar a Itàlia. El Masi, més gran i aparentment més seriós, acaba convencent als dos xavals que han de fugir fins la frontera ja que si el cop d’estat es produeix, ells, els artistes, músics, escritors i comunistes seran els primers de la llista en ser represaliats. I d’aquesta manera, sense solta ni volta, el Lulli es veu arrossegat a conduir el seu petit cotxe des de Pisa fins la frontera amb l’antiga Iugoslàvia. Pel camí es creuen amb un camió ple de militars que se’n van cap a Roma i els tres nois no s’adonen que l’endemà és el dia de la República, és a dir, el dia que l’exèrcit fa la seva desfilada militar pels carrers de Roma. Acollonits i cada cop més paranoics, els tres joves acabaran arribant fins la frontera amb Àustria, escapant-se dels carabinieri, demanant asil polític i provocant un incident diplomàtic de grans dimensions entre els dos països.

I primi della lista no és horrorosa, no és ridícula (ridícula és la història verídica dels seus protagonistes) i es deixa veure però molt em temo que aquests són els millors elogis que se li poden dedicar. El seu director, l’italoanglès Roan Johnson, sap perfectament quin producte té entre mans i farà tot el possible per donar-li certa personalitat. Utilitza un estil àgil, fresc i lluminós, conscient d’estar rodant una road-movie independent s’allunya de models narratius convencionals, aconsegueix moments moderadament entretinguts i realitza un bon treball amb els actors. Però tots els mèrits quedaran desdibuixats per un guió extremadament dèbil, que com si fos un curtmetratge, parteix d’una idea original que no s’acaba de desenvolupar amb la progressió dels personatges i sense històries paral·leles que enriqueixin la història. El resultat és que cada escena acaba resultant repetitiva i amb la sensació per part de l’espectador que s’allarguen massa perquè totes les cartes estan ja sobre la taula. El director en sembla ser conscient i es pot dir que resol bé les quatre escenes clau del film (l’inici, la fugida, la gasolinera i l’incident a la frontera) però s’acaba perdent en les escenes de transició com les imatges de tots tres dins el cotxe o l’allargassat final dins la presó austríaca que poc aporten a la conclusió de la història. Ni l’empatia que establirem amb els personatges serà suficient per salvar I primi della lista i potser, només potser, acabarem el film amb un somriure als llavis quan se’ns mostrin els veritables protagonistes de la història que serveix de base argumental pel film.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Comèdia, Pel·lícules i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s