DEVILS ON THE DOORSTEP

GUIZI LAI LE (2000) Xina

JIANG WEN (2)

Fa dotze anys Devils on the doorstep es va presentar de puntetes al festival de Cannes, va guanyar el Grand Prix (el segon premi. La Palme d’Or la va guanyar la sobrevalorada Dancer in the dark) i va provocar una sèrie de reaccions polítiques d’indignació tant a la Xina com al Japó. El Jiang Wen venia de debutar com a director amb In the heat of the sun, va seguir actuant amb èxit en vàries produccions fins que va decidir adaptar la novel·la Shengcun del Fengwei You per a la que seria la seva segona pel·lícula. La història al final es va anar convertint en un guió propi inspirat lleugerament en la novel·la mencionada. La invasió japonesa de la Xina durant la Segona Guerra Sino-Japonesa, una guerra començada al 1937 i que va acabar sent paral·lela a la Segona Guerra Mundial, era l’escenari històric per on es desenvoluparia la trama d’aquest film clarament antibel·licista, que com la mateixa guerra, no va acabar de deixar contents a cap dels dos països que hi van participar.

La trama succeeix a un petit poble de pagesos situat al nord de la Xina, als peus d’una de les sortides cap al mar de la Gran Muralla. Els japonesos controlen la regió però els habitants del poble segueixen amb les seves vides intentant passar desapercebuts. El nostre protagonista és el Ma Dasan (el Jiang Wen), un camperol que mentres una nit està fent l’amor amb la seva amant piquen a la seva porta. El Ma pregunta qui és i només rep com a resposat “Jo”. Un home del que no coneixerem la seva identitat l’amenaça amb un arma i li diu que li deixarà dos paquets i que els haurà de guardar fins que torni a recollir-los a l’Any Nou Xinès. Els dos paquets són dos sacs amb dos homes lligats i emmordassats. Un és un oficial japonès, el Hanaka i l’altre és el traductor xinès que treballa pels japonesos. El Ma Dasan no sap què fer i reuneix al consell del poble. Allà decidiran tenir-los en captivitat sense entendre que el presoner japonès els increpa i els insulta demanant que el matin però el traductor farà tot el possible per inventar-se agraïments per tal de sobreviure. Els mesos passen i l’home que havia de recollir-los no arriba pel que el consell es torna a reunir i decideixen que els han de matar. El Ma Dasan és escollit en el sorteig per fer de botxí però no s’hi veu en cor i els torna a amagar. Al cap d’un temps el consell se n’assabenta i proposen pagar a un assassí a sou per tal que faci la feina bruta però tampoc se’n surt. A la fi el Hanaka ha anat perdent la seva animadversió contra els xinesos i acaba oferint-los dos carros plens de gra si l’alliberen. El destacament japonès on porten els dos presoners està comandat pel capità Sakatsuka, que creient  que el Hanaka havia mort i que s’havia convertit en un heroi pel seu poble, veurà el seu retorn com una ofensa però superant la ràbia que sent es comprometrà a complir el pacte amb els habitants del poble. Però les coses no aniran com el Ma Dasan i els seus conciutadans esperaven.

Jiang Wen i Kagawa Teruyuki

Jiang Wen i Kagawa Teruyuki

Rodada en blanc i negre i amb una durada de dues hores i quart, Devils on the doorstep no transita per camins gens fàcils. El Jiang Wen, potser conscient dels problemes implícits de la seva pel·lícula, va decidir no ensenyar-la a les autoritats del seu país i presentar-la a títol individual al festival de Cannes. Quan el Comité de Cinema Xinès se’n va assabentar va intentar per tots els mitjans que el film no s’exhibís al festival però la cinta es va poder visionar (amb un muntatge inicial que arribava a les tres hores de metratge) i va sorprendre a premsa especialitzada i públic. Tant les autoritats xineses com els japonesos es van indignar amb el missatge del llargmetratge. Aquests últims es queixaren de la imatge violenta que oferia el film sobre els seus soldats mentre que els primers els hi irrità la imatge dòcil i sumisa dels xinesos davant la invasió japonesa. Dos anys després de presentar-se a Cannes, el film es va poder estrenar al Japó, on la crítica la va elogiar i va seguir guanyant premis als diversos festivals on es va exhibir. Òbviament el film mai es va arribar a estrenar a la Xina i es diu que el govern xinès va prohibir al Jiang Wen tornar a fer pel·lícules durant set anys. Coincidència o no, el seu tercer film, The sun also rises, es va estrenar al 2007 però el Jiang Wen va poder seguir treballant durant aquest període com a actor.

Polèmiques i política apart, el que podem comprovar del cert és que Guizi lai le és enorme, una barreja de comèdia absurda i costumista i drama amb el rerefons de la guerra com a escenari. El Jiang Wen inicia el film mostrant-nos amb els clarobscurs i l’alt contrast de les imatges en blanc i negre un petit poble habitat per pagesos. Tot i tenir un destacament japonès aprop i veure’ls desfilar amb la seva banda de música i repartint caramels entre els nens, viuen aliens a la guerra i estan aïllats de les barbaritats que es van cometre. El Ma Dasan és l’exemple d’home que vol passar inadvertit, sense ficar-se en problemes i seguint amb la seva vida tement únicament la seva mort. L’atzar serà el que el posarà a prova triant casa seva com el lloc on s’entregaran els dos presoners. Llavors començarà el seu “petit” calvari i aprenentatge cap a la rebel·lia i la consegüent pèrdua de la por a morir. Primer s’ha de barallar amb tot el poble. Tots el culpabilitzen del perill de tenir dos presoners de l’exèrcit japonès i l’amenaça que això suposa. Després ningú vol col·laborar en alimentar-los i ell s’haurà d’endeutar per donar-lis menjar i només ell passarà fred per les nits per tal que ells dormin calents durant el fred hivern. Més endavant serà ell l’encarregat de matar-los però la seva moral li ho impedeix i acaba amagant-los dels japonesos i dels habitants del poble. Més endavant tornarà a ser ell l’escollit per anar a ciutat a contractar un assassí a sou i finalment haurà de guiar la petita expedició per entregar els presoners al campament japonès d’on pertanyen. Cap a la fi de la cinta, quan ja no queda res pel que lluitar, troba l’alliberament de les seves pors. Però no sols perdrà la por a morir sinó que també perdrà tots els valors morals que ha demostrat tenir durant tota la seva vida transformant-los amb una explosió de violència irracional que el portaran cap a una mena d’èxtasi final on finalment podrà descansar en pau.

Les diferents lectures i les moltes virtuts d’aquest film donen per a més d’un visionat, però una de les seves gràcies es  veure com juga amb els diversos elements que té i els va combinant per donar lloc a resultats força diferents. El ritme lent amb el que comença el film anirà donant lloc a una successió de fets on la narració anirà agafant embranzida i malgrat les més de dues hores, al final no voldrem que s’acabi. Amb els gèneres que toca també existirà aquesta barreja impossible on amb els mateixos elements que ha emprat tant per la comèdia com pel drama, els combina per donar-nos resultats contraposats. I és que en un principi sembla una comèdia costumista amb elements de picaresca i humor negre s’acaba transformant en un conte amarg i desesperançador que farà que se’ns gelin els somriures. Això ho veurem, per exemple, amb els diferents protagonistes que són capaços de mostrar-nos les dues cares completament oposades o amb l’alegre tema musical que actua de leitmotiv, que des d’un inici significarà el repartiment de caramels dels japonesos als nens del poble i que a la fi de la cinta es tornarà a escoltar com a preludi de l’explosió de violència injustificada. Inclús els mateixos japonesos mostraran les seves diferents versions; ja no només pel personatge del Hanaka, que ha de patir la doble humiliació de no veure’s acceptat per cap dels dos bàndols sinó pels dos destacaments que hi surten. El primer, el de marina, viu la guerra de manera despreocupada, amb un somriure als llavis i portant instruments de música en comptes d’armes, mentres viuen la guerra sense combatre dins del seu petit paradís particular, com el destacament italià destinat a l’illa grega de Mediterraneo. Mentres que l’altre, el de terra, tot i ser (com el poble del Ma Dasan) també pagesos reconvertits a soldats, viu el conflicte amb la ràbia i l’odi a sobre i els somriures que esboçaran serviran només per aterrir a l’espectador expectant del tràgic desenllaç final.

Tècnicament la pel·lícula sobresurt en tots els aspectes però val la pena destacar la fotografia del Changwei Gu (Ju Dou, Ba wang bie ji)  que emprant el blanc i negre i un fantàstic tractament de la llum ens transporta al 1944 sense grans mitjans. Les interpretacions també són magnífiques, del del mateix protagonista i els habitants del poble (alguns ni tan sols són actors professionals) com els dos papers principals del bàndol enemic, amb un Kagawa Teruyuki (Tôkyô Sonata) excels i un imponent Kenya Sawada (Shinjuku incident).

Molt més incisiva i poètica que Nanjing! Nanjing! i més desoladora que Paths of Glory, Guizi lai le és una de les millors pelis antibel·licistes mai fetes, però no és aquest el principal missatge que pretén donar-nos i serà la seva mirada trista i desencantada sobre la condició humana el que acabarà calant-nos a fons, arribant a la trista conclusió que qualsevol ésser humà, sota pressió o forçat per les circumstàncies, pot acabar convertint-se en una bèstia rabiosa assedegada de sang.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Jiang Wen, Pel·lícules i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s