L’APOLLONIDE (SOUVENIRS DE LA MAISON CLOSE)

L’APOLLONIDE (SOUVENIRS DE LA MAISON CLOSE) (2011) França

La femme qui rit

Seleccionada pel Festival de Cannes del 2011 i estrenada a França a finals de l’any passat amb una recaudació que no va arribar ni al milió d’euros, L’Apollonide només s’ha estrenat internacionament en quatre països i en molt poques sales i sembla que correrà la mateixa sort per aquestes terres deixades de la mà de déu (el déu del cinema, està clar). I és una llàstima perquè la que per molts crítics és un horror, un despropòsit, una avorriment infinit i una ridiculesa, per a mi ha resultat ser una de les pel·lícules més fascinants de l’any.

El Bertrand Bonello (el seu guionista i director) és un dels enfants terribles del cinema francès (si és que aquesta etiqueta segueix tenint algun sentit de tants cops que s’ha fet servir). Enquadrat dins del moviment New French Extremism, aquest músic de formació porta revolucionant la crítica des del 1998 i és fàcil que el seu treball generi respostes diametralment oposades. Associat sempre a una malaltissa visió del sexe i l’aïllament de l’individu davant la societat, podeu fer un repàs de la seva obra en l’excel·lent estudi que li van dedicar a començaments d’any a la revista digital Transit (ells en saben molt més que jo).

L’Apollonide és el seu cinquè llargmetratge i el que ens proposa és passar-nos dues hores dins d’un bordell de luxe per a la classe alta de París. Amb un pròleg que es repetirà des de diversos punts de vista a l’inici i al llarg del film, veurem a la Madeleine, a la que professionalment es coneix com “la jueva”, que estant amb un dels seus clients habituals i mentre es preparen per follar, li explica que ha tingut un somni on ell li regalava una maragda i creia que es volia casar amb ella. Després somnia que ell s’escorre a dins seu i ella acaba plorant llàgrimes de semen. Però el client habitual no té cap intenció de casar-se amb ella i el següent que veurem és a la Madeleine lligada de mans i amb la cara plena de sang perquè ell, amb una navalla, li ha tallat la boca convertint-la en la versió femenina de The man who laughs. Però la vida segueix dins d’aquesta casa del plaer i el que farà la càmera serà fer-nos ser testimonis de la visió que té el director del que devia ser un dels últims prostíbuls del París de començaments del segle XX. En cap moment tindrà la temptació de recrear-se en les anècdotes sexuals de clients amb gustos extravagants o abandonar-se al morbo de les pràctiques sexuals i parafíliques que allí s’hi feien. Les prostitutes són les absolutes protagonistes de la pel·lícula i el que farem serà contemplar-les i anar-les coneixent poc a poc sense que en cap moment se’ns faci saber quins són els seus somnis o què és el que persegueixen a la vida. Ho sento Fernando León de Aranoa, aquesta peli no està feta per a tu. Les prostitutes de l’Apollonide saben que tenen un futur força negre. Mentres encara són joves i hermoses saben que tindran feina i podran guanyar-se la vida sense els esforços de treballar com a costureres o com a blanquejadores de roba. Ja saben que un dia o altre tot s’acabarà però com si estiguessin vivint en una festa contínua rodejades d’alcohol i drogues, no es paren a pensar massa en el futur. Ja saben que són unes perdedores però sempre flota a l’ambient la remota possibilitat que un client acabi treient-les d’allà. Ja saben que estan soles i per això s’uneixen i es comporten com si fossin una família on totes es protegeixen i cuiden les unes de les altres. Ja saben que la vida no els hi somriurà en excès i per això són elles mateixes les que busquen riure i fer bromes entre elles per oblidar les penúries. Ja saben que el món és injust i que mai podran venjar-se de l’home que va desfigurar a la Madeleine i per això imaginen aquesta revenja i la idealitzen. Ja saben que els homes només paguen per elles pel seu sexe i per això, entre elles, s’acaricien, s’abracen i es besen amb una tendresa impenetrable a prova de les mirades brutes dels clients (i de l’espectador).

És curiós però malgrat el tempo premeditadament lent i contemplatiu no m’he avorrit en cap moment i és que apart de l’excel·lent treball del repartiment, el director sap moure el temps endavant i endarrere amb un muntatge on el record de la desfiguració de la Madeleine fa de pal de paller i al seu voltant es segueix edificant una estructura que mai és línial i que apart del desdoblament de les accions que veurem en pantalla, anirà afegint-hi escenes i noves informacions de manera constant. La trama mai deixa d’avançar i podrem veure l’aprenentatge desencantat de la voluntària Pauline, els moments entre client i client on les noies, sempre en solitud, fumen una cigarreta assegudes a les escales o l’escena bellíssima de la sortida al camp de les noies que, com si actués com el cant del cigne, ens mostra l’únic moment de pura i despreocupada felicitat abans del final de la casa dels plaers que mai arribarem a contemplar. També serà aquesta l’única escena rodada en exteriors (si no hi comptem l’anticlimàtic epíleg final), cosa que fa que no arribem a saber mai on es troba la frontera entre la realitat i l’irreal.

Tot i ser un repartiment coral on hi trobarem joves actrius consolidades com la Hafsia Herzi (Le graine et le mulet), l’Adèle Haenel (Naissance des pieuvres) o l’italiana Jasmine Trinca (Il caimano), directors i companys de generació que també fan d’actors com la Noémie Lvovsky (Les sentiments) o el Xavier Beauvois (Selon Matthieu, Des hommes et des dieux), el primer paper amb entitat per a la Céline Sallette o un dels primers papers de la Iliana Zabeth, l’Alice Barnole, que debuta cinematogràficament i que interpreta a la Madeleine, serà la que farà de fil conductor i amb la que començarà i acabarà la pel·lícula. Ella serà la cara desfigurada i trista que irònicament haurà de somriure perpètuament en un espai on la bellesa es respira a cada pla, ja sigui en les mateixes noies i amb les seves robes cares, en un edifici ple de mobles luxosos, en el champagne que mai deixa de córrer o en els plans estèticament estudiats i perfectes que fan que a vegades dubtem si estem mirant una pel·lícula o un quadre. La direcció de fotografia de la Josée Deshaies (que és la companya del director i la que li ha dirigit la fotografia des del seu primer curtmetratge) és sublim i la música també hi té un protagonisme especial. No em refereixo només a la banda sonora composada pel mateix realitzador sinó per la inclusió anacrònica de temes  com el Bad girl del Lee Moses que tanca el film o el Nights in white satin de The Moody Blues, que s’utilitza per un dels moments més emotius de la pel·lícula, on després de la mort d’una de les noies, totes ballen juntes al so de la música, una cançó imaginària que s’utilitza per un moment de solemne despedida de l’amiga perduda, de la vida en comú i del final de la vida de l’Apollonide. I això és cinema.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s