IN THE HEAT OF THE SUN

YANGGUANG CANLAN DE RIZI (1994) Xina

JIANG WEN (1)

Als vuitanta va sorgir a la Xina una nova generació de cineastes anomenats La Cinquena Generació i els noms que l’encapçalaven eren els del Zhang Yimou i el del Chen Kaige. Aquesta generació, sorgida del curs del 1978 de l’escola de cinema de Pequín, proposava allunyar-se dels clàssics melodrames, fer una aproximació realista dels sentiments, apropar-se a la natura i sobretot, fer un pas endavant en quan al tractament de les imatges i del so, fent especial incidència en les seves habilitats d’enquadrament, d’il·luminació i d’imaginació visual. Òbviament aquest no era un cinema comercial però aquestes bases van servir perquè un nou tipus de cinema més artístic es comencés a exportar, tenint cabuda en els grans festivals de cinema internacional. Gràcies a aquesta Cinquena Generació, a mitjans dels noranta va sorgir la Sisena Generació, una nova fornada de directors que, gràcies als nous canvis de la situació política del país, van començar a oferir-nos noves perspectives de de la societat xinesa, mirades més centrades en l’individualisme i en l’anticonformisme i la rebel·lia. A mig camí entre aquests dos moviments, un conegut actor xinès anomenat Jiang Wen firma el seu debut a la direcció amb aquesta meravella iniciàtica d’un adolescent als carrers deserts de Pequín durant l’estiu d’un any de la dècada dels setanta.

Som a les acaballes de la Revolució Cultural, els joves i els adults són enviats fora de la ciutat o estan ocupats treballant pel país i els carrers de Pequín semblen buits. El nostre protagonista és el Ma Xiaojun, al que tots coneixen com a “Mico”, un noi esprimatxat, fill d’un militar i d’una mestressa de casa, que no té cap interés en anar a l’escola i que s’escapa a la mínima oportunitat. El pare sempre és fora i la mare està ocupada pel que el Ma es dedica a passar el temps perfeccionant la seva afició a fabricar claus que obren tota mena de panys i candaus. Primer descobreix les medalles i els ganivets que son pare té desats a un calaix tancat amb clau i després aconsegueix obrir les portes de pisos buits i xafardeja i prova els llits o el menjar que tenen preparat. Mai s’emporta res i sempre ho deixa tot com ho havia trobat. Però en un dels pisos i mentres juga amb un visor es queda paralitzat en veure una fotografia penjada a la paret. És el retrat d’una noia somrient i hermosa vestida amb un banyador vermell. El Ma quedarà obsessionat pel retrat de la noia i encara més quan un dels dies que hi torna, s’obre la porta i amagat sota el llit veu que la noia porta un petit penjoll amb una clau minúscula lligada al turmell.

Però el Ma no està sol i apart de escolar-se en cases alienes també li agrada vagar per les teulades de les cases del barri i reunir-se amb els seus amics. Amb ells aprendrà a barallar-se i a defensar-se, a xerrar de noies i a parlar amb elles. Un dia que el Ma està passejant tot sol reconeix el penjoll amb la clau al turmell de la noia del retrat i es decideix a parlar amb ella. La Mi Lan, que té més anys que ell, primer no li fa cas però degut a la seva simpatia i insistència, acaben parlant i rient i es comencen a veure de manera regular sense que succeeixi res fora de la seva relació d’amistat. Arriba el dia que el Ma decideix portar-la amb els seus amics per integrar-la dins la colla. I és aquí quan entraran sentiments propis de l’adolescència com la gelosia, l’enveja i les baralles entre amics que acabaran per canviar-ho tot. Mentrestant, l’estiu segueix i fa molta calor.

Lliurement basada en la novel·la Bèstia salvatge del Wang Shuo, llegeixo en alguna entrevista que el Jiang Wen no va voler ser completament fidel a la història original i va afegir-hi moltes experiències personals de la seva pròpia adolescència. De fet tota la veu en off que s’escolta durant el pròleg és la del Ma Xiaojun ja d’adult, paper que es reserva el mateix Jiang Wen en el breu epíleg que tancarà el film. Això ho comento perquè la mateixa veu en off ens explicarà en dos o tres moments de la història que potser tots aquests fets que ell recorda no són reals i ni tan sols pot desxifrar què és cert i què és inventat. De totes maneres el narrador es justifica dient-nos que es permet aquesta petita llicència perquè el que ens vol explicar és com aquell estiu va suposar un canvi en la seva vida. I naturalment es refereix a la frontera que delimita la innocència de la infància amb la gravetat de l’adolescència, camí farragós i dolorós però necessari per esdevenir adult. I això també es tradueix en imatges ja que gairebé totes les escenes de In the heat of the sun semblen rodades amb un vel que ens trasmetrà aquesta sensació d’ensonyament oníric i de record vague. Pequín sembla un camp de jocs on només existeixen ells, els joves. Els adults que hi apareixen són les versions més encarcarades d’una societat obedient i que no es permet el luxe de fantasiar. Així, el primer adult que hi surt és el professor Hu, un home gris i amargat que ensenya sense cap mena de passió, després la mare del mico, una dona enfadada amb el món perquè el seu marit és sempre fora fent pràctiques militars imaginàries arreu del país, i més endavant membres del partit que observen als joves amb ulls desconfiats i maneres amenaçadores i militars estàtics i silenciosos que semblen estàtues, símbols d’un país que encara necessitarà uns quants anys més per evolucionar. Tota la resta seran joves com el Ma, el Liu Yiku, el Liu Sitian, la Mi Lan o la Yu Beipei, ànimes lliures i curioses que volen descobrir el món dels adults sense renunciar a la seva manera de veure el món.

Yangguang Canlan de Rizi (In the heat of the sun) és l’opera prima com a director del Jiang Wen i és una de les millors cartes de presentació d’un realitzador novell que vol explicar coses noves. No som davant d’una pel·lícula amable i condescendent on només veurem escenes preciosistes i idealitzades d’un adolescent que descobreix el món sinó que també se’ns mostrarà el costat obscur de la condició humana, fent una especial incidència en petits esclats de violència com la reacció desmesurada en la baralla contra la banda rival, una mirada sobre el sexe amb els dos extrems ben diferenciats (a l’inici veurem al Ma jugant amb un preservatiu com si fos un globus i cap al final el mateix Ma intentarà forçar les coses amb la Mi Lan de manera violenta) i tota una relació de reaccions reprobables (però tremendament humanes) com la traïció, les mentides, la humiliació i la por a no ser acceptat. Tres anys més tard, el Jiang Wen protagonitzaria Keep Cool del Zhang Yimou i al 2000 sorprendria a mig món (i de pas a les autoritats xineses) amb la seva obra mestra Guizi lai le, coneguda internacionalment com Devils on the doorstep.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Jiang Wen, Pel·lícules i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s