SPOORLOOS

SPOORLOOS (1988) Holanda

L’home que volia saber

No acostumo a parlar de pel·lícules massa antigues i menys de la dècada dels vuitanta (que detesto especialment, així en general) però navegant per la xarxa em vaig topar amb una referència a aquesta peli i portat per la meva ignorància vaig sentir la curiositat de veure-la. I ha valgut la pena.

Spoorloos, coneguda també com Desaparecida, L’homme qui voulait savoir o The vanishing, comença amb les vacances estiuenques d’una jove parella holandesa pel sud de França. Viatgen en un cotxe atrotinat i passen per carreteres comarcals i poc transitades. Dins un túnel fosc i solitari el cotxe es queda sense gasolina. La parella discuteix i ell, el Rex, marxa sol amb un bidó buit mentres deixa a la Saskia sola dins el cotxe. La música entra en escena creant una atmòsfera inquietant però al cap de poc el veurem tornar i trobant-se el cotxe buit. En sortir del túnel la veu, alleujat, esperant-lo fora de la foscor. Així comença Spoorloos.

El següent que veurem és a la jove parella en una estació de servei de l’autopista. El Rex es disculpa, fan les paus i es confessen un a l’altre el seu amor. Estiren les cames, ella compra un frisbi, es fan petons sobre la gespa i enterren dues monedes sota un arbre com a símbol de la seva relació. La Saskia li demana conduir per primer cop per l’autopista i ell accedeix. Emocionada, va a comprar un parell de begudes abans de continuar el viatge. I no torna.

El Rex no entén què ha passat. Després d’esperar un temps prudencial, comença a buscar-la a crits, preguntant a la caixera de la botiga i ficant-se dins el despatx de l’encarregat. Res. El Rex està convençut que alguna cosa dolenta li ha passat però l’encarregat li diu que s’ha d’esperar 24 hores abans de denunciar-ho a la policia.

Però nosaltres ja sabem qui ha estat. El Raymond Lemorne (de qui encara no coneixem el nom) ha estat rondant per la gasolinera, tot sol, amb un guix fals per aparentar que té el braç trencat. Ara el veiem arribar i marxar de la casa pairal on no hi viu ningú i tornant cap a casa seva. El Raymond està casat i té dues filles adolescents. Ningú sospita res però nosaltres ja sabrem que ha estat ell.

Han passat tres anys i el Rex torna al sud de França. Penja cartells amb la foto de la Saskia preguntant si algú l’ha vist i és entrevistat en un programa de televisió. El Raymond veu l’entrevista i en un moment donat el Rex mira a càmera i li diu que no l’odia però que necessita saber què és el que ha passat. El Raymond veu clarament que s’ha de reunir amb ell. Després d’una cita que no s’arriba a produir, el Raymond es presenta a Amsterdam, s’acosta al Rex i li diu que ell és la persona a qui ha estat buscant des de fa tres anys. Després que el Rex es desfogui pegant-lo (de manera matussera i no com acostumem a veure a les pel·lícules), el Raymond li diu que si vol saber què li va passar a la Saskia l’haurà d’acompanyar a França. De res li servirà denunciar-lo, no té cap prova contra ell, però si realment vol saber què va passar, l’haurà d’acompanyar i li promet que d’aquesta manera ho sabrà tot.

La peli no acaba aquí. Tot i haver explicat massa, queda molt per veure, molt per entendre i moltes escenes perquè puguem desxifrar les personalitats del Rex i el Raymond. Spoorloos funciona com una droga, et va atrapant lentament i sense adonar-te’n et veus completament immers dins la història. Amb una estructura amb escenes alternades entre el Rex i el Raymond, Spoorloos sembla anar cap endavant i cap enrera dins el temps, però no patiu que no és un recurs artístic per dotar-la de personalitat sinó qué a través d’aquestes anades i tornades veurem els diferents prismes per poder apreciar i entendre la història en tota la seva complexitat. El gènere es mou entre una barreja de thriller i pel·lícula de terror que no té ni una sola escena de persecucions, corredisses o escenes de violència. Tot un exercici de contenció i de saber jugar amb tres-quatre personatges, una història sòlida (basada en la novel·la del Tim Krabbé, que també co-escriu el guió i com a curiositat és el germà gran de l’actor Jeroen Krabbé) i una producció modesta i limitada que aconsegueix crear un clima de tensió que ens mantindrà enganxats a la pantalla. També ens farà pensar i posar-nos dins la pell dels protagonistes. No pot existir el blanc sense el negre, li diu el Raymond al Rex en un moment del film just després de confessar-li que ell és el que en els llibres de medicina es defineix com a sociòpata. La fredor amb que actua el Raymond (un immillorable Bernard-Pierre Donnadieu, que va ser protagonista un any abans de La passion Béatrice del Tavernier) ens deixarà glaçats però acabarem entenent que per a ell tot forma part d’un joc per no avorrir-se i per demostrar la seva superioritat (com passa amb la majoria de sociòpates). Mentres que, òbviament, el Rex representarà la víctima, el personatge dèbil amb qui ens emmirallarem si pensem què faríem nosaltres si ens passés una cosa semblant i acabarem comprenent la seva fugida voluntària de la realitat i els seus deliris per poder saber definitivament què li va passar a la seva estimada Saskia.

No seguiré explicant-vos més. Per una part estic molt content d’haver descobert aquesta pel·lícula i per una altra no entenc com em va passar desapercebuda. El George Sluizer no ha seguit una carrera excessivament brillant i dins la seva filmografia només destaquen The vanishing, el remake americà que va filmar cinc anys després, Utz, Joao en het mes i La balsa de piedra, aquella adaptació de la novel·la del Saramago rodada als Pirineus amb la Icíar Bollaín. Ara està reeditant Dark Blood, el film que estava rodant amb el River Phoenix quan aquest es va morir, i té previst presentar el muntatge amb afegits en off amb la veu del Joaquin Phoenix. Veurem si se’n surt o no deixa de ser una estatagema comercial per seguir fent pel·lícules. Però ja pot estar ben content perquè Spoorloos és una obra rodona, que hauria de servir com a referència per a tots aquells que vulguin fer una peli de terror o de suspens, demostrant que amb pocs mitjans es poden aconseguir resultats excel·lents.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s