LE NOM DES GENS

LE NOM DES GENS (2010) França

La dificultat de cuinar un soufflé

Aquesta setmana s’estrena Le nom des gens, la pel·lícula que va guanyar el Cesar al millor guió a l’edició de l’any passat i que arriba amb tres mesos de retard de la data prevista. Som davant d’una comèdia fresca, premeditadament original i on destaca la seva parella protagonista, formada pel sempre eficient Jacques Gamblin (Les enfants du Marais, Laissez-passer)  i la meravellosa Sara Forestier (Les herbes folles, Gainsbourg).

Un avís per navegants: Le nom des gens és una comèdia romàntica. Ben escrita i de formes impecables, amb un ritme endimoniat i la voluntat de tocar molts temes alhora, però que no deixa de ser una comèdia romàntica. Per què vull remarcar el seu gènere? Vol dir això que tinc prejudicis amb segons quins gèneres? La resposta és afirmativa. I tot i així no és una pèrdua de temps.

La peli comença amb escenes alternades on els dos personatges principals se’ns presenten, un mirant a càmera i l’altra en una veu en off. L’Arthur Martin (Jacques Gamblin) té un nom que comparteix amb més de quinze mil francesos i també és homònim d’una coneguda marca d’electrodomèstics, té cinquanta anys, mai s’ha enamorat, és solter i treballa fent de veterinari especialitzat en epizoòties aviars. La Baya Benmahmoud (la Sara Forestier) no comparteix nom amb cap altra persona del país, és una jove explosiva i desinhibida que quan escolta per la ràdio a l’Arthur avisar a la població sobre les mesures de precaució davant la grip aviar, interromp a l’estudi i l’increpa acusant-lo de voler espantar a tot el món. Com ja va fer Woody Allen a Annie Hall, una veu en off ens explicarà el passat i els origens dels dos protagonistes. Aquests flashbacks de quan eren petits ens serviran primer per marcar el to alegre i despreocupat de la comèdia i alhora ens explicarà els llasts que arrosseguen els nostres personatges. L’Arthur és el fill únic d’una família de classe mitja que viu en un petit suburbi aïllat de la resta del món. Els avis materns de l’Arthur van ser deportats i assassinats a un camp de concentració i la seva filla va poder escapar-se i trobar refugi quan li van canviar el nom (de Cohen a Colin). Mai ha volgut parlar del seu passat i el tema dels jueus i de l’holocaust és un dels molt tabús que té la família per evitar qualsevol mena de problema. El modus vivendi de la família Martin és, davant d’una possible confrontació, mirar sempre cap una altra banda fent com si no existís per a ells. La Baya és la filla d’un immigrant algerià i d’una pija reconvertida en militant convençuda d’esquerres. Son pare mai ha estat religiós i tot i que la seva passió era pintar quadres, es guanya la vida pintant parets i arreglant electrodomèstics i motocicletes dels seus veïns i amics. La petita Baya va patir durant dos anys abusos sexuals per part del seu professor de piano i ara, amb vint-i-pocs anys, s’ha reconvertit en una jove extrovertida i polititzada que utilitza el sexe i el seu atractiu per reconvertir als qui ella cataloga com a fatxes.

Als vint minuts de pel·lícula la Baya va a trobar a l’Arthur convençuda que ell serà un nou objectiu per la seva política de reconversió i de seguida li proposa anar-se’n al llit. Això a l’Arthur el desconcerta i primer li diu que ell no és fatxa sinó que és jospinista i després declina l’oferta excusant-se amb que ha de practicar la necròpsia a un ocell mort. Això sembla encuriosir a la Baya i quan es troben per casualitat al cap de poc temps acaben al llit i començaran una estranya i peculiar relació on, poc a poc, cadascun d’ells s’anirà introduint dins la vida de l’altre. Fins aquí tot va molt bé. Tant la presentació de personatges, com el ritme i la barreja d’escenes alternades dels dos protagonistes i els personatges i situacions satèl·lits que els envolten, ens faran passar una bona estona. L’aparició de les versions de joventut dels dos personatges i les situacions extremes encaixaran força bé, perquè una de les virtuts del gènere de la comèdia és que pots justificar escenes ridícules i increïbles com la Baya passejant tota nua per dins el metro sense que això ens faci arrufar el nas.

Però recordeu que abans volia deixar clar que som davant d’una comèdia romàntica? Doncs això, no ho deia només per justificar-me i utilitzar-ho com a comodí, sinó que a partir de la meitat del metratge tot comença a funcionar segons els patrons del gènere. Un cop la nostra estranya parella de móns oposats ha començat a assentar les bases de la seva relació haurà de fer front a un contratemps o la peli s’hauria acabat. Naturalment aquestes dificultats serviran perquè els nostres protagonistes s’adonin que es troben a faltar l’un a l’altre i que hagin de fer alguna cosa per remeiar la situació. I és aquí quan tot comença a desinflar-se. Tota l’originalitat del guió escrit pel realitzador Michel Leclerc i la Baya Kasmi (parella durant deu anys i que se suposa que han basat el guió en experiències pròpies) queda en un no res i tot acaba de manera precipitada com si s’adonessin de sobte que havien d’acabar-lo i enllestir-lo amb urgència. I és una llàstima perquè més enllà dels dos personatges principals, resultaven ser més interessants les subtrames protagonitzades pels seus pares o pels personatges estrambòtics que rodejaven les seves vides i totes aquestes quedaran escapçades sense aparent justificació. Aquest regust amarg però, no serà un obstacle insalvable per no gaudir de la lleugeresa d’una comèdia atípica i no massa irritant. Le nom dels gens agradarà si deixem de banda els nostres prejudicis per un moment, no ens farà riure però sí somriure en moltes escenes com les de l’obsessió pel pare (un fantàstic Jacques Boudet) de l’Arthur per les novetats tecnològiques o per l’aparició estrella del Lionel Jospin, però sobretot gaudirem de l’eclosió definitiva de la Sara Forestier, aquella noieta que vam descobrir a L’esquive i que ara s’ha convertit en la versió francesa, jove i hipersensual de la Rachel Weisz.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s