PRÉSUMÉ COUPABLE

PRÉSUMÉ COUPABLE

Aquell cinema tan poc considerat

I és que el cinema que narra una sèrie de fet reals a mode d’altaveu de denúncia no està massa ben valorat. És habitual que aquests tipus de cinema acabi fent-se sota els paràmetres televisius i no s’esmercin masses esforços en aconseguir un resultat amb pretensions artístiques. Però el que tenim aquí és una obra poderossíssima que fa que ens oblidem per moments que és una versió millorada d’un telefilm i de fet, m’ha acabat agradant molt més que les últimes pel·lícules que he vist recentment. Tomboy, de la Céline Sciamma, té unes crítiques molt positives i la veritat és que no ho acabo d’entendre massa bé. No sé si és que al no ser homosexual, ni pare, ni dona no tinc la sensibilitat suficient per apreciar la història d’una nena de deu anys que es fa passar per un nen i que malgrat el to semidocumental, l’excel·lent càsting dels nens i les imatges preciosistes em va semblar buida i fent-me arribar a la conclusió que no sóc el públic adequat a qui va adreçada la peli o que potser jo tinc un problema d’empatia. L’altra que ni tan sols vaig acabar de veure és The Rum Diary. Malgrat els actors, una preproducció de més de tres anys i que el director responsable sigui el Bruce Robinson de Whitnail & I, The Rum Diary fa aigües per totes bandes i sobretot, no sap traduir en imatges les divertidíssimes pàgines del llibre homònim del Hunter S. Thompson. Per últim Polisse, segurament la millor de les tres. La tercera pel·lícula de la Maïwenn Le Besco tracta precisament de la divisió de policia que s’encarrega de delictes sexuals contra els infants però tot i que té els seus mèrits i virtuts, Polisse peca d’una llegueresa a estones irritant per la seva banalitat i sobretot d’un manierisme narcissista per part de la seva directora que fa que no pugui abstraure’m completament de la seva figura de directora-guionista-actriu que utilitza les seves pel·lícules per explicar esboços de la seva vida. Coses meves, segurament.

I gairebé per casualitat em topo amb Présumé Coupable, que ens explica la història dels judicis d’Outreau, un dels casos més escandalosos de la història judicial francesa. Si no la penseu veure aquí s’expliquen els fets reals. Pels qui tinguin curiositat, la peli comença mostrant-nos l’anònima vida de l’Alain Marécaux, un funcionari judicial. Casat i amb tres fills, l’Alain es desperta una nit quan truquen de matinada a la seva porta i es troba amb un munt de policies i un jove jutge que el detenen i l’acusen d’haver violat i abusat sexualment d’uns quants nens. I així comença un malson del que serem testimonis durant tota la peli. La càmera no deixarà de seguir a l’Alain des d’aquí fins al final de la pel·lícula per tal que ens fem la idea de tot el que va passar. El veurem impotent mentres veu els seus nens plorar, com la policia impedeix que la seva filla petita l’abraci i veient com també detenen a la seva dona i registren la casa de cap a peus. L’Alain es troba detingut a la comissaria sense entendre res del que està passant. Els policies no tenen cap dubte que és culpable i de totes les maneres possibles intenten que confessi per acabar quan abans millor però el director, molt subtilment, ens deixarà clar que l’Alain és innocent i que d’aquí fins al final no ens trobarem cap gir argumental que ens faci dubtar de la culpabilitat de l’Alain Marécaux. Però el jutge no sembla disposat a creure en la seva presumpció d’innocència i l’informarà que al ser un perill per la resta de la societat el pot mantenir a la presó tan temps com vulgui mentres es busquen les proves suficients per establir una causa sòlida.

I aquí és quan entendrem que la cosa està fotuda i que la innocència d’un home queda en entredit com si ens trobéssim en plena inquisició espanyola, on només l’acusació d’una persona era suficient per executar a un pobre innocent. El calvari de l’Alain el portarà a través de 20 mesos per vàries presons, mentres els intents infructuosos del seu advocat per aconseguir la llibertat condicional fracassen una i una altra vegada i a sobre ha de veure com pel camí un dels seus fills l’acusa d’haver-li tocat els genitals (en el que sembla ser una acusació distorsionada per un interrogatori malintencionat), la seva dona l’abandona, la seva mare mor, el seu cap el fa signar la dimissió voluntària i ha de vendre’s la casa per poder seguir pagant el seu advocat.

Présumé coupable no us deixarà indiferents. Entenc molt bé que pugui no agradar a tothom però per a mi ha sabut erigir-se com una pel·lícula amb personalitat pròpia, amb una força narrativa brutal i amb un to de certa distància que juga a no caure mai en els perills del sentimentalisme excessiu.  Com ja he comentat, les produccions basades en fets reals poden estar massa llastrades per no faltar a la veritat però el senyor Vincent Garenq agafa el libre autobiogràfic de l’Alain Marécaux en que es basa el guió i se’l fa seu, proposant-nos una versió purament cinematogràfica del patiment i de les penúries d’un sol home acusat falsament d’haver comès un dels pitjors crims possibles. La veritat és que els acusats van ser divuit i inclús un d’ells es va suïcidar mentres era a la presó, però aquí no en sabrem res d’ells. El Vincent Garenq (que ve del món del documental televisiu i que va debutar en la ficció amb la comèdia lleugera Comme les autres) es centra exclusivament en el malson d’un sol home i això ajuda a l’espectador a centrar-se en una història aïllada i a sentir l’horror i el patiment del que sembla ser una versió semidocumental d’un film de terror. L’actuació del Philippe Torreton (Capitaine Conan, Ça commence aujourd’hui) és senzillament magistral. Sense manierismes ni excessos (deixant de banda el fet de veure’l esquelètic en el tram final de la peli, fet que per a mi era innecessari) sap transmetre la vulnerabilitat d’un home comú que malgrat resistir-se, comprova impotent que ni la fe ni l’amor l’ajudaran a plantar cara a les injustícies patides. Tot un exercici de contenció i credibilitat necessaris per ficar-nos dins la pell d’aquest “fals culpable”.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s