ONCE UPON A TIME IN ANATOLIA

BIR ZAMANLAR ANADOLU’DA (ONCE UPON A TIME IN ANATOLIA) (2011) Turquia

Preneu-vos-ho amb calma

Una caravana de tres vehicles integrada pel procurador, el metge, els policies i els sospitosos d’haver comès un crim, recorren les desèrtiques carreteres de l’Anatòlia durant tota una nit i la matinada del dia següent. Un dels autors del crim ha confessat i ara només toca trobar el lloc on hi ha enterrat el cadàver. Però la nit es farà llarga perquè l’acusat estava borratxo, no se’n recorda i tots els llocs on paren semblen iguals. Durant gairebé dues hores anirem coneixent mica en mica els principals protagonistes de la història i al mateix temps, ells s’aniran coneixent els uns als altres. Tot i no haver-hi un protagonista des de l’inici, la figura del metge anirà agafant entitat al mateix temps que comença a conversar amb el procurador i mentres esperen, aquest últim li explicarà a mode d’anècdota la història d’una dona que va preveure el dia de la seva mort. El que de moment sembla insignificant anirà creixent fins a convertir-se en una de les claus de la peli i a partir de l’última mitja hora final, un cop ja han tornat amb el cadàver i es disposen a practicar l’autòpsia, agafarà tot el protagonisme per acabar de mostrar-nos fins a quin punt la veritat és incòmoda.

Naturalment tenia moltes ganes de veure la guanyadora del Gran Premi del Jurat del passat festival de Cannes però no he acabat d’entendre tot el rebombori i la resposta unànimament entusiasta de la crítica. I és que aquesta peli ha estat definida com una de les últimes i rares obres mestres de cinema pur i he llegit algunes crítiques que lamenten que el director hagi editat les tres hores i mitja inicials per acabar amb el muntatge definitiu de dues hores i mitja. El director aconsegueix amb un tempo narratiu premeditadament lent que ens anem ficant dins la història per acabar sentint la fatiga i el cansament d’uns personatges aïllats de la resta del món i perquè acabem sent part de les estepes de l’Anatòlia però sincerament, si hagués durat més de tres hores hagués desistit.

-No, és que no ho pilles. Esclar (to condescendent), estàs acostumat a un cinema més narratiu i simple i no ho entens. El Nuri Bilge Ceylan ens ofereix una altre tipus de cinema, molt més pur, molt més profund, un cinema estètic i contemplatiu on les llargues escenes on sembla que no passa res són necessàries per acabar coneixent de manera gradual els personatges i els seus secrets i per descobrir la petita història que acabarà sent el veritable protagonista de la pel·lícula. Cada enquadrament és fantàstic, cada personatge té la seva importància i cada conversa ens ensenya com són realment, què és el que dessitgen i què és el que amaguen.

-Que sí, que sí, que callis d’una puta vegada, que no t’estic dient que sigui cap merda. Que el meu problema no és que no l’hagi entès perquè si estàs atent i no t’adorms (cosa que ja té el seu mèrit) fins a un mico ensinistrat l’entén. El meu problema és que m’ha avorrit i m’ha deixat fred, completament fred. Me la bufa si tots menteixen i s’estimen més viure la mentida per fer més suportable les seves vides i me la bufa la història oculta de cadascun dels personatges perquè realment no té cap mena de trascendència. Els personatges no avancen, no es transformen i a excepció del procurador (que també té collons que sigui tan cec i/o estúpid quan té la veritat davant els seus nassos) no aconsegueixen res. I si tota la gràcia del film és comprendre l’anècdota del procurador em sembla ridícul invertir l’allargassada mitja hora final en explicar-nos-ho perquè cap al minut noranta ja ho has entès tot.

-Ets un garrulo i no en tens ni puta idea. És hipnòtica, màgica, amb personatges meravellosos i escenes que passaran a formar part de la història del cinema i si no ho has sabut veure és el teu problema. Au, vés a veure les teves pelis coreanes i xineses que volen imitar el cinema d’acció ianqui i no opinis del que no saps.

-Val d’acord, tens raó, el vestit de l’emperador és realment preciós.

Veieu-la i jutgeu per vosaltres mateixos.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s