THIS MUST BE THE PLACE

THIS MUST BE THE PLACE (2011) Itàlia, Irlanda, França

Fregant la frontera del ridícul

El Sean Penn és travesteix d’una ex-estrella del rock amb l’aspecte del Robert Smith i les maneres de l’Ozzy Osbourne per explicar-nos una història marciana, absurda i deslligada. L’aventura americana del Paolo Sorrentino (Le conseguenze dell’amore, Il divo) acaba resultant un pastitx, una obra tremendament ambiciosa que com si fos una opera prima d’un director novell, s’acaba desdibuixant per les ganes d’explicar masses coses alhora.

El Sean Penn interpreta al Cheyenne, un músic que va viure els seus dies de glòria als anys vuitanta i que ara viu de rendes a Irlanda junt amb la Jane, la seva dona (la Frances McDormand). Durant la primera meitat del film veurem la vida rutinària i contemplativa del Cheyenne a Dublín. Com si estigués permanentment sota els efectes d’un potent barbitúric va al supermercat, passeja pel seu tranquil barri com si tingués tot el temps del món i únicament té converses amb la seva dona, amb una amiga de la seva edat desesperada perquè el seu fill va fugir de casa i amb la Mary, la filla de la seva amiga, una noia desinhibida i en ple procés postadolescent. L’única cosa que sembla fer feliç al Cheyenne és jugar al frontó amb la Jane a la piscina buida de casa seva i intentar trobar-li una parella a la Mary. Creu que té una depressió però la Jane li contesta que només està avorrit. Tot canviarà quan rep una trucada anunciant-li que el seu pare acaba de morir. El Cheyenne agafarà un avió i creuarà l’Atlàntic fins arribar a Nova York. I a partir d’aquí sembla com si tota la primera part formés part d’una altra peli que el Sorrentino i el seu co-guionista tinguessin en ment (o per justificar la co-producció  irlandesa del llargmetratge), perquè de sobte ens trobem amb el Cheyenne viatjant per tres estats nordamericans a la recerca d’un vell guàrdia del camp de concentració on son pare va estar confinat a la segona guerra mundial. Què? Flipant, eh? Doncs espereu que això no ha estat res.

De cop i sense avisar veurem al Cheyenne conduint un enorme pick-up per carreteres que no acaben mai seguint les pistes que el seu pare no va saber desxifrar. Veurem com el viatge es converteix, de manera poc subtil i amb una moralina que sembla sortida d’un llibre del Jorge Bucay, en un camí cap al propi descobriment d’un mateix. En escenes independents i que semblen no tenir cap mena de continuïtat narrativa seguirem al Cheyenne per bars de carretera, per cases de dones grans protegides per una oca, recollint a un indi autoestopista mut o agafant una guitarra per primera vegada des de fa 30 anys per acontentar a un nen gras que es pensa que el tema This must be the place és en realitat dels Arcade Fire. I és que el títol de la cançó que dóna nom al film serà el leitmotiv sense que entenguem massa bé el per què. Potser és que el Paolo Sorrentino era un fan dels Talking Heads i per això ens regala una versió filmada com un videoclip modernet que per a mi acaba sent el més destacable del llargmetratge, però aquí s’acaba tota mena de connexió amb la resta de la trama. L’escena de la conversa del Cheyenne amb el David Byrne és gratuïta, forçada i no ve al cas en absolut, però només serà el preludi per una sèrie d’escenes que semblen capítols autònoms muntats de manera aleatòria. Les peripècies del Cheyenne per Nova York, Nou Mèxic i Utah semblen sortides de l’imaginari del Wes Anderson o d’un Michel Gondry més contingut i sí que poden arribar a tenir cert valor per sí soles però el gran problema és que no tindrem la sensació global d’una història sòlida que ens pugui acabar interessant. Tot és com un acudit enorme i allargassat on al final no li trobes la gràcia per enlloc.

A qui li faci il·lusió tornar a veure al Sean Penn interpretant un dèbil mental com a I am Sam però disfressat d’una rock star en decadència que en realitat sembla més aviat que estigui imitant a una iaia, aquesta peli el farà molt feliç. Això sí, haurà d’aguantar diàlegs absurds, històries paral·leles que acaben en carrerons sense sortida, un ritme com si l’editor estigués en tractament de Tranquimazin i personatges secundaris sense cap mena d’entitat ni coherència, per molt que sigui el Harry Dean Stanton qui els interpreti. Si només voleu repescar al David Byrne de quan encara era bo, compreu-vos el dvd de Stop making sense, us ho passareu molt millor.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s