DEAD MAN’S SHOES

DEAD MAN’S SHOES (2004) Regne Unit

Ara jo sóc el monstre

Som a les Midlands d’Anglaterra, en una zona semirrural on no hi han ciutats grans on es respiri modernitat. El Richard acaba de tornar a casa. Ha estat fora molts anys, concretament a l’exèrcit, i encara vesteix la típica jaqueta militar i porta la motxil·la penjada a l’esquena. Al costat del Richard hi ha l’Anthony, el germà petit, un noi amb retard mental. El Richard ha tornat per venjar-se. No tenen casa, ni vehicle, ni cap amic o familiar que els pugui acollir. Menjen i dormen a una vella granja desocupada a les afores del poble. El Richard baixa al poble i va al pub a esperar que el primer dels seus objectius aparegui per la porta. Assegut a una de les taules del fons del local observa com un d’ells s’acosta a uns xavals que estan jugant al billar. Té pinta de ser un pobre desgraciat, un pocapena, un camellet trist i patètic. El Richard l’observa. El camell se’n adona i va cap a ell. Què collons mires, li pregunta. El Richard, fins ara impassible, esclata en tres paraules: A tu, malparit (You, you cunt). La falsa calma del Richard era ira continguda, fúria anestessiada. Ell ha tornat per venjar-se i a través de la seva ràbia verbal entendrem que serà implacable. Comença la peli.

En escenes que s’aniran intercalant veurem els motius pels quals el Richard busca revenja. Els dealers del poble, uns petits traficants i els seus camells, van adoptar a l’Anthony com a la mascota de les seves farres, incitant-lo a beure i a drogar-se. Sabem que alguna cosa greu va passar i a mida que avanci la trama anirem tenint més informació dels fets pels quals el Richard els perseguirà a tots.

Mentrestant el Richard s’ha dedicat a jugar amb les seves víctimes. Els camellets estan acollonits però el Sonny, el seu cap, decideix que l’han d’anar a buscar quan s’assabenta que és el germà de l’Anthony. La seva primera trobada és una altra escena memorable. El Richard està arrepenjat contra una tanca de fusta i el dos cavalls on viatja el grup de dealers frena davant d’ell. El Sonny se li encara amb posat amenaçador  i el Richard no mou ni un múscul, només somriu i se’l mira amb superiotat. El Sonny li pregunta si no li té por. La reacció del Richard evidencia que no en té gens. Llavors li canvia l’expressió de la cara en explicar-li que els anirà a buscar a tots i que serà millor que reuneixi a tots els seus homes i que vagin a per ell perquè té la intenció d’eliminar-los un per un.

Dead Man’s Shoes està considerada com una pel·lícula de terror però crec que s’allunya completament de qualsevol classificació de gèneres. Sí que és cert que som davant d’una peli on el psicòpata va matant un per un a tots els personatges, però amb un petit canvi, i és que el psicòpata serà el nostre protagonista. I no serà fàcil empatitzar amb ell. El Richard no demostrarà cap més sentiment que el desig de venjança i la seva fredor i determinació ens poden arribar a espantar. La venjança és un tema clàssic al cinema. El gènere del western ha basat en la venjança infinitat de les seves trames i tinc gravada a la memòria la impressió que em va fer a The Bravados veure com el Gregory Peck es carregava a sang freda a tots aquells que van participar en la mort de la seva dona. A Get Carter (film amb alguns paral·lelismes) el Michael Caine viatjava fins a Newcastle, al nord d’Anglaterra, per trobar l’assassí del seu germà o el Charles Bronson de la saga Death Wish sempre estava buscant venjança i va servir d’inspiració pels herois d’action-movies de pelis de sèrie B. Però aquí el Shane Meadows i el Paddy Considine van més enllà d’aquest tipus de films i li donen la volta com amb un mitjó. Ja des del guió busquen una nova forma d’explicar una història sense massa originalitat. Divideixen el film en cinc parts ben diferenciades, els cinc dies on el Richard executarà el seu pla de venjança. I aquí la venjança no serà catàrtica, no ens posarem del costat del protagonista celebrant els actes de violència. Al començament no sabem exactament què és el que ha succeït, només veurem que el Richard, amb el seu posat fred i inexpressiu, es va convertint en un monstre despietat al mateix temps que començarem a entendre les vexacions que l’Anthony va patir. I no hi ha grans escenes de violència impactants, no. Tot està mesurat, tot forma part d’un pla calculat al milímetre, amb elements dissonants que ens deixaran fora de lloc. Formalment la peli juga a explicar un slasher des d’un altre punt de vista, amb imatges que semblen sortides del cinema social del Ken Loach barrejat amb escenes en blanc i negre rodades en 16mm. L’acció serà implícita en tota la peli però no veurem cap escena que ens faci agitar i la duresa de la trama quedarà compensada per moments de intimitat i per moments estranyament còmics. I és que l’humor hi és molt present tot i ser un drama. Els traficants no suposen cap mena d’amenaça real. No hi ha una demonització premeditada per part del director per tal que ens posem del costat del protagonista. Els traficants són una colla de desgraciats, una mostra de l’escòria poligonera que hi ha a cada poble i a cada ciutat de qualsevol país. Cap d’ells sembla ser malvat de mena o un violent perillós i hi hauran moments on arribarem a sentir llàstima per ells. Escenes com les del dos cavalls, les de la primera trobada amb “l’elefant” o la de la discussió entre ells per decidir quina arma agafa cadascú a casa del Sonny, no deixen de ser una mostra del particular sentit de l’humor del Meadows i el Considine.

Però a Dead Man’s Shoes també hi han sentiments. Una barreja de tristesa, melanconia i remordiments impregnarà totes les imatges des del començament fins al final. Els actes venjatius venen a través de la pèrdua i la culpabilitat del Richard per no haver estat allà per ajudar a son germà. Les passejades del Richard i l’Anthony pels turons i els camins verds de Derbyshire que obriran alguns dels capítols ens serviran perquè prenem consciència que la violència neix a partir del dolor i dels records, uns records que potser mai van existir però que ara tenen més sentit que mai.

Les gràcies que li trobo a Dead Man’s Shoes venen de la seva puresa i de la seva sinceritat. És una petita pel·lícula sense pretensions convertida en cinema en majúscules gràcies als esforços dels qui la van fer i és que Dead Man’s Shoes neix d’un fracàs. El Shane Meadows va impressionar a mitja Anglaterra amb tres obres considerades menors. La primera va ser Small Time, una peli completament amateur (va costar 5.000 lliures) que va impressionar a la crítica i a la indústria i això va derivar en que la BBC el fitxés per produir Twenty Four Seven, una peli en blanc i negre protagonitzada pel Bob Hoskins sobre un gimnàs de boxa que serveix de refugi per a nois conflictius. La tercera, A Room for Romeo Brass, va servir per ajuntar-se de nou amb el seu ex-company d’escola Paddy Considine, a qui li va oferir debutar en un dels papers protagonistes. Gràcies a aquests petits èxits, se li va oferir la possibilitat de dirigir una peli amb molts més mitjans. Era Once upon a time in the Midlands. Produïa FilmFour i volien repetir el fenomen de Full Monty. El Shane Meadows, poc acostumat a treballar a gran escala, va sortir molt decebut d’aquella experiència i de fet, no la considera completament seva. Desencantat es va tornar a reunir amb el seu amic Paddy Considine i entre els dos van escriure el guió de Dead Man’s Shoes en cinc dies. La peli es va rodar en tres setmanes i entre que van decidir fer-la fins que la van tenir finalitzada només van passar tres mesos. El baix presupost li va permetre tenir el control total del film i el resultat final fou que comercialment va ser un desastre però va cridar l’atenció d’una bona part de la crítica i de molts aficionats que la van convertir en un fenomen de culte. Després vindria This is England, el títol amb que va rebre el reconeixement definitiu i la per mi excel·lent Somers Town. Fa un parell d’anys, el Meadows i el Considine van tornar a col·laborar a Le Donk, un fals documental experimental sobre un roadie que fa la gira dels Arctic Monkeys.

Dead Man’s Shoes és una de les meves pel·lícules preferides, un dels títols que més m’han impressionat i una de les meves referències recurrents quan penso en cinema modest però sorprenent. Fa un parell de dies la vaig poder tornar a veure per tercera vegada i em segueix impactant. Què té aquesta peli tan senzilla que fa que m’agradi tant? No ho sé perquè objectivament parlant, sé que no és perfecte. Però potser és que dins la seva senzillesa tot està fet de la millor manera possible o que, com succeeix amb les obres d’art, l’he sublimada, allunyant-me de qualsevol mena de raonament i d’anàlisi sobre la seva forma, sabent només que cada cop que la veig m’arriba de la manera més visceral possible.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s