TERRAFERMA

TERRAFERMA (2011) Itàlia

Quan les virtuts també són defectes

Terraferma és la peli que Itàlia va triar per representar-la als Oscars de Hollywood, a més de guanyar el premi especial del jurat al Festival de Venècia i altres premis en festivals de cinema menors. Ambientada a una illa sense nom de Sicília, la quarta peli de l’Emanuele Crialese es mou pels mateixos passatges de la seva anterior filmografia. Aquest director romà d’origen sicilià, va filmar a l’illa de Lampedusa el que seria la seva carta de presentació internacional. Protagonitzada per la Valeria Golino, Respiro es movia entre la ficció i un estil semidocumental on el mar i l’illa on es desenvolupava la trama tenien un paper cabdal. El protagonisme de la terra siciliana tornava a aparèixer a la primera meitat de Nuovomondo, una aposta molt més ambiciosa sobre els immigrants sicilians que partien cap a les Amèriques. Amb Terraferma no sé si tanca una trilogia o continua amb la seva obsessió per seguir traslladant la seva visió gairebé màgica de la seva estimada Sicília, però el que sí que sé és que torna a repetir els mateixos tics i temes de les seves anteriors pel·lícules.

Els protagonistes de Terraferma són una família de pescadors on només l’avi Ernesto (Mimmo Cuticchio) segueix amb l’ofici i pretén que el seu nét Filippo continuï amb la tradició. La Giulietta, la mare, no vol que el seu fill faci de pescador, en part perquè el seu marit va morir al mar i en part perquè el futur econòmic de l’illa és molt negre i sembla que el turisme sembla ser l’única aposta segura. El Nino (Beppe Fiorello) és l’oncle del Filippo i sembla ser una versió més peninsular i modernitzada que la resta de la família. Té un xiringuito pels turistes i organitza excursions i concursos de salts amb la seva barca al ritme de cançons estiuenques terrorífiques. La Giulietta decideix llogar la seva pròpia casa pels dos mesos de l’estiu i traslladar-se amb el seu fill al garatge mentres li proposa sortir de l’illa per anar a buscar fortuna. El Filippo s’hi oposa i la mare li acaba retraient, desencantada, que ni tan sols sap parlar l’italià.

Tot acabarà de complicar-se quan tornant de pescar, l’Ernesto i el Filippo veuen una balsa plena d’immigrants africans. L’Ernesto truca a la guàrdia costanera però cinc dels nàufrags es llencen a l’aigua en la seva direcció i acaben pujant a la seva barca. En arribar a port tots fugen menys una dona embarassada i el seu fill petit. Els porten a casa i pareix aquella mateixa nit. Per acabar de complicar les coses, la guardia di finanza immobilitza la barca de la família perquè està prohibit rescatar a immigrants i les protestes de l’Ernesto no serveixen de res. El ancians del poble es reuneixen per decidir què fer i mentres els joves volen respectar la llei i no ficar-se en problemes, els vells pescadors argumenten que és immoral no socórrer a algú que s’està ofegant. “El mar té les seves pròpies lleis” pronuncia l’Ernesto sense oblidar que el mar també es va emportar el seu fill. Naturalment l’Ernesto i la Giulietta acabaran d’emmerdar-se fins al coll fent allò que la seva moral els indica que han de fer.

Moralment no hi ha res a retreure a Terraferma i el seu missatge és força directe. Parla de pobres desesperats enfrontant-se als que són més pobres i desesperats que ells i al mateix temps ho fa regalant-nos la seva visió poètica d’una Sicília que sembla ancorada al temps i que encara té habitants que es resisteixen a la modernitat. La seva mirada preciosista de la terra i del mar es tradueix en plans visualment impecables i aquesta mirada bucòlica es barrejarà amb un homenatge a la tradició neorrealista que precisament té com a film emblemàtic La terra trema: episodio del mare, rodada en aquelles mateixes illes. La utilització d’actors no professionals segueix els paràmetres neorrealistes (el Filippo Pucillo repeteix per tercera vegada havent-lo vist créixer en pantalla des del seu debut a Respiro) i com a última picada d’ullet, la Donatella Finocchiaro (que interpreta a la Giulietta) sembla ser la versió moderna de l’Anna Magnani.

Però malgrat la bona voluntat, Terraferma finalitza sense clímax i sense resoldre res. És com una història inacabada, com una mirada gairebé anecdòtica on no tenim ni idea del que els hi succeirà als nostres protagonistes. Terraferma té la virtut d’intentar fer-nos obrir els ulls amb maneres líriques però a la vegada ens transmet una sensació de déjà vu que fa que tot acabi sent previsible i mancat d’una veritable emoció. Pel camí hem conegut una sèrie de personatges que acaben superant l’impuls de fer pagar als més desfavorits les seves penes però també hem vist que són una petita minoria ja que la resta de personatges prefereix fer fotos als immigrants deshidratats i famolencs que arriben a la costa i seguir ballant al ritme de “Maracaibo”, abans de tornar a les grises i fredes ciutats civilitzades del nord un cop acabat l’estiu.  Unes metàfores visuals aptes per a miops que acaben sent mals necessaris del actualment caigut en desgràcia cinema social o de denúncia.

*La peli acaba amb aquesta versió brillant dels suïssos Sophie Hunger de Le vent nous portera (Noir désir – 2001)

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s