INTOUCHABLES

INTOUCHABLES (2011) França

Humor políticament incorrecte per a tots els públics

No acostumo a parlar de grans èxits comercials ni de pel·lícules populars però amb Intouchables faré una excepció, no només pel fet què sigui francesa (una debilitat meva) sinó perquè malgrat els clichés, la previsibilitat i el to amable, és una bona pel·lícula.

Suposo que se sentirà a parlar, i molt, d’aquesta peli. Ja no només pel tema del protagonista tetraplègic i pel seu humor negre, sinó perquè ha estat un dels èxits comercials de l’any. A França porta ingressats més de 125 milions d’euros, però és que a Bèlgica n’ha fet més de 6 i a Alemanya en porta 40. I tranquils que no és una merda com aquella Bienvenue chez le ch’tis.

Després d’un pròleg per posar-nos en situació sobre el que vindrà a continuació, la peli comença amb un flashback on descobrim al Driss, un negre d’origen senegalès, presentant-se a l’entrevista de treball on es busca un assistent personal pel Philippe, un tetraplègic milionari parisenc. Veurem abans un muntatge amb extractes de les entrevistes dels altres sol·licitants (tots ells millor preparats per la feina ofertada) fins que el Driss, cansat d’esperar, demana que per favor li signin el paper conforme ha assistit a l’entrevista per així poder seguir cobrant la prestació social. La seva arrogància, el seu poc tacte i la seva presència física encuriosiran al Philippe, que decideix posar-lo a prova. A partir d’aquí, ja us ho podeu imaginar, vindran una sèrie d’escenes on l’inexperimentat Driss s’enfrontarà a una sèrie de tasques gens agradables a canvi d’una feina que li permet viure bé i habitar dins la mateixa mansió del Philippe. Les situacions còmiques es succeïran amb gags que no destacaran per la seva originalitat com el Driss oblidant-se contínuament que el Philippe no pot moure’s en absolut o amb els clàssic sketchos de confrontació de classes socials, on cadascún d’ells li ensenya a l’altre bocins del seu món. Naturalment les barreres s’aniran trencant a mida que avanci el temps i sense caure en el tòpic de l’amistat de dos pols oposats, els dos personatges acabaran acceptant-se l’un a l’altre i sentint-se còmodes amb les seves diferències. Malgrat la seva previsibilitat i les seves maneres poc subtils pensades per complaure a tots els públics, Intouchables és una comèdia molt entretinguda, on l’humor serà present durant tot el metratge obviant el dramatisme implícit d’una realitat tan dura com la tetraplègia.

I és que la principal virtut d’aquesta peli és la nul·la condescendència envers el malalt. Aquí no es busca en cap moment l’empatia de l’espectador davant una dolença aterridora com la que pateix el Philippe sinó que a través de bromes fàcils i d’escenes on l’humanisme s’interposa a la compassió, els directors i guionistes fan que acceptem amb normalitat el handicap del Philippe i que la història vagi molt més enllà d’una peli amb el protagonista afectat d’una greu malaltia. Intouchables no deixa de ser una comèdia amable, una feel-good movie impecable, feta a gran escala per poder arribar a una majoria amplia d’espectadors, amb personatges ben construïts, sòlids i agradables i on gran part de la responsabilitat recau en els dos actors protagonistes. El François Cluzet (À l’origine, Ne le dis à personne, L’adversaire, Fin août, début septembre)  és un dels actors més experimentats i versàtils que té França i la frescor de l’Omar Sy el converteix en una mena de versió continguda de l’Eddie Murphy, apart de ser un dels actors fetitxe de l’Eric Toledano i l’Olivier Nakache. Precisament la parella de directors i guionistes aconsegueix amb el seu quart llargmetratge la culminació definitiva d’un tipus de cinema que porta fent des del 2005, on va debutar amb Je préfère qu’on reste amis, una petita història d’amistat entre dos homes diametralment oposats. Amb la simpàtica Nos jours heureux, una comèdia estiuenca i lluminosa,  tocaven les relacions humanes amb una gran desimboltura amb el pretext d’explicar-nos les vacances de colònies d’un grup d’infants, i amb Intouchables repesquen tots els temes coneguts de la seves anteriors pel·lícules i construeixen el que sens dubte és la seva millor obra, depurant les virtuts ja vistes als seus anteriors films i convertint-les en el motor d’una pel·lícula agradabilíssima de veure.

Si he volgut deixar ben clar que hi han gags i escenes previsibles i estereotipades és perquè tot i així estan resoltes de manera excel·lent. Cadascuna d’aquestes escenes ens ajuden a oblidar-nos del drama i dels prejudicis i ens fan entendre una mica millor els seus personatges. Escenes com la de l’òpera, la del primer porro del Philippe o la de la festa d’aniversari ens faran entendre que precisament l’humor i el fet de treure-li ferro a l’assumpte és el que busquen els seus protagonistes per seguir vivint amb naturalitat. No hi ha ni una sola escena creada per provocar la llagrimeta fàcil i això ja de per si és un mèrit pel tema que toca. Al començament dels títols de crèdit finals se’ns mostra un rètol on s’explica que la història està basada en fets reals i inclús se’ns mostrarà una foto dels veritables protagonistes. Un documental que els directors van veure al 2004 serveix de punt de partida per aquesta història de ficció i és que en cap moment es pretén que sigui un exemple a seguir ni un referent pels qui veritablement pateixen aquesta malaltia. El Philippe és multimilionari i el Driss és un marginat graciós, atractiu i de bon cor i naturalment no són un exemple de credibilitat. Són dos personatges de ficció amb les seves virtuts i els seus defectes premeditadament amplificats per poder explicar un conte d’amistat i humanisme que agradarà a molts i irritarà a uns quants. Però inclús els seus detractors, encara que els hi cogui per considerar-la tramposa i manipuladora, sabran que en el fons acaben de veure una bona pel·lícula.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s