TYRANNOSAUR

TYRANNOSAUR (2011) Regne Unit

Gossos rabiosos

Tenia moltes ganes de veure el debut a la direcció del fins ara actor Paddy Considine. La seva interpretació a Dead Man’s Shoes és una de les que més m’han impresionat i en la majoria de films on ha participat és sempre una garantia de qualitat. La peli ha guanyat els premis a la millor direcció i als millors actors a Sundance i el premi a la millor direcció en la categoria de debutants als Bafta i tot i que els premis me la suen bastant, som davant d’una de les propostes més atractives de l’any.

El protagonista absolut és el Joseph, interpretat pel grandíssim Peter Mullan (un altre actor que ha demostrat la seva vàlua rere les càmeres), un vidu alcoholitzat i violent que viu en un suburbi pobre i abandonat d’alguna ciutat del comptat de Yorkshire, al nord d’Anglaterra. El primer que veurem del Joseph és que té un caràcter irascible i que ho paga amb els que té més aprop, encara que siguin els seus éssers estimats.  La primera víctima és el seu gos. Bonica forma d’empatitzar amb l’espectador des de l’inici, eh? El Joseph beu, no per oblidar ni per anestesiar-se sinó perquè és el que tothom fa. Beu sense motiu, beu per plaer, beu perquè no té res més a fer, beu com tu podries estar bevent un got d’aigua. I dic això perquè la culpa de la seva ràbia no és l’alcohol. Ell no necessita un motiu o una excusa per enfadar-se i descarregar tota la seva mala hòstia. El Joseph és un forat negre amb potes. Un matí acaba entrant dins d’un basar on coneixerà la Hannah, un dona de mitjana edat que l’ajuda quan ell té un moment de crisi fent-li companyia. Al dia següent el Joseph torna al basar i per recompensar-la acaba fent-la plorar posant en dubte tot el seu cristianisme, la seva fe i les seves conviccions morals. Però malgrat això el Joseph i la Hannah començaran una peculiar amistat, sobretot quan ell descobreix que ella està tan fotuda com ell.

Acompanyarem a aquests dos personatges per un món sòrdid on la violència, l’agressivitat i la negativitat flota a l’ambient com l’aire que respiren. Veurem els problemes del Joseph amb el seu veí, amb la filla del seu amic i amb la resta de desferres humanes que poblen els mateixos pubs on tots acaben passant el dia. I és que per si alguna cosa és destacable Tyrannosaur és perquè és una pel·lícula difícilment comparable a qualsevol altre, una mirada a un món semblant a l’infern més terrorífic poblat de gent dolenta i perjudicada que no els hi queda cap somni ni cap esperança on agafar-se.

I és que bàsicament aquesta pel·lícula parla de gent que està molt fotuda, de persones que viuen més enllà de la marginalitat i d’éssers humans que no els hi queda cap esperança perquè alguna cosa millori. I no ho fa donant-nos raons ni explicacions que justifiquen les causes de per què estan com estan sinó que sembla la constatació que a la vida no tot et pot sortir bé i que les frustracions i les desgràcies et porten a ni que sigui tenir el dret de cagar-te en tot. Malgrat retratar el mateix món, Tyrannosaur no té cap reminiscència a les pelis del Ken Loach (Riff-Raff, Raining Stones) o del Mike Leigh (Naked). Tyrannosaur sembla més una peli coreana que una peli anglesa. La marginalitat assumida dels seus protagonistes no pretén fer pena sinó que vol justificar la ràbia que tots ells senten. Aquí no hi ha lloc per sentimentalismes o per mirades condescendents. Sembla més un western que una peli amb rerefons social. La llei i la justícia no hi tenen cabuda i si tens un problema l’has de solucionar tu mateix.

Les virtuts del Considine darrera la càmera són moltes però tot comença a partir d’un guió excel·lent firmat per ell mateix (el Paddy Considine ja va ser co-guionista de Dead Man’s Shoes). Només podem arribar a endevinar el que els dos personatges principals pensen i senten perquè els diàlegs semblen milimetrats i reduits a la mínima expressió. Molta de la informació queda només intuïda ja que només se’ns mostra en off o a través d’elipsis on sabem que han parlat i s’han explicat coses però no els veurem en cap moment lamentant-se per les seves penes. Prefereixen parlar d’anècdotes gairebé intrascendents com la que dóna títol a la pel·lícula. En quant a la direcció tres quarts del mateix. En cap moment la càmera hi és present quan els personatges exploten i alliberen la seva ira.  En altres escenes la càmera també sembla jugar a la discreció, quedant-se en un racó de la imatge i deixant que intuïm el que està succeint a través del so o de les conseqüències de les seves accions.

Si bé he començat explicant que el Joseph és un bevedor compulsiu, la Hannah també supera les adversitats refugiant-se, primer en la religió i quan aquesta no funciona, bevent d’amagat. Estranyament ha vist en el Joseph a algú que la pot ajudar i protegir sense deixar-se intimidar pel seu costat obscur. El Joseph per la seva banda, vaga per la vida sense cap propòsit. Viu en una casa a les fosques, plena de figuretes amb el cap escapçat i amb fotografies estripades i descolorides. Sap que està ple de merda però accepta la seva responsabilitat en les seves desgràcies i de fet els seus enfrontaments amb la Hannah el porten a confessar-li que és una mala persona i que no li farà cap bé tenir-lo aprop. Però ella no es deixa espantar perquè el seu marit és molt més monstruós que l’irascible Joseph. El treball actoral del Peter Mullan i l’Olivia Colman és més que perfecte. Ells dos porten gran part del pes de l’obra i de fet ells dos ja van protagonitzar Dog Altogether, el curtmetratge dirigit pel Paddy Considine al 2007, embrió del que ha acabat materialitzant-se en Tyrannosaur.

Però no us espanteu que malgrat tot aquest panorama aquest és un llargmetratge que no es fa difícil de veure. El ritme et manté atent i encuriosit i quan veus que s’està acabant vols saber-ne més i més d’aquests personatges tan extrems i del seu particular entorn. Apart de la putrefacció que regna a l’ambient veurem escenes amb tocs d’humor i una sensibilitat que ens farà somriure, com el funeral de l’amic del Joseph o la relació del Joseph amb el petit Samuel. Dir que Tyrannosaur és una obra mestra seria potser una exageració però com el cinema és subjectiu (i jo sóc molt exagerat) la posaré en un dels llocs preferents d’aquelles pelis que més m’han agradat, d’aquelles pelis que més m’han tocat, que més m’han divertit i d’aquelles pel·lícules que sé que tornaré a veure amb les mateixes ganes que la primera vegada.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a TYRANNOSAUR

  1. Antoni Kirchner ha dit:

    Molt bé Eloy72. M’agrada com escrius. Treus tot el que tens a dintre. He vist el film i comparteixo el teu punt de vista. Gràcies per comunicar-lo.
    Antoni Kirchner

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s