WE NEED TO TALK ABOUT KEVIN

WE NEED TO TALK ABOUT KEVIN (2011) Estats Units, Regne Unit

La necessitat d’entendre

Adaptar un llibre al cinema és sempre una aposta arriscada que gairebé mai complau als lectors fans de l’obra, però aquesta adaptació personalíssima i anticomercial se’n surt prou bé i serà ben rebuda tan pels que coneixen la novel·la com pels que només volen veure una bona pel·lícula de terror.

Sí, de terror, perquè We need to talk about Kevin és un malson de cap a peus i convé preparar-se per passar-ho malament durant gairebé dues hores. Sense spoilejar massa, la peli va d’una mare que està convençuda que el seu fill és un psicòpata fins que finalment les seves sospites es confirmen amb escreix. Sota aquesta premisa un podria pensar que el tema seria adequat per un telefim d’aquests que es programen per després de dinar o per una peli extremadament sensacionalista. Res d’això. De la mà de l’escocesa Lynne Ramsay (Morvern Callar, Ratcatcher) We need to talk about Kevin es planteja com un fill independent del llibre de la Lionel Shriver i des de l’inici se’ns deixarà clar que l’inevitable ha succeït i que les sospites de la mare eren fonamentades.

La mare i protagonista absoluta de la història és l’Eva Khatchadourian (una Tilda Swinton que sense maquillatge sembla l’Edward Furlong amb vint anys més) que ens farà de guia per la successió de fets desendreçats que formen part dels seus records i del seu present, necessaris per entendre tot el que ha ocorregut i per entendre com se sent ella.

La peli comença amb unes imatges grotesques i impactants d’una festa de  la tomatina de Bunyol on l’Eva va assistir-hi quan treballava escrivint guies de viatges durant la seva joventut. Tota la pantalla es tenyeix de vermell i l’Eva és aixecada per unes mans anònimes entre la multitut i serà l’únic moment de la peli on la veurem realment feliç. Els primers divuit minuts de pel·lícula són una successió d’imatges borroses i atropellades on es repassen diverses escenes del passat i del present en un muntatge aparentment sense sentit que ens provocarà confussió i angoixa i que culminarà amb l’Eva aterroritzada al terra de la cuina de casa seva mentres nens disfressats piquen a la porta i a les finestres durant la nit de Halloween. Pel camí hem pogut entendre que estava casada, que tenia dos fills, el Kevin i la petita Celia i que vivien en una bonica casa i que ara es troba tota sola en un caseta molt més humil i amb l’obligació de buscar fenia en una agència de viatges de mala mort (on tornarem a veure un pòster de la festa de la tomatina a les seves esquenes amb dues faltes d’ortografia de traca i mocador).

Després arriba un moment de desitjada calma per l’espectador on veurem, sempre amb el mateix tipus de narració no lineal, els origens de la cosmopolita Eva, de com era feliç amb la seva feina, amb la seva independència, amb les seves anades i tornades i amb la seva despreocupació vital fins que coneix al que es convertirà en el seu marit i es troben esperant un fill no desitjat que comportarà tota una sèrie de canvis. Des d’un primer moment el Kevin ja es veu que no és normal. Amb poc més d’un any es comença a mostrar obstinat, fred i callat. L’Eva el porta a metge pensant que pot patir algun tipus d’autisme però li diuen que el nen és aparentment normal. Quan l’Eva s’adona que només ella pot veure la maldat en els ulls del petit Kevin serà quan començarà el duel etern entre ells dos. Potser algunes de les escenes poden semblar excessives i massa exagerades i com a espectador m’estimo més pensar que se’ns mostra així no com un reflex de la realitat sinó com una visió subjectiva de l’Eva, que no ho oblidem, és qui ens explica la història. Mica en mica veurem que l’Eva va deixant de ser cool i independent a marxes forçades. Per un costat ha hagut d’abandonar Nova York i anar a viure a les afores, per un altre ja no pot fer el que més li omplia que era viatjar i per últim s’adona que és incapaç d’estimar a un fill que sap que no és normal i que conscient o inconscientment és (i serà) el culpable de la seva infelicitat.

Però la Lynne Ramsay no pretén sintetitzar les causes i els efectes de la desgràcia que ha succeït. Ni l’Eva és la responsable d’haver parit un assassí en potència ni el Kevin ha sortit sense empatia degut a que la seva mare fos una amargada. Tot és un paquet indivisible i la directora es limita a mostrar-nos que les desgràcies passen i que el que és realment fotut és continuar vivint després de la catàstrofe. D’aquí l’angoixa, d’aquí els malsons, d’aquí el dolor inacabable de l’Eva. Sabem que mai superarà el que ha passat, sabem que intenta seguir amb la seva vida sense culpabilitzar-se en excès i sabem que seguirà sentint la necessitat de visitar al seu fill a la presó encara que hi hagin dies on no es dirigeixin la paraula l’un a l’altre.

We need to talk about Kevin acaba en un clímax invisible. Els qui esperaven veure l’explosió final de la ràbia acumulada del Kevin els hi haurà semblat un coitus interruptus. No és això el que vol explicar-nos la pel·lícula. El film segueix parlant del dolor i de la culpa fins al final, on inclús el Kevin, que se’ns ha mostrat fins ara com un perfecte psicòpata despietat i calculador (potser inclús en excès), semblarà estar a punt de trencar-se quan en una de les visites de la seva mare – una mare que era la seva enemiga, una mare que no l’ha estimat, una mare que era l’única persona que coneixia com era realment – veu la comprensió en els seus ulls  en el moment més íntim de tota la seva història conjunta.

Per a mi no és un film rodó però malgrat els moltíssims simbolismes que a estones són massa evidents, malgrat alguns personatges i situacions que s’acosten massa perillosament a la caricatura i malgrat l’excés d’escenes expressament plantejades per preparar-nos per allò que només l’Eva i nosaltres sabem que esdevindrà, We need to talk to Kevin destaca més per les seves virtuts que pels seus defectes. La visió particular de la Lynne Ramsay, amb menció especial per un guió i un muntatge espectaculars i un tractament del so realment brillant, sembla ser ja no la més encertada sinó l’única manera de traslladar en imatges les gairebé cinc-centes pàgines del llibre i em costa imaginar cap altre forma d’aconseguir un millor resultat. Poques televisions s’atreviran a comprar-la i comercialment tindrà una vida més aviat curta, però aconsegueix allò que es proposa, que és ficar-nos una estona de mal rotllo al cos, sacsejar les nostres consciències de petitburgesos i aconseguir transmetre veracitat a uns personatges que sobre el paper tenien el perill d’acabar resultant massa estereotipats.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s