MARTHA MARCY MAY MARLENE

MARTHA MARCY MAY MARLENE (2011) Estats Units

Quant més avorrida més bona… és així oi?

Val d’acord, ho accepto. És possible que no tingui ni puta idea de cinema o que tingui la mateixa sensibilitat que una espardenya, però mare de déu, quin conyàs de peli.

I la cosa pintava bé abans de veure-la. Guanyadora del premi al millor director a l’últim festival de Sundance, Martha Marcy May Marlene pretén acostar-nos al món de les sectes sota la perspectiva de la fràgil Martha. Com el títol indica, la personalitat de la protagonista està fragmentada en tres parts: Martha és el seu nom real i pel qual la coneix sa germana, Marcy May és el nom amb que la bategen només arribar a la comuna i Marlene és el nom que totes les noies de la secta adopten quan parlen per telèfon. Doncs això, un noia amb greus trastorns de personalitat aconsegueix escapar-se de la comuna on ha anat a parar voluntàriament i un cop a fora truca a la seva germana gran (la Sarah Paulson, la de Studio 60) que l’acollirà a la casa del llac on està passant les vacances junt amb el seu marit (el pocapena del Hugh Dancy, un dels actors més grisos del món). Doncs ja està, tot queda explicat. Bàsicament la trama es pot resumir amb aquestes poques línies i creieu-me, estic sent generós.

Com s’ompla la resta de minuts? Amb llarguíssims plans on no passa absolutament res. Va vinga, per un moment deixo de fer el capullo. L’intenció del director/guionista és la de transmetre l’angoixa i la por de la delicada Martha, que tot i haver fugit, sap que tard o d’hora el seu passat l’acabarà atrapant. Com ho fa? Amb un planificació que pretén ser original, el director juga deliberadament a enganyar l’espectador obrint cada nova escena amb plans molt curts on sempre la veurem a ella com a punt de referència i fins que no s’obre el pla no sabrem si se’ns està explicant un moment del present o un moment del seu passat. I així tota la peli. Una alternança arbitrària d’escenes entre el present amb sa germana i el seu cunyat i el passat a la comuna amb on res queda explicat amb claredat. I és que quan la germana li pregunta on ha estat els últims dos anys, només rep el silenci com a resposta i acaba pensant que la Martha va estar vivint amb el seu xicot. Poc a poc el comportament de la Martha comença a fer-se més i més estrany amb moments on, la veritat, frega el ridícul de la poca credibilitat que tenen (i sí, estic pensant en l’escena on es fica al llit mentres sa germana està follant, cosa que significaria que estar dos anys en una comuna et fa perdre tot l’enteniment de les costums socials apreses fins llavors). La paranoia de la Martha anirà en augment al mateix temps que el director ens permetrà veure alguna de les bogeries que es feien a la granja i cada cop més es crearà un clima de tensió amb un resolució que deixarà a més d’un amb la boca oberta (en el meu cas d’indignació).

A nivell visual tot està filmat deliberadament malament, amb plans sense gens de llum, mal enquadrats, imatges borroses, càmeres en mà que no et deixen entendre què està succeint i un to general amateur que no sé si es deu a que volia donar-li un aire semidocumental o és que així pretenia justificar els poc menys de tres milions de dòlars de pressupost.

Elizabeth Olsen. Quedeu-vos amb aquest nom. És la noia que surt en totes les fotos que he posat al més pur estil de la revista més popular de cinema (ja sabeu, poca lletra i molta foto). I és que la germana petita de les bessones Olsen és el millor de la pel·lícula. I ja no només perquè sigui guapa a rabiar sinó perquè apart de la seva frescor i desimboltura, la seva actuació és impecable i sap crear un personatge envoltat d’un aire infantil contrarrestat per una duresa de la mirada i una profunditat emocional que fa que sigui el més destacat de la funció. També s’agraeix la presència del sempre efectiu John Hawkes (que sembla ser un fixe a qualsevol producció premiada a Sundance) tot i que amb aquest paper, que pretén emular els origens del Charles Manson, no passarà a la història ni guanyarà cap premi. Naturalment no em feu ni puto cas ja que si busqueu en qualsevol revista o web cinematogràfica, comprovareu que és una de les pelis més ben valorades de l’any, cosa que significa que jo no en tinc ni la més mínima idea.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a MARTHA MARCY MAY MARLENE

  1. yo soy aquel ha dit:

    Fiar-se de SUNDANCE és com fiar-se d’una amiga que es digui María Ángeles i que et convidi a sopar a un pis de gràcia!!!!!!!!!

    Els cabrons van premiar ANOTHER EARTH i COLD WEATHER que són un bunyol!!!!!!!

  2. Eloi72 ha dit:

    Ahahahahaha. Ovació, ovació!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s