WARRIOR

WARRIOR (2011) Estats Units

Una hamburguesa gourmet

Tenia molta curiositat per veure aquesta peli. Buscant per la xarxa em trobo que una peli amb perfil independent sobre lluites d’arts marcials té un allau massiu de comentaris positius i el reconeixement gairebé unànime de la crítica nordamericana. Però miro de què va i em sembla veure una barreja dels clàssics productes d’acció esportiva al estil Rocky. El seu director (el Gavin O’Connor) va començar fent produccions independents al festival de Sundance i els seus actors principals són el Tom Hardy (el prota de Bronson i futur villà de la nova entrega del Batman del Nolan, que si no és ja una estrella, ho serà en breu), el Joel Edgerton (Animal Kingdom) i el Nick Nolte.  Més curiositat encara.  Em venen al cap The Wrestler i The Fighter fins que finalment la miro, i el primer que em ve al cap és que m’han fotut un gol per tota l’esquadra.

El Tommy Riordan és un exmarine que torna després de catorze anys a la seva ciutat natal i va a veure al seu pare. El Paddy (un Nick Nolte que cada cop té els ulls més junts) és un home gran que escolta de manera obsessiva un àudiollibre de Moby Dick i va a reunions d’alcohòlics anònims. Ràpidament descobrirem que el pare maltractava a la exdona i als seus dos fills fins que el fill petit, el Tommy, va fugir junt amb la seva mare. Ara la mare és morta i el Tommy torna amb tota la seva rancúnia per descobrir que son pare és una altre persona. El Brendan és l’altre fill, el gran, que va preferir quedar-se amb son pare i casar-se amb la seva xicota. Ara és un professor d’institut amb dos filles petites i una hipoteca que no pot seguir pagant. Gairebé al mateix temps, el Tommy i el Brendan s’entrenaran als seus respectius gimnassos i veuran l’oportunitat de lluitar per un premi de cinc milions de dòlars al event esportiu Sparta, un torneig mundial on s’enfrontaran els millors catorze lluitadors de MMA (no és cap droga nova, sinó que són les sigles de l’associació mundial d’arts marcials combinades). El Tommy, que havia sigut un brillant lluitador en la seva joventut, vol passar desapercebut, defugir de tota mena de publicitat (tot i haver noquejat en un entrenament a uns dels aspirants de títol mundial) i lluitar per fer-se càrrec de la família del seu company de guerra mort en acció mentres que el Brendan lluitarà per una cosa tan senzilla com la seva casa. La dona (la Jennifer Morrison), que no vol que lluiti perquè té por que li facin mal o que es quedi mig tonto, li proposa deixar la casa i anar a viure a un petit apartament però el Brendan argumenta que tot i la crisi no està disposat a fer un pas cap enrera. Mentres tots dos s’entrenen pel seu compte, el pare intentarà fer les paus amb els dos fills però cap dels dos pot encara perdonar-li tot el mal que els hi va fer. Tot s’acabarà resolent a Atlantic City, el lloc on es celebra el torneig i allí s’acabaran trobant tots, intentaran resoldre els seus conflictes personals i lluitaran per aconseguir un premi que va més enllà del valor econòmic.

Warrior és una peli molt tramposa. L’embolcall luxós ens vol fer creure que estem davant d’una pel·lícula diferent, amb personalitat pròpia, on destaquen les interpretacions amb uns personatges multidimensionals, on la lluita és l’excusa per resoldre els seus conflictes personals i per superar els seus dimonis interiors. Però els intents de dignificar un producte tan popular s’aniran diluint a mida que avanci la trama i descobrirem que Warrior és molt més simple del que vol aparentar. Warrior és el que és: una barreja de drama familiar, drama esportiu i en definitiva, una feel-good movie que repassa tots els tòpics coneguts i que ja hem vist en centenars de pel·lícules. No aporta absolutament res de nou, no hi hauran sorpreses i ens donarà exactament el que esperem d’ella. Durant els 140 minuts del metratge anirem veient-li les costures per tot arreu i assistirem a un espectacle emocional in crescendo fins que amb les llargues escenes de la lluita final arribarem a la catàrsi dessitjada que tots estàvem esperant i potser és per tot això que fot tanta ràbia, perquè funciona de pilotes. Tot i les seves mancances, tot i els seus trucs de prestigitador, tot i els territoris explorats per on passa que ja ens coneixem de memòria, tot i això, Warrior és un producte excel·lentment acabat i presentat, pensat al milímetre i que t’acabes empassant tot i saber que no és massa bo per la teva salut. Com les hamburgueses que deia al començament: un producte senzill, popular, que no deixa de ser la barreja de carns poc nobles i gens costoses però que ben combinades acaba per convertir-se en un plat de fàcil consum, plaent pels sentits i atractiu a la vista.

Al final t’acabes preguntant com una peli així ha aconseguit tants elogis. El seu director, el Gavin O’Connor, és el responsable d’una sports movie patriòtica com va ser Miracle i de la insípida i previsible Pride and Glory (on per cert la història de dos germans amb un greu conflicte amb el seu pare era una de les subtrames principals) i tot i que va començar trepitjant els freds carrers de Sundance amb Tumbleweeds, aquest film l’acabarà confirmant com un director idoni per projectes ambiciosos de grans estudis en la mateixa línia que el sobrevalorat J.J. Abrams. El guió, creat per ell mateix i per un dels guionistes de la sèrie Entourage, s’estructura de manera que no hi hagin els tres actes clàssics, sinó que a base d’escenes paral·leles ens aniran introduïnt els tres personatges principals i les seves respectives circumstàncies, tot perfectament pensat i construït per justificar els objectius finals de cadascun d’ells.

Els personatges de la vídua del soldat i els records de la guerra, la dona, l’entrenador i el director i alumnes de l’institut i l’omnipresent cinta grabada de la lectura de Moby Dick, seran les claus per comprendre les veritables motivacions dels tres personatges principals que focalitzen en la lluita les seves frustracions. Pel Tommy la redenció vindrà donada pel sacrifici, pel Brendan la culminació irrenunciable del somni americà serà el motor de les seves decisions i pel Paddy, la desfeta i la deserció seran el camins inevitables per poder-se redimir a ell mateix.

Insisteixo en que tot i el maniqueisme del guió i la direcció, tots aquests factors funcionen i fan que sembli ser una fórmula perfecta per poder produir i dirigir una bona pel·lícula (i quan dic “bona” em refereixo a “efectiva”) però no ens enganyem, que les fórmules en cinema duren poc i s’acaben desgastant. I és que al final acabo pensant que una de les principals raons del seu èxit (naturalment als EEUU) és que possiblement sigui una de les pel·lícules més nordamericanes i nordamericanistes (si és que existeix aquest adjectiu substantivat) que he vist en molt de temps. Es respira el clàssic USA per tots els costats, amb els rerefons de la guerra i la crisi que tant ha afectat al país, amb personatges llastimats que tenen la capacitat de no rendir-se i de tornar-se a aixecar, de seguir lluitant pels seus somnis i finalment, d’aconseguir fer-los realitat superant els obstacles més durs que es puguin imaginar. Una cosa tan americana com el cinema de crispetes, les hamburgueses, la cocacola o la cadira elèctrica.

Això sí, ara necessito alguna cosa més europea per treure’m aquest regust de boca tan estrany que m’ha acabat deixant Warrior.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s