Sèries britàniques

Mentres segueixo emocionat i extasiat pel tercer i últim capítol de Black Mirror he vist unes quantes pelis que han passat sense pena ni glòria pel meu subconscient: Contagion (gèlida), Bridesmaids (previsible i peli de major disfressada de peli independent; Bad teacher té molta més mala llet), One Day (aquesta em va agradar i mira que és toveta i sensiblera però em va despertar la Julie Andrews que porto a dins), The Sunset Limited (avorrida, la típica peli que tothom diu que és bona però que ningú gosa dir que és tremendament AVORRIDA), The Way Back (massa allargassada), The Front Line (una peli de guerra sense guerra) i d’altres que ara mateix ni me’n recordo. Però l’alegria m’ha tornat quan descobreixo amb immensa joia la nova sèrie creada pel grandíssim Ricky Gervais: Life’s too short.

Buf, un altre fan del grassonet irreverent… Doncs sí. Fan absolut. Apart dels seus discursos carregats de mala llet als globus d’or el Ricky Gervais és un crack. L’ha cagat amb pelis de merda, n’ha dirigit una que si no ets un imbècil (això va per tu Dani) t’ha d’agradar per força (Cemetery Junction) i és un humorista que fa gràcia. Si no ho heu fet ja, aconseguiu els seus espectacles en viu (Politics, Animals, Science i Fame) si voleu riure i passar una bona estona. Habitualment detesto tota mena de monologuistes suposadament graciosos i com contradictori és una de la meves característiques, tinc unes quantes excepcions: els ja morts Bill Hicks i el Rubianes, l’irreverent Dave Chappelle, la meva adorada Sarah Silverman (Jesus is magic fa plorar de riure) i naturalment el Ricky Gervais. Però per si alguna cosa passarà a la història és per ser el creador d’un tipus d’humor que provoca la barreja de les ganes de riure amb l’incomoditat més absoluta. The office, Extras i ara Life’s too short formarien el triumvirat d’aquest tipus d’humor que et fa venir ganes d’apartar la cara de la pantalla mentres et pixes de riure. I és que a Life’s too short torna a anar un pas més enllà. Si a Extras utilitzava la barreja d’un personatge de ficció barrejat amb personatges reals distorsionats, aquí l’experiment es consolida i tots els personatges que hi surten són aparentment reals. I dic aparentment perquè està clar que tots interpreten un paper, des del patètic protagonista Warwick Davis fins als mateixos Gervais i Merchant (la seva mà dreta i segon cap pensant de la productora que comparteixen) o els convidats especials com el Johnny Depp, el Sting o el Liam Neeson.

Parlant de més sèries britàniques val la pena destacar The Hour (tot i que tothom, absolutament tothom a qui li he recomanat m’ha dit que era una sèrie avorrida), la segona temporada de Downton Abbey (tot i que perd una mica l’efecte sorpresa de la primera) i la tercera temporada de Misfits, que perd al seu protagonista absolut i és substituït per una mena de sucedani sense la mateixa gràcia (però amb la mateixa capacitat d’irritar a l’espectador) però amb l’avantatge que cada cop els guions són més punks i fugen de tota mena de convencionalismes narratius. Per últim no us perdeu la superba minisèrie de la BBC Great Expectations. Dividida en tres capítols, aquesta nova adaptació de la novel·la del Charles Dickens és una altra meravella i fa que un es pregunti com és possible fer fàcil una cosa tan difícil com és crear un producte de ficció ben dirigit, ben escrit i ben interpretat.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en TV i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Sèries britàniques

  1. Dani-El ha dit:

    Ei, com va això?, sóc l’imbècil de la línia 13. M’he passat per aquí per donar-li un cop d’ull a la teu nou post que, com sempre, veig que és mesurat i cabal. Aprofito per subscriure que Great Expectations és espectacular, una recreació de la novel·la d’estètica goth-victoriana que te la posa mirant pa Pamplona. I a més és una sèrie de 3 hores, no la típica adaptació de cine d’hora i mitja que es ventila les subtrames del relat com qui fa un Sant Hilari. Per si tens interés, també volia dir que aquests dies he vist que tant a Fotogramas com a Cinemanía esgotaven elogis referint-se a The Yellow sea, tal i com tu ja avisaves fa uns mesos. Suposo que caldrà posar-la a la llista de pendents.

  2. Eloi72 ha dit:

    Ui sí, Cinemanía és la meva revista de capçalera en quant a recomanacions cinematogràfiques i ja posats hi sumaria Telecinco en quant a informatius i la SuperPop en quant a les meves expectatives musicals. Però deixant de banda el meu pueril sentit de la ironia, sempre serà millor que fer-me cas a mi, per descomptat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s