AUTOREIJI

AUTOREIJI (OUTRAGE) (2010) Japó

Decepció nº2

L’admiració i el respecte que sento pel senyor Takeshi Kitano és total. Les seves pel·lícules m’han descol·locat i impressionat des que era jove, ja fos amb els títols violents com amb els experiments més arties i personals. És un dels pocs mestres que segueixen fent un cinema atrevit, agosarat i de contínua recerca cap a nous camins i faci el que faci sempre hi hauran motius per valorar positivament els seus treballs. Bé, ara que ja m’he justificat, explicaré perquè no m’ha acabat de convèncer Outrage.

Després de la seva esbojarrada trilogia autorreferencial (Takeshis’, Kantoku · Banzai! i Akiresu to kame), Outrage és una tornada al cinema de Yakuzes més violent i desesperançador. Però els qui enyoreu Sonatine o Violent Cop, sento dir-vos que no té res a veure amb els primers films que va dirigir el senyor Kitano i que li van donar la fama internacional. Outrage és un cop de puny a l’estòmac, un film que et deixa amb mal cos i que sembla ser un nou pas cap endavant en la controvertida i imprevisible carrera com a creador de l’autor de Hana-bi.

El film comença amb una reunió de la organització criminal Sanne-kai a la casa del seu president (un Soichiro Kitamura caracteritzat com el Kim Jong-Il). Un cop acabada la trobada, la mà dreta del president parla amb l’Ikemoto i li suggereix que trenqui relacions amb el clan dels Murase, amb qui comparteix negocis. L’Ikemoto li explica que tenen un pacte de sang des que van estar junts a la presó però la mà dreta del president li fa veure que amb qui li convé estar a bones és amb el president. Un cop fora, l’Ikemoto ordena als seus dos lloctinents, l’Otomo (Kitano) i l’Ozawa (Sugimoto), que facin el que sigui necessari per prendre-li el territori al Murase. Així comença Autoreiji, el joc de traïcions i mentides que portarà la destrucció total a les famílies de l’Ikemoto i el Murase. Oblideu-vos del cinema poètic del Kitano, dels eterns silencis, de les escenes llarguíssimes i pausades que serveixen per donar més força als contrapunts d’acció. A Outrage tot és ràbia, crits, sang i violència. El Kitano director decideix sabotejar la tradició de films de yakuzes on l’honor i els vells costums estan per sobre de tot. A Outrage ens mostra un món en decadència i on l’organigrama de l’organització bé podria ser una metàfora sobre qualsevol empresa, família o partit polític, on l’objectiu a assolir és sempre de caire personal i on ningú dubta a trair a qui sigui per tal, primer, d’obeir al cap directe, i segon, d’el·liminar un impediment per arribar a un esglaó superior. I qui orquestra tot això? Doncs l’anomenat President que, parapetat en la seva luxosa mansió de les afores, mou els fils de tots els seus subordinats com si fos un déu mitològic que s’avorreix des de l’Olimp i s’entreté veient com és maten els uns als altres.

A Outrage no hi ha ni un sol personatge positiu amb qui l’espectador pugui empatitzar. Gairbé no hi apareix ni un sol toc d’humor que tant li agrada emprar al Kitano com a efecte desengreixant. Tots criden, tots reneguen, tots s’insulten, tots es traeixen. Outrage és la visió d’un món apocalíptic on no hi ha possibilitat de sortir-ne indemne i on ni tan sols hi existeix la possibilitat del suïcidi (element que apareix com a leit-motiv en quasi tota la filmografia del Kitano i que en aquesta ocasió es queda amb un intent avortat d’un dels seus personatges).

El meu principal problema amb Outrage, deixant a un costat el mal cos que m’ha deixat en acabar de veure-la, és que he tingut la sensació d’empatx. Autoreiji és un producte dens, saborós i consistent però és l’excés de les seves virtuts el que li fa perdre la gràcia. Des dels primers minuts veurem una successió de fets que s’aniran repetint cíclicament en tots i cadascun dels personatges. No hi ha lloc per l’esperança a que res canvii. Tots estan condemnats des del primer minut i només resta esperar a veure com acabaran morts i a mans de qui.

A Kaneko ·Banzai el Kitano interpretava a un director que havia aconseguit la fama gràcies als seus films de Yakuzes i es passava tota la pel·lícula intentant dirigir altres gèneres sense èxit. Després de la trilogia de la destrucció (també se li diu així a la trilogia autorreferencial abans citada), el Takeshi Kitano torna a fer un canvi de sentit en la seva filmografia i ens regala aquest film irregular, descarnat i cru que, tot i els seus excessos, és una nova mostra de les inquietuts i l’eclecticisme d’un dels directors de cinema vius més importants que hi ha a l’actualitat.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a AUTOREIJI

  1. roger ha dit:

    Collons paio… No t’agrada res!!!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s