À BOUT PORTANT

À BOUT PORTANT

Decepció nº 1

Fa tres anys vaig veure un film francès d’acció que em va impressionar. La història, dirigida i co-escrita pel debutant Fred Cavayé, explicava com un simple professor d’institut planejava la fugida de la seva dona de la presó, injustament acusada d’assassinar al seu cap. La gràcia era en veure com l’espectador empatitzava des del primer minut amb un home corrent que es veia forçat a fer les coses més increïbles i agosarades només per l’amor que sentia per la mare del seu fill. La peli es deia Pour elle i dos anys més tard els americans en van fer un remake anomenat The next three days, que ni tan sols he vist. Junt amb l’anterior i excepcional Ne le dis à personne, Pour elle era una nova aproximació al cinema d’acció policíac heredat dels clàssics i d’allò que tan magistralment feia en Hitchcok amb el sempre efectiu recurs del fals culpable. I és que el cinema francès, gràcies a un benentès xovinisme, va un pas endavant en la cursa europea per seduir i atrapar als espectadors en contra del majoritari gegant nordamericà.

Tenia moltes ganes de veure el segon treball del Fred Cavayé però tot i els seus mèrits, ha acabat sent una petita decepció. Què explica À bout portant? Explica la història d’un home comú que, per una casualitat, acaba implicat en una trama criminal gegantina on es veurà forçat a fer coses increïbles per tal de salvar la vida de la seva dona. Us sona? Doncs ja està tot dit. El grandíssim problema de À bout portant és que sembla un segon remake de la seva opera prima. Això sí, s’hi han gastat molt més diners. Les escenes d’acció omplen gairebé el vuitanta per cent del metratge (des del minut 1), la tensió hi és, les persecucions són contínues i espectaculars (com la del metro) però és que només es queda en això. Massa artificis per una història que ja sabem com acabarà, una premisa narrativa atractiva que s’acaba diluïnt en un no res degut a la poca credibilitat d’uns personatges que sembla que estiguin jugant al “més difícil encara”. I és que malauradament la caricaturització dels personatges també és excessiva i ni el Gilles Lellouche en el paper de protagonista, ni el Roschdy Zem en el paper de víctima-heroi, ni l’Elena Anaya en el paper de soferta dona, ni els malvats antagonistes de la funció (encapçalats per un Gérard Lanvin que sembla un dolent de conte infantil) aconsegueixen aportar el rigor i serietat necessaris per un film que sembla un producte de sèrie B fet amb molt diners. Això sí, si voleu passar 90 minuts veient un film d’acció molt ben fet i opteu per no voler pensar gaire, és possible que us ho passeu força bé.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s