The Whistleblower

THE WHISTLEBLOWER (2011) Canadà-Alemanya

Per 25 pessetes, coses antigues que ja no es porten. Temps!

-El Colajet, les polseres Rayma, les cintes TDK Fe-90, el cinema de denúncia…

I és que a vegades existeix allò que s’anomena cinema necessari: una forma de revindicar injustícies socials que no tenen ressò als mitjans informatius habituals. I quina és la millor manera, ens preguntaríem. Intentar reflectir-ho des de la marginalitat amb un to semidocumental i amb actors no gaire populars (Costa-Gavras, Ken Loach o el pesat del León de Aranoa) o al més pur estil Hollywood amb trames trepidants i cares hiperconegudes que atreguin al públic en massa (Blood Diamond, Schlinder’s List)? Doncs la resposta més cínica i objectiva seria que avui en dia el cinema social ja no té cap mena d’interès.

The Whistleblower és una coproducció entre Canadà i Alemanya on la Rachel Weisz interpreta a la Kathryn Bolkovac, una policia americana que degut a la seva obsessió amb la feina ha perdut la custòdia de la seva filla. El seu exmarit decideix mudar-se a un altre estat, a ella li deneguen el trasllat i desesperada, accepta una feina a Sarajevo on treballant per una empresa de seguretat contractada per les Nacions Unides pot guanyar els diners suficients com per traslladar-se aprop de la seva filla. Som al 1997, només fa dos anys que ha acabat la guerra de Bòsnia però els conflictes racials i socials continuen. La missió dels policies de la corporació Democrat és la de supervisar als policies bosnians que investiguen els crims, però aviat la Kathryn descobrirà que els bosnians d’origen serbi fan distincions amb els de religió musulmana. Només un policia bosnià semblarà compartir la mateixa ètica de treball de la Kathryn i entre els dos descobriran una xarxa de tràfic il·legal de joves adolescents provinents de països de l’ex-Unió Soviètica. Les noies són venudes a mafiosos locals que les obligaran a fer de prostitutes per tal de pagar el seu deute. Però el que fa esgarrifar a la Kathryn (i de pas a l’espectador) és que els mateixos integrants que porten el distintiu de les Nacions Unides estan implicats en aquests tipus de negocis. La Kathryn intentarà demanar ajut a tothom que l’envolta però només trobarà comprensió en la figura d’una funcionària europea interpretada per la Vanessa Redgrave mentres que la resta del seus companys comencen a assetjar-la i a forçar-la perque se’n torni als Estats Units.

El segon factor que provoca esgarrifances és que la Kathryn Bolkovac existeix, que l’empresa Democrat es diu en realitat DynCorp i que segueix aconseguint contractes de feina allà on hi ha hagut una guerra recent. Però al mateix temps aquest fet és un dels llasts d’aquest film (i per extensió, d’aquests tipus de films). I és que quan s’està lligat de mans i peus per un guió poc modificable, la direcció i tot el to de la pel·lícula se’n resenteix i acaba sent presonera de la veritat. The Whistleblower és un d’aquests films necessaris on l’espectador es pregunta com poden existir aquest tipus d’atrocitats sense que ningú hi posi fre, però al mateix temps, sentir aquesta indignació, fa que li senti bé. És com l’aplicació de la psicologia inversa d’una feel-good movie: veure voluntàriament coses horribles per després valorar més tot allò que tens.  Potser semblo descregut o l’edat m’està convertint en un autèntic fill de puta però començo a estar-ne cansat de productes considerats culturals, amb la bandera del missatge social, però que busquen, com tots i tothom, fer diners i arribar al màxim número de persones. Estem rodejats de merda, no fa falta anar Mauritània a portar camions plens de menjar ni viatjar quinze dies a l’estiu a la Índia per després donar la tabarra als coneguts per adonar-se que vivim en un món injust i despietat. Només hem de mirar el dia a dia de la cara menys glamourosa i turística de les nostres ciutats o dels nostres pobles com per veure que tot se’n està anant a la merda. I és que el motiu d’aquesta petita descàrrega d’odi injustificat és que, per molt benintencionada que sigui i per molt lloable que sigui l’intent de donar veu a víctimes silenciades que són obligades a fer d’esclaves sexuals, The Whistleblower peca d’un to general de condescendència i a la vegada amb l’intenció gens dissimulada d’impactar l’espectador. Tot resulta massa evident, massa desesperançador, massa previsible. No hi ha ni un bri d’esperança per gairebé cap dels personatges que hi apareixen i el resultat és que una dosi tan extrema de dramatisme acaba aconseguint un efecte anestèsic contrari al desitjat. I això que la directora, la Larysa Kondracki, ho intenta i prova de donar-li un to de thriller amb moments realment aconseguits però el malrotllisme i la voluntat que l’espectador pateixi a cada pla predomina per sobre de tot.

A la sempre efectiva Rachel Weisz, un dels encerts del film, se li sumen les presències actorals de la ja mencionada Vanessa Redgrave i del David Strathairn. També hi podrem veure a una Monica Bellucci que sembla que passava per allà, a un Nicolaj Lie Kaas (Brødre, Elsker dig for evigt) que decideix no canviar d’expressió durant tot el metratge i als televisius Benedict Cumberbatch (Sherlock) i David Hewlett (Stargate: Atlantis). El problema de la construcció dels altres personatges que no són la Bolkovac és que es queden en un no res, són personatges funcionals i que semben tenir un caràcter undimensional.

Malgrat tot el que he dit The Whistleblower no és una mala pel·lícula i serà gairebé impossible trobar a algú que digui que és una merda (un dels veredictes més ponderats i utilitzats als nostres dies). Està ben feta, correctament interpretada i la sinceritat seria una de les seves principals virtuts però precisaments aquests detalls positius la col·loquen dins el sac d’aquelles pel·lícules que estan condemnades a sobreviure en festivals especialitzats i en passis televisius que són l’excusa perfecte per poder fer un debat d’aquells que acaben a les dues de la matinada. És el món on vivim, què voleu?

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s