MELANCHOLIA de Lars Von Trier

MELANCHOLIA (2011) Dinamarca-Suècia-França-Alemanya

Les dues cares de la infelicitat

Abans que res una confessió: sabeu aquells imbècils que pronuncien Trier com “Traier”? Jo era un d’ells.

Al gra. La nova bogeria del senyor Von Trier comença amb un spoiler-pròleg de set minuts i cinquanta segons on un planeta anomenat Melancholia impacta contra la Terra mentres sona el preludi de Tristà i Isolda de Richard Wagner. Així comença la nova palla mental del pare del moviment Dogma i això no ha fet més que començar.

La pel·lícula s’estructura en dues parts, cadascuna amb una de les dues germanes interpretades per la Kirsten Dunst i la Charlotte Rampling.

1- Justine

La Justine serà el primer que veurem a l’inici del film. El reflex estàtic d’una dona destrossada que observarem en un pla a slow motion de més de quaranta segons. No hi cap referència implícita al primer llibre del quartet d’Alexandria ni al Marquès de Sade. La Justine d’aquest film és la Kirsten Dunst. En començar el primer capítol la veiem somrient, perfectament vestida i maquillada doncs el seu personatge s’acaba de casar amb el sòmines del Michael. En una escena còmica, la llarguíssima limousine que els ha de portar a la mansió del John i la Claire és incapaç de girar per una de les corbes del camí. Acabaran arribant a peu al convit dues hores tard sota la mirada inquisidora de la Claire. I aquest és només el preludi d’una primera part que ens mostrarà la nit de noces de la Claire i el Michael on tots els convidats i els organitzadors s’esforcen perque sigui absolutament perfecte. I de fet ho és. Tot està calculat al milímetre, tot està pensat fins a l’últim detall, la Claire, la germana de la Justine, tranquil·litza a l’organitzador del casament que arriba nerviós donant-li la notícia que la núvia s’ha absentat i ningú sap on és. I és que tant la Claire, el John, l’amatent nou flamant marit i tota la resta de convidats han passat per alt un petit detall: per molt que tot sigui perfecte la Justine és incapaç, per molt que ho intenta, de ser feliç.

2-Claire

Ha passat un temps des de la festa de casament. La Claire té la cara de la Charlotte Gainsbourg, un dona amb una vida ideal que representa tot el que no és la Justine. La Claire parla per telèfon amb sa germana i li envia un taxi que l’anirà a recollir per portar-la de nou a casa seva. La Justine està a la fase del fons del pou de la depressió que pateix. És incapaç d’aixecar-se del llit, incapaç de menjar encara que li ofereixen el seu plat preferit, incapaç de gaudir muntant el seu cavall estimat. La Claire s’esforça per animar-la i per que torni a recuperar l’energia, però tot és inútil. I serà aquí quan el protagonisme el robarà un element extraterrestre: el planeta Melancholia. S’acosta cap a la terra i per molt que el John (Kiefer Sutherland) li digui a la seva dona que no hi ha motiu per preocupar-se. ella no ho pot evitar. A mesura que la preocupació de la Claire augmenta, la Justine comença a recompondre’s. Com en un procés de metamorfosi, abandona la tristesa i s’instal·la en ella la fredor i la calma més absoluta a mida que s’acosta el planeta en la seva dansa de la mort. La dansa de la mort és l’efecte de moviment de Melancholia envers la Terra: les previsions indiquen que primer passarà de llarg i començarà a allunyar-se de la Terra però llavors farà un gir de 180 graus per acabar impactant-hi de ple. La Claire no vol morir; té una vida perfecta, un fill meravellós a qui vol veure créixer, un marit que sembla encarregar-se de tot per tal que ella sigui feliç i no li falti de res i ella no vol renunciar a cap d’aquestes coses. La Claire comença a perdre la fortalesa que la caracteritzava mentres que la Justine, amb una serenor que fins ara mai l’hi havíem vist, haurà de prendre l’iniciativa, assumir que ara tota la família depèn d’ella i ajudarà a la seva germana i al seu nebot a trobar la pau envers l’inevitable.

Com els últims llargmetratges del director danès, Melancholia és un projecte ambiciós i amb ànims de provocar però sense arribar als límits d’Antichrist. Melancholia té l’objectiu de representar la tristesa i atorgar-li forma, en aquest cas, la forma d’un planeta. Les dues germanes protagonistes seran les que, a través de les seves diferents personalitats, experimentaran aquest sentiment a vegades tan devastador i que fa que la resta del món deixi de tenir sentit. I per això el Von Trier agafa els seus personatges i els allunya de qualsevol realitat coneguda, aïlla els protagonistes i els seus sentiments i els extrapola en un escenari màgic, salvatge, sense cap altra referència humana, on tot sembla irreal, com ja va fer a l’excessiva i experimental Dogville o a la ja mencionada Antichrist. Els personatges de l’obra massa racionals acaben desapareixent o se’ls tracta sense massa consideració, com el John o el Jack (Stellan Skarsgard). Aquí el que el Von Trier vol reflexar és com els sentiments més incontrolables creixen i es fan més forts en els personatges emocionalment sensibles i atípics. La Justine, al primer capítol, s’esforça per acontentar a tots els que s’han implicat en el seu casament. Té un marit abnegat (Alexander Skarsgard) que li professa adoració gairebé divina, una família peculiar però que se l’estima, un cap que li dedica les millors paraules durant la ronda de discursos, però per a ella tot això no significa res. Senzillament la força de la tristesa és molt més intensa que la resta del món i per això necessita absentar-se regularment per poder estar sola. Després torna a la festa i segueix interpretant un paper impostat fins que necessita tornar a fugir per tornar a estar sola junt amb la seva tristesa. En un moment del film se li recrimina la seva actitut i ella respon a mode d’excusa: Però si somric, somric i somric.

En el segon capítol la Claire, la germana devota de la Justine, serà qui prengui el protagonisme. La que sembla la germana forta és en el fons una dona amb atacs d’angoixa que depèn d’unes píndoles que deliberadament amaga amb clau dins d’un calaix. La seva funció a la vida és la de pendre’s cura de la Justine. Ella és l’única que l’entén tot i que a vegades, tal i com diu al final dels dos capítols, l’odia. La Claire representarà la tristesa angoixant davant la possibilitat de perdre tot allò que ens fa feliços. L’apocalipsi serà l’excusa. Mentres que a la Justine l’entristeix la vida mateixa, la Claire s’entristeix davant la proximitat de la mort. Les dues cares d’un mateix sentiment. Aquí el director abandona el concepte visual ple de colors càlids i ataronjats del primer capítol (que tant ens recordarà a Festen del Thomas Vinterberg) i filma tot el segon capítol amb tons blaus i verds freds però al mateix temps extreu d’aquesta fredor imatges d’una bellesa visual corprenedora. Sembla que ens vulgui dir que la bellesa està dins les coses tristes. Sembla mentida que el creador del moviment Dogma, que pregonava que s’havia d’abandonar tota mena d’artificialitat, s’hagi convertit en un dels referents d’un cinema visual estudiadament estètic. Tant el pròleg com aquest segon capítol tindran imatges que es quedaran gravades a les nostres retines i malgrat l’excés conceptual com l’amplificació del missatge que se’ns vol donar, reconeixerem estar davant una projecte molt ambiciós.

Les interpretacions de la Kirsten Dunst i la Charlotte Gainsbourg són dues apostes segures, i això que el personatge de la Justine estava pensat inicialment per la Penélope Cruz (gràcies a déu que va preferir rodar Pirates del Carib). La Kirsten Dunst es va emportar el premi a la millor actriu a l’últim festival de Cannes i la segona col·laboració de la Charlotte Gainsbourg amb el director danès sembla confirmar-la com a la seva nova musa. Repeteixen actors recurrents del Von Trier com el Stellan Skarsgard i l’Udo Kier i sorprèn molt positivament la composició d’un Kiefer Sutherland que sembla voler allunyar-se del Jack Bauer de 24. La música (el mencionat Preludi de Tristà i Isolda) té un pes específic crucial en aquest film. Hi han escenes on el muntatge sembla supeditat a la música, com en un videoclip, sobretot al pròleg i al segon capítol. Les imatges, com ja s’ha comentat, busquen la bellesa i la representació exagerada dels sentiments de les protagonistes. Amb una combinació de càmera digital i de pel·lícula d’alta definició, el Von Trier es recrea com si estigués provant un juguet nou i els gairebé vuit minuts del pròleg són l’exemple de l’excès visual en uns plans semicongelats que serviran d’aperitiu a tot allò que vindrà a continuació.

S’acostuma a dir que el Lars Von Trier provoca amor o odi. En el meu cas no és així. Per a mi sempre ens dóna una de freda i una de calenta. Europa em va fascinar i Idioterne em va descol·locar. Breaking the waves em va tocar molt però Dancer in the dark em va semblar ridícula. Dogville em va avorrir i irritar i Antichrist em va semblar una provocació divertidíssima. Melancholia m’ha tornat a reconciliar amb el director danès. Ell és una personatge que em provoca certa simpatia però més enllà d’això, li reconec en aquest film l’aportació d’una nova visió cinematogràfica. Melancholia és una aposta atrevida, a estones fallida, grandiloqüent, desmesurada i allargassada però precisament el fet que no sigui ni perfecta ni rodona fa que m’hagi agradat molt més i que les virtuts sobresurtin per sobre dels defectes, com l’amor a la vida. I és que encara que li faci dir a la Justine que ens mereixem la mort i que res no té sentit, el Von Trier s’estima massa les contradiccions de l’existència humana i és un dels qui millor sap reflexar-les cinematogràficament.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a MELANCHOLIA de Lars Von Trier

  1. Dani-el ha dit:

    Sembla que tothom (el Boyero, per exemple) s’ha posat d’acord amb la nova peli del director danés més nazi, però jo no ho acabava de veure clar. Com sempre, em refio del teu criteri i agraeixo molt que em facis de filtre. Per altra banda:
    a- Que a tu no t’agradi 24 no implica que el Kiefer Sutherland s’hagi de justificar.
    b- S’agraeix l’ús del verb “reflexar”, és important que entre tots protegim el català incorrecte.

  2. Eloi72 ha dit:

    Merda, vostè té raó (doncs ja no diré que me la reflexo, mínim, un cop al dia). Per una altra banda no es refii massa del meu criteri que acostumo a ser força contradictori

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s