SNOWTOWN

SNOWTOWN (2011) Austràlia

Una peli que cap televisió programarà per nadal

Després d’haver avortat el visionat de The Tree (el pare mor i els fills i la dona intenten seguir amb la seva vida mentre es comuniquen amb el difunt a través d’un enorme arbre plantat al costat de casa seva) vaig voler veure aquest altra film australià radicalment oposat sense tenir gaires referències ni saber massa bé de què anava. Resumint; si The Tree és el blanc, Snowtown és el color negre.

No entenc massa bé com s’han arribat a posar de moda les pel·lícules australianes des de fa uns anys. Respecto molt al senyor Peter Weir o a la Jane Campion (que és neozelandesa) i naturalment s’ha de reconèixer que hi han uns quants títols australians molt valorables com Mad Max, Clubland, The Proposition, Mary and Max o Red Hill. Però generalitzant (allò tan políticament incorrecte però que m’encanta fer), no crec que siguin gaire bons fent cinema i opino que a les seves produccions els hi falta alguna cosa, com si fossin projectes d’escola o òperes prima que necessiten un toc més professional. No vaig entendre el rebombori amb Wolf Creek ni sobretot els elogis que va rebre la per mi sobrevalorada Animal Kingdom.  I és que si alguna cosa en comú tenen l’última fornada de produccions provinents de l’ex-penitenciaria britànica és que es centren en els gèneres del terror i del thriller més malrotllero i sembla que pretenen retratar la cara més fosca i bruta d’un continent que cada cop té menys de britànic i més d’americà.

Abans d’explicar de què va la peli us poso en precedents:

A Austràlia, terra de grans espais naturals poc habitats, es veu que tenen una bona col·lecció de perturbats mentals i d’assassins en sèrie. Un dels criminals més famosos és el John Bunting, autor principal del que es coneix com The bodies in barrel murders o també com The Snowtown Murders. Si voleu llegir la història dels crims tindreu força més informació de la necessària alhora de veure la pel·lícula però potser hi hauran moments on agraïreu saber què és el que esteu veient en pantalla. Jo vaig veure la peli sense saber la història real en que es basa i com que no sóc australià he de reconèixer que a estones em vaig trobar una mica perdut. Tot i així es pot veure sense prèviament saber-ne res.

Som al sud d’Austràlia, a les afores d’Adelaida. En una zona residencial de treballadors hi viu una mare divorciada amb els seus fills de diverses edats. La peli es centrarà en un d’ells, el Jamie (una versió del Heath Ledger d’adolescent), un noi callat, introvertit i submís. Un veí amb qui la mare ha començat a sortir el fotografia a ell i als seus germans petits despullats sense que el Jamie faci ni digui res. Quan la mare se’n assabenta, truca a la policia però quan el veí torna al barri després d’una curta estada detingut, la mare s’indignarà i rebrà l’ajuda dels seus altres veïns entre els quals es troba el John (un excel·lent Daniel Henshall, l’únic actor professional del càsting). El John es revelarà com un home amb magnetisme, molt segur d’ell mateix, amb una actitut emprenedora i positiva que el farà sobresortir dins d’un grup humà amb un perfil força baix i marginal on hi han transsexuals, obesos mòrbids, retardats mentals, ex-ionquis i desempleats alcoholitzats. El John, sempre mantenint un somriure encantador, s’erigirà com un líder davant la comunitat i aquesta actitut l’ajudarà a introduir-se dins la família del Jamie adoptant les funcions de nòvio de la mare i de figura paterna pels xavals. Poc a poc anirà treient a la llum la seva veritable cara i començarà a manifestar el seu odi i repugnància envers els pederastes i els homosexuals. Quan intuïm el que realment s’amaga rere el somriure del John, és quan començarà la segona part de la pel·lícula.

A la segona part de la pel·lícula les presses per explicar-ho tot es tornen més urgents i el Justin Kurzel, el director, decideix prioritzar la informació que se li donarà a l’espectador.  S’ha de tenir en compte que la pel·lícula intenta explicar de manera condensada els set anys on es van produir els crims de Snowtown, pel que el Kurzel opta per eliminar qualsevol mena de continuïtat temporal. Sembla que el director tingués tanta informació per explicar que va decidir saltar-se qualsevol convencionalisme narratiu per no deixar-se res. L’únic problema és que l’espectador va una mica perdut. Hi han estones que no se sap ben bé ni què està passant ni qui són els personatges que hi estan interactuant i on han anat a parar els que ja coneixíem.

En aquesta segona part el director tria centrar-se en escenes on es demostra la superioritat mental i de poder del John envers la família del Jamie i dels seus veïns. Tant la família del Jamie com l’entorn de la comunitat de veïns ja estaven ben fomuts abans que el John hi fes acte de presència i la seva irrupció no canviarà massa les seves expectatives de futur però sí que accelerarà el seu tràgic final que ja tenen assumit. El Justin Kurzel també decideix recrear-se en unes escenes bastant crues i en les posteriors reaccions del nostre testimoni i protagonista, el Jamie. Alguns d’aquests fets violents es produeixen amb una successió d’escenes narrades de manera atropellada, fent incís en imatges visualment desagradables i al meu parer, completament innecessàries. Però no és un film gore, al director també li encanta jugar a incomodar a l’espectador esforçant-se en construir un clima tens i gèlid previ a les escenes més explícites. Tot passa a través dels ulls passius i dòcils del Jamie, que per un costat es troba atrapat per la forta personalitat del John, fins al punt d’acabar sent-ne còmplice i per una altra part accepta que, passi el que passi, ell ja ha perdut tota esperança de sortir-ne victoriós.

Estem davant d’un film d’autor, narrativament complexe, amb poques concessions de cara a l’espectador i on es retrata un món sòrdid, desesperançador, brut, desagradable i violent. El cinema és subjectiu i potser em trobo en un moment de la meva vida on no em ve de gust veure les desgràcies de gent que ja està prou fomuda, però Snowtown em va ratllar a partit de la primera mitja hora de visionat. Si això és el que pretenia el director, chapeau, el felicito. Però per una altra banda jo només volia que acabés la peli d’una vegada i em vaig plantejar seriosament el deixar de veure-la per una barreja de sensacions que anaven des de l’avorriment fins la incomoditat. Hi ha un tipus de pel·lícules que juguen a posar-te de mal rotllo i que per molt bones que siguin, ja no tens ganes de tornar-les a veure mai més. Això em passa amb la majoria de títols del Michael Haneke i ara mateix també recordo que vaig tenir aquesta mateixa sensació amb Henry: Portrait of a Serial Killer. Però Snowtown no arriba a la categoria de Henry o Funny Games. Personalitat en té, mèrits també, però encara li falta un punt de concreció, de síntesi, de tenir clar allò que vol explicar i que encara que el guió es basi en fets reals, abans que res és una pel·lícula. I les pel·lícules estan pensades perque la gent les vegi i al Justin Kurzel, sembla que per moments se li oblidi aquest petit detall.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s