DRIVE

DRIVE (2011) EEUU

Autistes d’autor

Drive comença amb la presentació en off del conductor anònim que interpreta el Ryan Gosling. En unes imatges pausades veiem com condueix, escuradents en boca, sense immutar-se pels carrers de Los Angeles i entenem que compagina la seva vida de criminal com a conductor llogat a sou per atracadors amb la de doble d’acció per pel·lícules. Poca cosa més sabem d’ell. Treballa en un garatge com a mecànic on el seu cap és el Shannon, qui té el somni de convertir-lo en un conductor d’un cotxe de curses i per això es lia amb uns mafiosos locals. El nostre conductor té una vida monòtona fins que es topa casualment amb la seva veïna Irene (la Carey Mulligan). La Irene viu a la porta del costat amb el seu fill petit, mentres el seu marit és a la presó i com la seva vida de cambrera humil tampoc li aporta masses alegries, comença a veure’s amb el conductor fins que el marit és alliberat. El marit, anomenat Standard, rep una pallissa on l’amenacen amb matar a la seva família si no accepta participar en un robatori. El nostre conductor s’erigirà com a heroi i acceptarà participar a canvi que deixin en pau a la família del Standard. Llavors tot es complica, com era de preveure.

Precedents de Drive:

-Adapta una novela negra del James Sallis que la premsa elogia pels seus diàlegs brillants, el to ultramasculí dels seus personatges i una cruesa adrenalínica en les seves escenes d’acció. També es parla d’una estructura diseccionada en episodis curts i un to poètic, diguem-ho tot.

-El seu director, el Nicolas Winding Refn (autor de la trilogia Pusher) va ser guardonat amb el premi a la millor direcció al Festival de Cannes i per si fora poc, el film rep lloances i aplaudiments allà on es presenta. Només s’ha de fer una ullada ràpida per totes les revistes, blogs i pàgines sobre cinema que hi ha a la web per veure que el resultat unànime és positiu i que la majoria la qualifica d’excel·lent i innovadora.

-L’anècdota la posa la demanda interposada per una espectadora de Michigan que es va sentir estafada en veure el film, ja que la campanya de màrqueting va llançar un tràiler on hi comprimien totes les escenes d’acció imitant l’estil de The Fast and the Furious i això ho considerava enganyós per tal i com és el resultat final. Sent un projecte en el que es ve treballant des del 2005, Drive va passar de ser tractada com a un blockbuster a un producte de cinema independent. Coses del màrqueting, ja sabeu: el marketing és el mal. No em feu cas a mi, feu-li cas al millor còmic que ha existit mai. Bill Hicks on marketing.

Doncs bé, probablement dec tenir un tumor al cervell, tinc l’ànima d’un ancià o no tinc ni puta idea de cinema perque a mi m’ha deixat més fred que una peli porno japonesa.

Les referències són variades: que si és un homenatge als 80, que té un estil visual retro, que si és una relectura de Bullitt, que si ens aproxima al Kowalski o al Vicinski de Vanishing Point o Gone in 60 seconds, que si té una banda sonora farcida de temes d’electropop brillants (cosa que ja va fer el director a Bronson), que conté unes escenes d’accions hipercrues, que els actors estan que se surten, que el Winding Refn té un llenguatge propi…

Si un cosa destacable té Drive és una manera nova d’aproximar-se a uns gèneres tan trillats com són els d’acció i thriller. Drive està narrada amb un estil molt personal amb influències evidents del cinema europeu més d’autor i del nou cinema asiàtic. Sent com és una pel·lícula d’acció, l’espectador que no estigui sobre avís és fàcil que quedi desconcertat. A diferència del que estem acostumats, Drive té un ritme lentíssim, gairebé hipnòtic, amb personatges que pràcticament es comuniquen amb mirades, amb una estructura gens linial que aposta per contínues elipsis narratives fins que a meitat del llargmetratge s’hi intercalen unes escenes d’acció crues i violentes (als EEUU s’ha qualificat amb la R i el NC-17). Us sóna tot això? No ho hem vist abans? A França? A Corea potser? Però no és només això. L’estil visual de Drive s’emparenta amb una altre viatge lisèrgic com és Somewhere, amb uns denominadors comuns com són la visió de la ciutat de Los Angeles menys glamourosa i uns personatges hermètics, gairebé autistes, que interioritzen els seus sentiments i conviden a l’espectador a endevinar el que pensen i el que senten. L’estil narratiu reforça aquesta intenció i es complementa a la perfecció amb una banda sonora vuitentera amb composicions que accentuen i complementen el que estem veient, a vegades de manera massa evident i innecessària (penso amb el tema “A Real Heroe”, gairebé al final del llargmetratge). Tot això està molt bé sobre el paper, però el meu problema amb Drive és que encara que coneixem les bones intencions, el que s’ha de jutjar és el resultat final i és aquí on tot em grinyola i on se’m desmunta la pel·lícula com un castell de cartes.

I és que Drive, per a mi, és un embolcall molt bonic i treballat però fet per un regalet comprat a una botiga de Tot a 1 Euro. Si es vol apostar per la senzillesa d’un guió, com a mínim se l’ha de reforçar amb altres aspectes que no només siguin els visuals. El guió el firma el prestigiós Hossein Amini (The Four Feathers o l’inèdita Shanghai), a qui i li van encarregar que transformés una historia pròpia de la literatura pulp en un guió diferent i personalitzable en mans d’un director que aportés una nova visió al gènere. Però  precisament té un grandíssim problema de credibilitat amb els personatges. De fet no els conec, no els entenc i m’és totalment impossible empatitzar amb ells.  Ja sé que no és una pel·lícula de personatges, però hi han uns mínims exigibles per tal que l’espectador s’identifiqui amb els protagonistes principals. Pel·lícules com Shane o el remake millorat Pale Rider ja parlen de la mateixa història. Un heroi solitari sense nom, acut al rescat d’una dona i el seu fill que es veuen amenaçats per uns malfactors. Però tant el George Stevens com el Clint Eastwood aconseguien que vibréssim amb els herois i amb la història, i això que l’Alan Ladd o el mateix Clint Eastwood no serien els paradigmes d’actors expressius. Però és que l’interpretació del Ryan Gosling és pròpia d’un robot (segueixo pensant que la millor actuació que ha fet va ser a The Believer). No sabem res sobre ell, no ens ensenya ni el que vol ni el que no vol, però sobretot no trasmet absolutament res. El cinema està ple de personatges hieràtics com el Jeff Costello de Le Samouraï, però allà on l’Alain Delon interpretava un assassí a sou sense sentiments ensinistrat com un ninja que aconseguia que ens identifiquéssim amb ell en només cinc minuts de metratge, aquí només veiem un conductor que deambula pels carrers de Los Angeles sense veure ni què el motiva ni per què canvia de personalitat de manera tan sobtada. Només podem saber alguna cosa del seu passat gràcies al Shannon, el seu cap i padrí. Quan arriben les esperades escenes d’acció i el nostre conductor sense nom es transforma en una bèstia despiatada i violenta, tampoc es veu amb massa claredat cap procés de canvi ni provoca massa por (la por, per exemple, que sí li provoca a la seva estimada Irene en l’escena de l’ascensor, que serà una de les escenes més destacables del llargmetratge). Tampoc hi ajudarà gaire la nul·la química entre ell i la Irene. A la Carey Mulligan sembla que li hagin indicat que posi cara de poker a totes les escenes on hi actua, amb un somriure angelical gairebé congelat, que manté tant en presència del conductor com amb el seu marit. A Drive estan més explicades les personalitats dels personatges secundaris com el Shannon (un desaprofitat Bryan Cranston) o el Bernie (un grandíssim Albert Brooks) però la sensació general és que hi havia una altra part de la pel·lícula que s’ha quedat a la taula de muntatge. Repassant la fitxa tècnica veurem que hi surten un bon grapat d’actors secundaris i extres que interpreten escenes que no veiem al resultat final (el paper de la Christina Hendricks sembla un cameo) i el primer que em ve al cap és que la feina de muntatge del Mat Newman és gairebé tan important com la del seu director.

Arribo a la conclusió que més enllà del guió, dels personatges, del muntatge o de la direcció, Drive és un experiment atmosfèric, un producte manierista, un disseny arriscat de pel·lícula que sembla que ha aconseguit allò que pretenia: convèncer a un espectador  ansiós per degustar productes nous i més originals. És innegable que Drive és una aposta arriscada que aporta una nova visió sobre el gènere, però, en acabar de veure-la, he tingut la mateixa sensació que quan he anat a aquests nous restaurants de cuina moderna on el menjar sembla més bo a les fotografies que quan te’l poses a la boca. Una mica com si m’haguessin pres el pèl.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a DRIVE

  1. roger ha dit:

    Que sí, que sí… però hi surt la CAREY MULLIGAN!!!!!!!

  2. Suzanne Q. ha dit:


    Sq.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s