Dente e gli altri

Anava a escriure sobre United, un film anglès sobre la història del famós equip de futbol del Manchester United de mitjans dels anys 50, però és una peli tan dolenta, tan mal feta i tan cursi que no va la pena que segueixi escriv…

MÚSICA ALTERNATIVA ITALIANA

Doncs això. I mentres últimament escolto de manera gairebé obsessiva als Tindersticks, rebo la notícia que per fi ha sortit l’últim disc del Dente, i em poso molt content.

Who the fuck is Dente? que diria el Paul Fuster.

El Dente és el nom artístic que utilitza el Giuseppe Peveri, un cantautor italià de 35 anys d’un poble proper a Milà, que fa només dos anys i mig em va canviar l’opinió que tenia sobre la música italiana. I és que mai he tolerat gaire la música popular italiana. Una mica com la música catalana o l’espanyola (sempre hi han excepcions, que sí, deixeu-me en pau), la trobo empalagosa, tova, sense cos i músicalment molt deficient. Esclar que com que no sóc italià segur que passo per alt noms cabdals com el Lucio Dalla, la Mina o el Battisti, però com la meva educació musical és anàrquica i plena d’errors i jo sóc una mica imbècil doncs suposo que això m’eximeix de tota culpa.

Als anys 90 van sortir coses una mica més modernetes com el pesat del Jovanotti, els vitamínics Prozac + , els hiphoperos socialment compromesos 99 Posse o una mica més tard els poppies Lunapop. Com la Carrà o els Richi e Poveri, estaven bé per fer unes risses i per conèixer coses que no fossin cantades únicament en anglès. Un amic meu va estar vivint una temporada a Turí i em parlava de grups com Litfiba, Subsonica o l’omnipresent Vasco Rossi però jo els trobava molt pesats, molt locals i no m’entraven. Per mi era com recomanar a algú de fora als Héroes del Silencio, el Sabina o els Dover, i mentres ho estic escrivint m’agafen bixumets (*) només de pensar-hi.

* Bixumets és una paraula que oficialment crec que no existeix però que fa més de quinze anys em van dir que era el terme que es feia servir a l’Alt Empordà per traduir el concepte de “vergonya aliena”. I sense sabe si és una invenció o si és real, em declaro fan d’aquesta paraula.

Llavors va arribar el 2009 i fullejant un Mondo Sonoro llegeixo una ressenya sobre un disc d’un cantautor italià. El disc es diu L’amore non è bello. Mogut per la curiositat, el primer cop que el vaig escoltar no em va semblar un gran què en conjunt. Hi havien quatre cançons que em van agradar força però la resta eren més lentes i músicalment més planes. Però llavors vaig començar a escoltar les lletres i tot va començar a prendre sentit. Gairebé totes les cançons parlen sobre el desamor però no amb la sensibleria del Ramazzotti o l’Alex Britti (l’home a qui el Sergio Dalma ha copiat l’estil i les cançons), sinó amb una ironia que a mi em fa somriure. Un exemple és la tornada de la cançó A me piace lei, que diu: ” A mi m’agrada ella i ella m’agrada a mi i m’agradaria que em veiés i que pensés exactament com jo”. A mida que l’anava escoltant m’agradava més i més i ara crec que és un dels millors discs d’aquell any i aquesta cançó, Buon appetito, és potser la més assequible i el millor aperitiu per si algú vol provar a escoltar-se el disc.

El Dente ja tenia dos discs més publicats, Anice in bocca i Non c’è due senza te, els dos molt més hermètics, musicalment menys elaborats, però amb la mateixa càrrega d’intensitat en les lletres. El nou disc que acaba de treure té com a títol Io tra di noi, que és una mutació de la cançó Et moi dans mon coin del Charles Aznavour i que més tard adaptaria a l’italià el mateix Aznavour i més endavant la Mina, amb el títol Io tra di voi. Aquests dos referents ja són una declaració de principis per part de l’autor. Aquest noi no pretén seguir la línia que li ha portat a l’èxit sinó que demostra tenir la clara voluntat de fer el que vol i a la seva manera i en aquesta ocasió, volia tornar a recuperar les primeres cançons que va escriure i que mai va publicar i parlar de nou del desamor, la tristesa i la melanconia en un to molt personal i amb unes composicions força originals.

El disc està produït pel Tommasso Colliva, tècnic de so de grups com Muse o Twilight Singers i al mateix temps l’ideòleg dels brillants Calibro 35. Sota aquest nom s’amaga un grup contemporani instrumental que adapta bandes sonores en clau de funk fosc de les pel·lícules de lladres i serenos italianes dels anys 70. Ritmes sincopats, guitarres rítmiques a dojo i solos de Hammond. Què més voleu per passar una bona estona?

També amb una sonoritat pròpia dels anys 70 però allunyant-se del rock i acostant-se al pop francès més en la línia del Serge Gainsbourg, va aparèixer el duet Il Genio. Aquesta parella que conforma el grup, va irrompre amb força a l’estiu de fa tres anys i van revolucionar la música italiana amb la cançó “Pop Porno” que va ser un hit immediat, ajudat per un programa de televisió que l’emitia regularment cada setmana en una de les seves seccions.

Amb melodies senzilles, la veu sensual de l’Alessandra Contini i amb un rerefons d’electrònica passada de moda, Il Genio no és un producte comercial prefabricat però després de publicar un segon disc al 2010 amb Universal, sembla que el seu èxit s’ha diluït a falta de més hits popularitzats gràcies a la televisió o a la ràdio.

Els que no són famosos ni crec que ho siguin mai són els Ardecore, un grup romà creat pel cantautor Giampaolo Felice, l’ex-guitarrista dels Karate Geoff Farina i dos components de la mítica banda de rock experimental i habituals colaboradors del Mike Patton, els Zu. Els Ardecore van apostar per fer un disc on adaptaven cançons populars romanes que parlaven de la cara més fosca de l’amor i d’altres tragèdies humanes i les refeien en clau de jazz i folk-rock més experimental.  Han publicat ja tres discs (Ardecore, Chimera i San Cadoco) i han estat premiats amb el Tenca, potser la distinció musical més prestigiosa de la música independent italiana.

Aquí deixo un link d’una cançó preciosa que parla d’un home engarjolat que es lamenta per la traïció de la seva estimada mentres els turcs que intenten arribar a la costa per invadir-los. El vídeo fa cagar, no és l’original, és un d’aquests muntatges que fan els usuaris avorrits del youtube, però adjunta la lletra de la cançó en el dialecte romà popular.

També adaptant les velles cançons populars, però en aquest cas de la Sardenya, trobem al Paolo Angeli. L’Angeli és un virtuós guitarrista amb educació jazzística que ha acabat abraçant la música més experimental del Fred Frith i que vaig descobrir gràcies al Ferran en un concert on sortien com a teloners del Secret Chiefs 3. El Paolo Angeli interpreta gèneres completament diferents els uns dels altres però la seva particularitat és que l’instrument que toca amb un arc és una guitarra sarda modificada per ell mateix. Un any més tard el vaig tornar a veure a les festes de Gràcia en un duet amb el bateria català Oriol Roca que va deixar a mitja plaça Rovira preguntant-se què era allò que estava sonant.

Per acabar vull parlar d’un parell de grups molt més lleugers però que trobo que aporten molta frescor. Els primers són els Ex-Otago, un grup d’amics genovesos que toquen un pop desacomplexat, festiu, gairebé de festa major, però que si t’acaben entrant et posen de bon humor. Al seu primer disc, Tanti saluti, cantaven gairebé totes les cançons en un anglès macarrònic però hi destacaven un parell de temes com Luisa o Che tempo faceva. L’any passat ja van colocar el tema The rythm of the night en un disc recopilatori i més tard, van dedicar-li una cançó al Marco Olmo, aquell corredor de running de més de 70 anys que és el protagonista del documental Il corridore. Aquests dos temes, més uns altres de nous han estat aplegats en el nou disc anomenat Costa Rica. Van estar produïts pels tècnics dels Kings of Convenience i van gravar el disc als estudis de Bergen. És un disc molt més treballat, musicalment més ric en matisos i en aquesta ocasió canten la majoria de temes en italià. Això sí, segueixen amb el pop lluminós de bon rotllo que sembla ser la marca de la casa. El videoclip més famós és el que dóna nom al disc, Costa Rica, però per mi n’hi destaquen d’altres molt més potents com Figli degli hamburguer o Patrizia.

Per últim vull anomenar i destacar als desconeguts Be Forest. Cantant en anglès i amb un estil molt més internacional, rocker i fosc, que recorda al rock industrial dels 80 amb reminiscències als The Jesus & Mary Chains, My Bloody Valentine, The Cure o The Cocteau Twins, compten amb una veu femenina que ens transporta al dreampop de finals dels 90 dels The Devics. Aquests tres xavals d’un poblet minúscul del nord d’Itàlia em van deixar amb la boca oberta quan vaig escoltar la seva primera demo gairebé per casualitat. Després vaig ser un dels compradors per correu dels primers 500 discs que van editar amb el segell independent We Were Never Being Boring i la conclusió és que el disc, Cold, és altament recomanable. Comença amb NTR, un tema instrumental que recorda moltíssim als The XX, i després fa un gir molt més fosc i sorollós on hi destaquen grandíssimes cançons com Dust, Buck & Crow, o la que han triat per fer el primer videoclip oficial, Florence:

Bé doncs ja he acabat. Si heu trobat algun tema o grup que us hagi agradat, me’n alegro i si no, mala sort. Ara m’acabo d’assabentar que la gossa del Ferran, la June, acaba de morir  després que li diagnostiquessin un càncer. Tenia tretze anys i tot i que era madridista, era el pastor alemany més maco del barri de Gràcia. No vull ni pensar el dia que els meus gats la dinyin. Molts ànims Ferran. Ciao!

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Música i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s