PAGE EIGHT

PAGE EIGHT (2010) Regne Unit

Els espies també són funcionaris

Page Eight és una pel·lícula anglesa feta per a Televisió i produïda per la BBC, però no s’ha de cometre l’error de comparar-les amb les d’aquí. A Anglaterra (i als Estats Units) les TV-Movies  les tracten amb respecte i Page Eight, sense ser cap obra d’art, és un bon exemple d’un bon producte amb força més qualitat que la meitat de la cartellera actual. Va ser presentada al Festival Internacional de Cinema d’Edinburg i ja s’han venut els drets per emetre-la als Estats Units. Amb una durada de menys de 80 minuts, té una història amb un cert atractiu pel gran públic, un plantell d’actors que faria empal·lidir als del TNC i uns diàlegs que farien avergonyir a qualsevol dramaturg d’aquests que es guanyen la vida escrivint bíblies de sèries per després de dinar. Ah, i hi surt la Rachel Weisz, que va ser una de les primeres raons per veure-la, perque ella és perfecta. Au, ja ho he dit.

En John Worricker (Bill Nighy) és un espia veterà del MI5, el servei d’intel·ligència britànic, que rep un arxiu confidencial on es demostra que no només els Estats Units han comès tortures i disposen de presons secretes al voltant del món, sinó que el primer ministre britànic n’està assabentat.  Li lliuren l’informe a la ministra d’Interior i mentres esperen notícies sobre què han de fer al respecte, el seu únic amic (que també és el seu cap) pateix un atac de cor. Mentres el John haurà d’esbrinar el que s’amaga rera la xarxa de mentides al voltant de l’arxiu, intentarà reprendre la relació amb la seva filla i s’esforçarà per confiar en l’atractiva activista prodrets humans que casualment s’ha instal·lat al pis del costat (la Rachel Weisz, esclar).  Si us agraden les pelis del James Bond, el Flint, el Harry Palmer o el Jason Bourne, em sembla de conya – a mi també – però aquí no hi trobareu res de semblant. No hi han persecucions, ni trets, ni corredisses, ni hi surten homes en gabardina amagats en un carreró fosc que pretenen escanyar a l’amic del protagonista amb un fil d’acer com a arma. Tant el John Worricker com el Ben Baron (Michael Gambon) són dos veterans espies, barra, funcionaris, en clara decadència. Apassionats per la seva feina, es miren el món amb una certa distància, són incapaços de posicionar-se triant un bàndol i intenten que les ambicions d’aquells qui els envolten no els hi perjudiqui massa. Però el món actual és hostil i despiatat mentres ells són homes del segle XX que tenen obsoletes costums com seguir fumant, beure whisky, escoltar vells discs de jazz, col·leccionar quadres, ser puntuals i utilitzar targetes de visita enlloc de webs personals.

“La gent no para de repetir que som al segle XXI i sembla ser la resposta perfecta per justificar la seva estupidesa” – John Worricker

Page Eight no és només un film d’intrigues i misteri, és tota una declaració de principis sobre la tria impopular de fer les coses diferent a la resta del món. La brillantor d’aquesta TV-Movie rau en els petits detalls. El seu director, el David Hare, és un vell escriptor d’obres de teatre i de guions per cinema i televisió i el seu ofici es fa notar en els diàlegs, a estones superbs. El ritme general és pausat però cada escena és essencial i s’hi deixa entreveure un volum d’informació sobre el passat dels seus protagonistes que només es pot arribar a intuir i que fa que volem saber més sobre ells. Hi han força personatges però cap és prescindible. Cadascun d’ells aporta noves informacions a la trama i complementa el que sabem sobre en Worricker, l’eix principal de la història. La direcció però, no és el punt fort del senyor Hare i deixant de banda que hi han resolucions de subtrames una mica forçades, el to narratiu és a vegades massa neutre i impersonal.

El casting és senzillament excepcional, amb el Bill Nighy destacant per sobre la resta ja que té el rol de protagonista absolut. Actor de televisió i teatre, no va actuar en un llargmetratge fins el 1981 i el reconeixement internacional li arribaria amb Love Actually. A més de sortir en grans blockbusters com Pirates of the Caribbean, Underworld o Harry Potter, el Bill Nighy ha participat en productes molt més dignes i destacables com Shaun of the Dead, la sèrie State of Play, l’excepcional The Boat that Rocked o les TV-Movies Gideon’s Daughter, Glorious 39 o la meravellosa The Girl in the Café. L’acompanyen en el repartiment un grup d’actors consolidats i eficients com el Michael Gambon (The Singing Detective), la Judy Davies, la Saskia Reeves (Butterfly Kiss) o el Ralph Fiennes i una altre grup d’actors més contemporani com la Rachel Weisz, l’Ewan Bremner (Trainspotting) o dos del actors més prometedors del cinema britànic, a qui ja vam poder veure a l’entranyable Cemetery Junction i que estic segur que seran dues futures estrelles internacionals: la Felicity Jones i el Tom Hugues.

Page Eight és una aposta segura si busqueu un entreteniment lleuger i agradable però a la vegada manté uns mínims de qualitat en tots els nivells. I em repeteixo per si no us havia quedat clar: hi surt la Rachel Weisz.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s