HWANGHAE (THE YELLOW SEA)

HWANGHAE (THE YELLOW SEA) 2011 Corea del Sud

Una pel·lícula d’ultraviolència animal

Mon germà portava dies dient-me que la veiés, que era una de les últimes sorpreses provinent del país dels xalats i que segur que m’agradaria. Com que sóc burro, vaig preferir veure abans altres productes menors fins que finalment me’n assabento que li han otorgat el premi a la millor direcció al festival de Sitges. Bé, no ens enganyem, també van guardonar a Attack the block i a Balada triste de trompeta pel que aquests premis tampoc és que siguin garantia de res, però això és un altre tema. Però és que després veig que el director, el Na Hong-jin, és el sumbat que va dirigir i co-escriure The Chaser i esclar, mon germà tenia raó; l’havia de veure.

Presentada a començaments d’any a la secció Un certain regard del Festival de Cannes i amb el nom internacional de The Murderer, aquesta pel·lícula és la primera coproducció coreana-americana. Els de la Fox, flipats després de la seva opera prima, van decidir invertir-hi diners i s’han quedat els drets per fer-ne un remake nordamericà. I crec que no quedaran gaire decebuts. Jo, una mica sí.

The Yellow Sea, títol internacional definitiu, és el Mar Groc, el mar que separa el sudest de la Xina i la península de Corea (que inclou ambdúes Corees) i té la seva particular rellevança en la trama. D’una manera simplificada, es pot resumir l’argument dient que un pobre desgraciat a qui la dona l’ha abandonat, rep l’oferta d’un mafiós de baixa estofa de saldar el seu deute i de fer tornar a la seva dona, si marxa a Seoul a matar un home. El desgraciat accepta i naturalment res sortirà tal i com havia planejat i tot anirà de mal en pitjor.

Però ara expliquem la importància del mar groc i els origens dels protagonistes. Joseon, terme que sortirà força vegades per boca dels seus protagonistes, és el nom amb que es coneixia l’antic imperi de Corea. També és el nom de la dinastia que els va governar i l’origen de les tradicions, la forma de viure i inclús la religió neo-confucionista que majoritariament es professa a les dues Corees, ja que a Corea del Nord, encara es refereixen als dos països com a Joseon. I per últim, l’accepció més popular i molt més important per entendre més en profunditat els rerefons de la trama, és que Joseon (o joseonjok) és el nom que rep la comunitat de coreans amb nacionalitat xinesa que viuen al departament de Yanbin. De tradició agrícola dins la Xina, allí hi malviuen gairebé dos milions de persones que han mantingut tant la llengua com els seus orígens coreans. Però al mateix temps viuen en condicions precàries i és per això que molts s’atreveixen a creuar el Mar Groc per buscar un futur millor a la occidentalitzada i moderna Corea del Sud. Però el sudcoreans no els tenen massa ben considerats i és comú el sentiment de menyspreu envers a ells.

Goo-nam (Ha Jung-Woo, un dels protagonistes de The Chaser) és el desgraciat que fa de protagonista i és un xinès d’ascendència coreana. Allí treballa com a taxista assalariat mentres la gelosia l’aturmenta ja que la seva dona va marxar a Seoul, fa sis mesos que no dóna senyals de vida i cada nit té malsons veient-la gaudir en braços d’un altre home. Tenen una filla en comú que viu amb l’àvia i a qui tampoc ha vist durant el mateix període de temps que no veu a la seva dona. Per si fora poc té un deute important de joc i decideix que seguir jugant cada nit al Mahjong pot solucionar els seus problemes, però el molt desgraciat no para de perdre. Un dia, el Myun (Kim Yun-seok, l’altre protagonista de The Chaser), un del mafiosos locals, veient la seva desesperació li proposa saldar el seu deute encarregant-li l’assassinat d’un home a Seoul. Un cop accepta la feina, li diuen que si no el mata en deu dies, farà assassinar a la seva filla i a la seva mare.

En un trajecte que fa en autobús, camions, vaixells de càrrega i finalment en llanxa, el director ens ensenyarà el mode de tràfic il·legal de persones per entrar a Corea del Sud a través del port de Busan (la segona ciutat més important de Corea del Sud) i ens mostrarà al Goo-nam totalment perdut en un país que desconeix i on no rep cap mostra de simpatia per part de ningú. Amb un ganivet de cuina, un rellotge digital de plàstic i  jaquetó per suportar l’hivern, planeja com assassinarà a l’home de negocis però la mateixa nit que decideix fer-ho, uns sicaris se li avancen i fan la feina per ell. El Goo-nam necessita tallar-li el polse per demostrar que l’ha matat i quan ho està fent, el sorprén l’esposa de la víctima i es veu obligat a escapar ja que immediatament arriba la policia. Sabent que tot apunta a que ell és l’assassí, el Goo-Nam sap que fugir és l’única opció possible. Però no només voldrà atrapar-lo la policia sinó que tant els que han encarregat l’assassinat com el cap dels sicaris que realment l’han comès, volen eliminar-lo a tota costa. Ja no explicaré més coses de l’argument per no esbombar-vos el desenvolupament de la trama, però només apuntaré que és aquí on l’estil narratiu i el ritme fins ara utilitzat fan un tomb i comença la segona part de la pel·lícula: La caça a l’home hitchcockiana.

La peli està estructurada en quatre parts (1.El taxista, 2.L’assassí, 3.El clan dels Joseon i 4.el Mar Groc, que li dóna títol). Ja aviso que és llargueta, unes dues hores i mitja, o sigui que poseu-vos-hi bé. Si la primera part té un estil molt més sec i auster, personal i de certa denúncia social, en aquesta segona part (a partir del capítol 3) comença la bogeria i els excessos. Violència a dojo, persecucions llarguíssimes, recursos il·limitats, com ho demostren les espectaculars escenes amb accidents de cotxes i camions, cruesa extrema i subtrames que aporten massa informació addicional i que ens desvien del que realment ens importa. Però tots aquests excessos no són gratuïts. Com deixa ben clar el director a través de la introducció, el personatge del Goo-nam comença narrant en veu en off la història d’un gos amb la ràbia que va trasbalsar la vida d’un poble. El gos va infectar a alguns habitants però va poder escapar fins a morir sol. I aquesta narració resumeix el comportament de tots els personatges del film. Tots actuen de manera completament deshumanitzada. Són animals en estat pur, que substitueixen la racionalitat pels instints més baixos com la ràbia, la cobdícia i sobretot la gelosia i l’enveja. Animals rabiosos i atemorits que combaten pel poder, que fugen per supervivència, que lluiten fins la mort perque és un “o ells o jo”.

I la millor demostració visual d’aquesta deshumanització són les baralles. Pràcticament no hi apareix ni una sola pistola. Només hi ha un tret i el fa un policia per accident en una escena que resulta ser semi-còmica. Per defensar-se o per matar s’empren ganivets de cuina, destrals, claus angleses industrials, barres de ferro, bats de beisbol o inclús ossos d’animals i aquestes baralles són crues a més no poder. Però en cap moment s’empra un ús gratuït de la violència. Només s’arriba a l’ús de la violència perque és l’últim recurs que els hi queda als personatges per aconseguir allò que volen, encara que sigui de manera involuntària o inconscient.

The Yellow Sea confirma el talent del Na Hong-jin en la direcció però alhora pateix d’uns petits defectes que semblen ser el denominador comú en altres llargmetratges coreans com The man from nowhere o I saw the devil com són l’excés d’informació, un guió amb masses ramificacions i unes escenes d’acció espectaculars que a vegades, per reiteratives i per massa llargues, fan que es perdi el fil narratiu i el toc d’autor i que la pel·lícula quedi clarament dividida en dues parts massa diferenciades. Però el Na Hong-jin té molt de talent, no se l’ha de desmerèixer en absolut i valdrà la pena esperar a veure si la tercera pel·lícula que dirigirà serà un retorn als orígens o acabarà convertint-se en un altre blockbuster d’acció amb clara vocació d’exportació internacional.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s