LES NOVES SÈRIES DE LA TEMPORADA TARDOR-HIVERN (3)

HOMELAND

Una de les apostes més serioses de la temporada sembla ser Homeland. Havent vist un parell de capítols es pot dir que destaca per sobre la resta de les noves sèries, primer, perque el target potencial no són adolescents (que semblen ser els únics que miren la televisió a jutjar per les sèries que es produeixen) i segon, perque respira qualitat per totes bandes i exigeix un mínim d’esforç a l’espectador. Emesa i produïda per la cadena per cable Showtime (Dexter, Nurse Jackie), Homeland és una aposta de risc ja que la cosa tracta sobre espionatge, terrorisme i amb un contingut polític de rerefons. Si busqueu similituds amb la ultradretana 24 no les trobareu. Hauríeu de mirar més cap a Rubicon, una brillant sèrie de la AMC, emesa fa un parell d’anys i que es va cancel·lar en acabar la primera temporada. A Rubicon sortien espies de despatx, espies moderns; gent aparentment grisa i amb aspecte de funcionari però que eren els que realment decidien a quin terrorista potencial havia d’eliminar els EEUU en els seus antipopulars atacs estratègics (antipopulars ja que sovint provoquen baixes civils indesitjades). Doncs Homeland té un estil molt similar. Un temps naratiu pausat, molt de diàleg i molts temps morts que s’utilitzaran per tal que coneguem amb profunditat totes les cares de les personalitats dels seus protagonistes. Vaja, una d’aquelles sèries considerades lentes que tant agraden als gafapastas i als enteradets però que corre el risc real de no tenir continuïtat si el gran públic no la mira.

Homeland es basa en una exitosa sèrie israelí (Hatufim) i l’adapta per americanitzar-la completament. La Claire Danes, actriu que s’esforça últimament per deixar de fer papers de la noia del prota (Romeo + Juliet) a ser considerada una actriu solvent i versàtil (The Hours o la molt estimable TV-movie Temple Grandin), interpreta a la Carrie Mathison i és el personatge principal. Treballa pels serveis d’intel·ligència i va estar destinada a l’Afganistan perseguint la pista del perillós líder terrorista Abu Nazir. Reintegrada al servei en terra americà, és testimoni de l’alliberament i el retorn del Marine Brody (Damian Lewis), que ha passat els últims vuit anys en captiveri a l’Afganistan. Ella sospita que l’alliberament del Brody és força sospitós i creu que podria ser el que s’anomena un sleeper, un agent infiltrat al qual l’han rentat el cervell i l’han reprogramat (The Manchurian Candidate, possiblement la millor peli que s’ha fet sobre aquest tema). Malgrat tenir la prohibició explícita del seu mentor i supervisor (interpretat pel Mandy Patinkin) de seguir investigant-lo, la Carrie s’obsessiona amb el marine i li punxa la casa amb càmeres i micròfons. Mentrestant, el marine Brody serà una ànima en pena i turmentada. Sec i prim d’haver estar confinat tants anys en una cel·la, emocionalment destrossat i amb un comportament hermètic, s’enfronta a un dona (la Morena Baccarin, a la qual hem pogut veure a la nova versió de V o a la mítica sèrie Firefly) que ja s’havia fet la idea que s’havia quedat vídua i a uns fills que vagament el recorden. El Brody no sabrà que l’estan investigant i intentarà readaptar-se a un país i a una societat que ja no reconeix i s’esforçarà per actuar com un ciutadà normal i corrent sense poder evitar els records de les tortures i el maltractament psicològic al que el van sotmetre.

Els dos primers capítols els dirigeix el Michael Cuesta, realitzador que apart de dirigir els primers capítols de Dexter també ha dirigit dos de les pel·lícules que retraten la cara més dura de la infantesa com són L.I.E. i Twelve and Holding. El Cuesta dirigeix amb una fredor que pretén que l’espectador es distancii una mica dels personatges. Això té el perill que qui ho mira no simpatitzi el suficient amb els protagonistes però al mateix temps fa que aquesta distància serveixi per no identificar de manera simplista qui són els bons i qui són els dolents. Precisament, el dilema moral és el que es busca, ja que després de l’onze de setembre del 2001 el més fàcil és acusar d’antiamericans a aquells que no estan d’acord amb la política exterior dels EEUU. Homeland sembla un producte de qualitat i s’haurà de veure com continua. Ja hi han dotze capítols programats que conformaran la primera temporada i només queda esperar que no allarguin la trama com a un xiclet i sobretot, que no acabi sent un subproducte amb un missatge maniqueu que ensalci la defensa del sol americà dels atacs externs i que aquesta sigui la cosa que sembla preocupar als habitants del país més poderós de la Terra.

REVENGE

Recordo haver vist fa molt anys un horror de pel·lícula amb el Kevin Costner, l’Anthony Quinn i la Madeleine Stowe abans d’operar-se, quan encara era guapa. El títol original era Revenge. No recordo gaire bé de que anava però crec que el Kevin Costner, quan encara era un reclam per les dones, havia de venjar-se perque li havien matat a la xurri. Doncs per aquí van els trets, ja que aquesta sèrie no deixa de ser la versió moderneta, pija i en clau femenina i per adolescents d’El Comte de Montecristo. La Madeleine Stowe també hi surt en aquesta sèrie, però en aquesta ocasió, en comptes de fer el paper de la dona pànfila que perd el món de vista en veure carn jove,  interpreta a la dolenta-dolentíssima de la sèrie.

La història va d’una noia que lloga una casa d’estiueig a l’exclusiva zona de The Hamptons i poc a poc anirà infiltrant-se dins la vida dels seus veïns, la poderosa família Grayson (la Stowe i companyia). Les raons? Anys enrera, quan ella encara era una nena, ells van trair al seu pare i van ser els responsables del seu engarjolament, de la seva ruïna i de la seva posterior mort. La nena, l’Emily Thorne (Emily VanCamp), un cop adulta, torna allà on va succeir tot, i amb el nom fals i l’ajuda d’un milionari excèntric de la zona que també detesta a la família Grayson, posarà en marxa un pla per acabar de manera sistemàtica amb tots aquells que van ser responsable de les seves desgràcies. Res massa original. Revenge no està mal feta, no és un horror de sèrie, però tant les interpretacions exagerades com el to neutre amb el que s’explica la història, fan que tingui un tuf de telenovel·la per després de dinar.

PAN AM

Aprofitant l’èxit imparable de la multipremiada Mad Men, sembla que es posarà de moda això d’ambientar les ficcions televisives als anys seixanta. Aquesta mateixa temporada ja n’hi han dos, Pan Am i The Playboy Club, que exploten el recurs retro. Però mentres a Mad Men utilitzen l’ironia i l’explotació dels clichés sexistes i socials de l’època, per carregar-hi les tintes amb la màxima mala llet, aquí s’opta per idealitzar un món on tot semblava molt millor i molt més amable. La història es desenvolupa al voltant de la companyia aèrea Pan Am, considerada una de les més glamouroses de la història de l’aviació comercial. La sèrie es centra en quatre hostesses de vol que tenen una feina envejada per la resta, ja que fer d’hostessa les treia de la vida programada de mestressa de casa i mare i esposa abnegada. Les normes de comportament incloïen que havien de ser físicament agraciades, devien vestir amb l’uniforme impecable, s’havien de comportar en tot moment de manera servicial i amb un constant somriure als llavis i no havien d’estar casades (si es casaven o feien trenta-dos anys, les feien fora). Però al mateix temps tenien l’oportunitat de veure món quan no era tan fàcil viatjar, tenien una vida social molt més activa (i sobretot molt més lliberal que la resta) i socialment eren considerades com unes afortunades.

El primer capítol ens presenta el funcionament de la línia aèrea, els quatre personatges femenins principals, els secundaris com el copilot, el pilot i la seva xicota i referències històriques com la Guerra Freda, el conflicte de Bahía de Cochinos i el moviment prerrevolucionari amb beatniks i estudiants que llegeixen a Marx. Els personatges femenins principals semblen dibuixats en dues dimensions. La repescada Christina Ricci fa de noia rebel que només té la feina per pagar les factures, l’australiana Margot Robbie fa de noia maca que vol deixar de ser considerada només com a una noia maca, la Kelli Garner que fa de la seva germana, és la noia intel·ligent, irònica però independent, que tothom sotsvalora i la canadenca Karine Vanasse (a la que vam poder veure a Polytechnique) interpreta a l’estereotip de noia francesa, ingenua i delicada.

L’estructura no és d’episodis autoconcluents, com si fos la versió aèrea de The Love Boat, sinó que movent-se entre Nova York, París i Londres, veurem l’evolució de la dècada a través dels ulls de la tripulació de Pan Am. I si a això li sumem una subtrama d’espionatge amb una de les hostesses entrenada per fer missions ens dóna com a resultat una barreja de masses temes i masses ambicions per una sèrie molt naïf i amable que sembla no tenir clar a què juga. No sóc futuròleg però si tingués segona temporada, m’estranyaria molt (ara és quan la renoven, es ven a mig món, guanya premis als Emmy de l’any que ve i dura fins al 2018).

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada ha esta publicada en TV. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a LES NOVES SÈRIES DE LA TEMPORADA TARDOR-HIVERN (3)

  1. tete ha dit:

    Fan totes molt mala pinta, com NEW GIRL que és una merda absoluta. Qui es pot creure que ningú de la sèrie es llanci a sobre de la Zooey al primer minut???? NINGÚ!!!!!!! Un puto xino la deixa plantada????? CIÈNCIA FICCIÓ + HOW I MET YOUR PUTA MADRE

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s