SUBMARINE

SUBMARINE (2010) REGNE UNIT

El millor que ha fet el Ben Stiller en sa vida

Doncs sí, el Ben Stiller és un dels productors executius. I ja no parlaré més del Ben Stiller. Parlaré d’aquesta meravella, que com moltes de les petites meravelles cinematogràfiques actuals, prové del Regne Unit, un país on sembla que les modes i la voluntat gairebé exclusiva de fer diners a taquilla els hi porta fluixa.
Anem per parts. L’heu de veure. No perque ho digui jo, sino perque és aire fresc i si no us emocioneu ni rieu, és que teniu un greu desequilibri mental.
Submarine és el debut com a director del Richard Ayoade (el Maurice Moss de The IT Crowd, una de les sèries d’humor més divertides des de Els Joves). Doncs es veu que el tal Richard Aoyade, apart de treballar com a actor, porta dirigint videoclips i concerts des de fa anys. No és casualitat que la banda sonora estigui composada per sis temes en solitari de l’Alex Turner, el frontman dels Arctic Monkeys, grup a qui l’Ayoade ha dirigit en tres videoclips i en un directe a Manchester. Hòstia puta, me n’estic adonant que només poso noms modernets i referències d’avantguarda que en el fons només volen demostrar que jo encara tinc l’esperit jove i que si em deixessin l’oportunitat podria dirigir una pel·lícula amb més cara i ulls que la majoria de merda que es fa actualment, però ara no ve al cas. Deixaré les meves misèries i deliris per més endavant. Molt millor que us expliqui de què va la peli i per què hauríeu de veure-la.

El protagonista és l’Oliver Tate, un xaval de 15 o 16 anys aproximadament. Som al 1986 a Swansea (País de Gal·les), un lloc preciós per si t’han deixat i et vols posar melancòlic recreant-te en la teva tristesa. Doncs el xaval és un somniador com hem sigut tots. Té a una companya de classe idealitzada mentres intenta destacar socialment a l’escola fins que un dia, per impressionar-la, es dedica a martiritzar a la grassoneta de la classe, cosa que provocarà l’acostament dessitjat de la Jordana, la noia del seus somnis. És a dir: noi coneix noia. Sí, però. Hi han més coses que l’hi interessen i una d’elles, gairebé tan o més important, és la seva família. El pare (Noah Taylor) i la mare (Sally Hawkins, la protagonista de Happy-Go-Lucky) són dos éssers força grisos que també han estat uns somniadors i el món se’ls hi ha quedat massa gran. L’Oliver es debatrà per un costat en aprendre les tasques de manteniment d’una relació amorosa, sense tenir-ne bàsicament ni idea i per una altra banda intentarà que els seus pares no se separin quan el Graham (Paddy Considine), un antic amor de la seva mare reconvertit en un xarlatà de fira en clau new age, reapareix dins les seves vides instal·lant-se a la casa veïna.


Fins aquí l’argument principal. Res massa original, ho sé, però aquí no és exactament el què sinó el com. El director sap perfectament el què fa, el to amb que vol explicar la història i imposa un ritme i un estil totalment personal. El muntage i l’estil visual es centren en el que és veritablement important, menjant-se continuïtats i utilitzant elipsis temporals de manera sistemàtica. Precisament la força recau en les imatges i en com cada tria d’un pla o d’una escena determinada respon al to pertanyent a la trama de la història. Però no és una peli moderneta, no us espanteu. Malgrat quatre recursos propis de videoclips que ja hem vist centenars de vegades, com el slow motion o la imatge congelada, el Richard Ayoade es dedica a emprar tècniques anacròniques com el zoom out o plans de càmera en mà sense steadycam que ens porta directament als anys seixanta i evoca imatges de les pel·lícules de Richard Lester, el Lindsay Anderson o del Tony Richardson. Precisament els actors també recorden als antiherois que protagonitzaven les pel·lícules d’una de les etapes més brillants del cinema modern, el Free Cinema. Els per mi desconeguts Craig Roberts i la Yasmin Paige són tota una garantia. Ell podria ser perfectament el precedent del Michael Crawford de The Knack… and how to get it (1965) i ella és la versió moderna i adolescent de la Rita Tushingham de A taste of honey (1961), pentinat inclós. I als ja esmentats Noah Taylor i Sally Hawkins, que encarnen de meravella un matrimoni que es conforma amb la vida grisa que tenen, els acompanya el fantàstic Paddy Considine, un dels millors actors del Regne Unit i que ha protagonitzat entre d’altres la segona part de la trilogia Red Riding, The Bourne Ultimatum o una de les millors i a la vegada més desconeguda pel·lícula de l’última dècada, Dean Man’s Shoes.

De veritat, no us explico més coses per tal que les descobriu vosaltres mateixos. Dubto molt que la considereu una pèrdua de temps i si més no, veureu una cosa ben feta i sense moralines ni missatges alliçonadors de com ha de ser la vida. Submarine retrata una de les essències de la adolescència: cagar-la sense parar. Un loop d’experimentació i fracàs constant, amb alguna alegria per entremig. Una galeria de totes aquelles coses que no s’han de fer però que fem perque ningú ens ho havia dit i, per què no dir-ho, crèiem que era una idea brillant fer el que fèiem. I això, amb la distància dels anys, és la cosa bona de recordar quan érem jovenets.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s