Ragù

M’agrada molt menjar. Molt. I com que m’agrada menjar vaig decidir un dia que havia d’aprendre a cuinar. I vaig descobrir que se’m donava força bé i de pas m’hi trobava molt a gust dins la cuina. Ja no és només per la satisfacció de poder transformar uns productes en cru i convertir-los en un plat el·laborat amb tots els ingredients perfectament integrats. Una de les coses que més m’agrada de cuinar és perque tinc una estona per estar sol. Quan vivia a Gràcia hi havia una cosa que era el denominador comú dels dos pisos: una cuina minúscula. O sigui que com no hi cabien dues persones al mateix temps, vaig acostumar-me a estar sol amb la ràdio posada. Els dos pisos tampoc eren massa grans pel que si volia estar sol, sabia que tancant-me a la cuina aconseguiria aquell moment de tranquilitat i solitud que necessito de tant en tant. I allà vaig començar a posar en pràctica les receptes de la iaia Montserrat i de la meva mare. Poc a poc m’anava comprant llibres sense solta ni volta i un dia feia cuina casolana i l’altra intentava fer un plat indi. No sempre sortia tot bé i de fet, molts cops que el resultat era excel·lent, no sabia què era el que havia fet i em veia incapaç de repetir les passes per aconseguir el mateix resultat. Fins que va arribar el dia que vaig conéixer en profunditat la cuina italiana. Segurament és la cuina més popular arreu del món. Els creadors de la pasta i la pizza han perdut el copyright i ara, aquests dos plats, s’han internacionalitzat de tal manera que qualsevol restaurant, siguis a on siguis, s’atreveix a oferir-te uns spaguetti ai frutti di mare a la seva carta. I naturalment es cometen aberracions inimaginables.

El que vaig aprendre a Florència, dins de les cuines casolanes de la família de la meva parella, és que t’has d’estimar allò que fas, has de respectar els aliments que vols cuinar i sobretot, has de saber per què fas allò que faràs. La cuina italiana té molt punts de similitud amb la cuina catalana, amb plats molt el·laborats i amb una cuina tradicional on s’utilitzen menuts i carns poc nobles, com el spezzatino, el fegattini o el lampredotto. Però després hi ha la cuina que més em sedueix que és la de la senzillesa i la de cada dia. La pasta. Els italians mengen pasta un cop al dia, mínim. Podríeu pensar que és molt avorrit, però res més llunys de la realitat. Si saps el que fas, tens uns bons ingredients i una bona pasta, cada plat et pot portar al cel. La cuina italiana és tan variada que si menges a Napols o a Milà et pot semblar que ets a dos països diferents. Però la pasta és una de les coses que els uneix. Més que la llengua. I és que un plat de pasta ben fet és el recurs perfecte per quan no saps què fer, o tens convidats o no et ve de gust passar-te massa estona a la cuina. Tres tomàquets, mitja cabeça d’alls i unes fulles d’alfàbrega et poden solucionar un dinar estiuenc per quan fa massa calor. Amb dues anxoves, dos dents d’all, un bròquil i una mica de parmesà, pots fer un plat de pasta que et provocarà una erecció. O amb una esbergínia, tomàquet, all i vi blanc, pots fer un plat complert per combatre els freds de l’hivern.

Però si hi ha una salsa que em torna boig és el ragù, que aquí coneixem com la salsa bolonyesa. Una salsa que aparentment és molt senzilla però que necessita entre tres i quatre hores per tal que el resultat sigui excel·lent. Quin pal, eh? És com fer pasta casolana. T’hi passes un matí sencer fent-la i després te la menges en deu minuts i si tens convidats no saben apreciar que l’has fet tu o si és una d’aquelles capses de plàstic de la secció de productes frescs del supermercat. Però a tu t’és igual. Tu la fas perque t’agrada fer-la, t’agrada menjar-la i esperes que un dia et diguin que és la millor salsa que han tastat mai. A vegades funciona. Us deixo una recepta que em va ensenyar el Beppe i espero que us agradi:

Els ingredients són aquests. Mig quilo de carn de vaca (substituïble per porc) i mig quilo de carn de vedella, una ceba grossa o dues de mitjanes, dues pastanagues i un tronc d’api. Es pica la verdura en brunoise (a dauets) i es salteja amb oli. Un cop daurada s’hi afegeix la carn picada. Un cop hagi perdut l’aigua pròpia de la carn i hagi agafat color, s’hi afegeix una mica de sal, una mica de romaní i dos gots generosos de vi negre. Un cop hagi xupat tot el vi, s’hi afegeix una cullerada rassa de concentrat de tomàquet (si no en teniu, poseu-hi un pot de 400gr de tomàquet triturat i deixeu-ho reduir), es remena, s’hi afegeix brou (d’au i carn), s’abaixa el foc i a coure durant dues, tres o quatre hores fins que ja no quedi gens de líquid. Aneu removent amb un cullerot de fusta perquè s’us pot enganxar. Per saber si la salsa està llesta passeu el cullerot per la base de la cassola i si hi deixa un solc és que ja està llesta. Ompliu els tuppers de l’Ikea (els de la tapa verda sí, aquells que deu tenir mitja humanitat) i en tindreu per uns quants àpats. Tingueu en compte que us sortirà una salsa molt concentrada i que amb un parell de cullerades n’hi haurà prou per dos plats de pasta. Com a ingredients opcionals s’hi pot afegir xampinyons, cansalada o fetge de pollastre.


Una variant d’aquesta salsa, un cop feta, és passar-la per la paella i afegir-hi crema de llet (però de la bona, és a dir, de la greixosa, amb un mínim de matèria grassa del 35%). Aquesta variant amb pasta fresca és perque us caiguin les llàgrimes de l’emoció.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s