LES NOVES SÈRIES DE LA TEMPORADA TARDOR-HIVERN 2011 (1)

LES NOVES SÈRIES DE LA TEMPORADA TARDOR-HIVERN 2011 (1)

Com que no tinc vida social i com que porto més d’onze anys amb la mateixa parella, les nits les ocupo mirant sèries estrangeres. “Oh, què mal català que ets Eloi, per què no mires sèries catalanes?” Perque fan vergonya i com diria el Duran Lleida: perque em surt de la punta de la polla.
Doncs segueixo, tot i que crec que és una exageració la nova moda consistent a dir que les sèries són molt millors que les pel·lícules, la veritat és que n’hi han unes quantes que, com a mínim, aconsegueixen l’objectiu principal d’entretenir. Entre finals de setembre i començaments d’octubre ha sortit la nova fornada i havent vist només els primers capítols, faré allò tan nostrat de criticar sense saber-ne massa.

AMERICAN HORROR STORY


Una de les apostes fortes de la cadena més independent de la Fox, la FX, és aquesta sèrie de terror, tota una novetat de gènere en quant a formats televisius. La sèrie està creada per Ryan Murphy i Brad Falchuck però no us espanteu que aquí no hi surten pompons ni filosofia d’autoajuda. I és que els treballs anteriors d’aquest duet inclouen Nip/Tuck, Glee i Eat Pray Love. I és que les dues últimes referències són per mi com la kriptonita pel Clark Kent. Però res a veure, canvi radical de registre, afortunadament. Només he vist el primer capítol però ja m’ha entretingut més que la resta de sèries actuals.


Una parella en crisi, formada per la Connie Britton (Friday Night Lights) i el Dylan McDermott (Dark Blue, The Practice) es trasllada junt amb la seva filla adolescent (interpretada per la germana petita de la Vera Farmiga) a Los Angeles. Compren una vella mansió victoriana que està a molt bon preu ja que els últims inquilins es van suicidar a dins. Naturalment, la casa té una història que no es limita a les dues últimes morts i la parella protagonista començarà a experimentar presències estranyes i canvis sobtats de personalitat provocats pel poder malèfic de la casa. La veïna (interpretada per la Jessica Lange) i la seva filla amb síndrome de Down, semblaran saber-ne més d’aquests estranys fenòmens. Veieu-la, val la pena. S’hi han gastat els quartos i pel que es pot veure a l’episodi pilot hi ha una clara voluntat de respectar a l’espectador i no considerar-lo com un imbècil (cosa que fan el 90% de pel·lícules de terror) i de jugar amb atmòsferes inquietants i imatges perturbadores. La sèrie a més té una estructura particular. Les elipsi són constants, s’el·limina molta informació supèrflua i el muntatge, tot i que juga amb recursos habituals del gènere que poden ser vistos com a estereotips (nens bessons, pots de formol amb restes humanes, plans contrapicats de la mansió, etc.) intenta tenir un segell propi. Visualment és un producte potent i havent-se emès només el capítol pilot crec que pot crear escola si l’audiència respon (jo tot ho faig així, tirant-me a la piscina sense mirar si hi ha aigua. Per què contrastar les coses? Tu tira que després ja ho arreglarem).

PERSON OF INTEREST


“La nova sèrie del J.J. Abrams”, menteixen com si fos una garantia d’èxit. Ell només fa de productor executiu. Lost va marcar un abans i un després en la història de les ficcions televisives, això és innegable, encara que fos a nivell popular. A la meva feina hi havien espècies de primats una mica més evolucionats, que van descobrir Lost i veient els capítols en anglès i amb subtítols en castellà era la vegada que llegien més des que es van treure el graduat escolar (si és que el tenien) o l’examen de teòrica de l’examen de conduir (veus? El carnet el tenien tots). Després vindrien la gran merda que és Fringe, la nova revisió i posada al dia de Star Trek i la pel·liculeta aquesta dels collons, Super 8, que només farà contents als que creuen que el Spielberg és el D.W. Griffith. Val, no estic siguent objectiu. Li tinc mania al Spielberg i estic veient que el tal Abrams és el nou titellaire que ha agafat el relleu del rei mides de Hollywood i planeja les pel·lícules i les sèries com plans de marketing perfectes que fan que mitja humanitat necessiti veure allò que produeixen. Veieu-la si voleu posar el cervell en modus standby o si és l’excusa perfecta per no fer altres coses molt més desagradables, com per exemple, què sé jo, netejar un forn que no s’ha netejat en sis mesos o ajudar a la veïna de 90 anys que s’ha trencat la cama i s’ha fet caca a sobre i us crida perque l’ajudeu a portar-la a l’hospital.


La trama té collons: un indigent expert en combat i arts marcials és reclutat per un multimilionari que treballava pel govern i que ara, penedit de la màquina que va crear, necessita netejar la seva consciència salvant a totes aquelles persones innocents que estan a punt de morir perque ho diu la màquina misteriosa. Què? Com us heu quedat? Guai, eh? Tot i que la credibilitat no seria el millor a destacar d’aquesta sèrie, el pilot pintava més o menys bé. Era entretingut si més no. Però el segon capítol confirma que és una altra sèrie amb trames individuals autoconcluents i que enlloc del Jim Caviezel (un ultracatòlic tarat, per cert) la podia haver fet el Jean-Claude Van Damme. I no exagero.
RINGER


Ho reconec. Mai he vist Buffy. De fet els trossos que he caçat canviant de canal m’han semblat sempre ridículs. Doncs la prota de Buffy, la Sarah Michelle Gellar, ja granadeta, és la protagonista d’aquesta sèrie on no fa un paper, no. En fa dos, interpretant a dues bessones que no s’han vist en molts anys. La veritat és que ni la vaig acabar de veure. Pel poc que vaig poder comprovar, no només la Gellar em molestava, també la trama, amb l’enèsima utilització dels germans bessons totalment diferents i la seva conseqüent suplantació d’identitats (el Jean-Claude Van Damme va interpretar una peli on la trama era força similar, no és broma). Ah i quan ja vag decidir que no la veuria més va ser quan vaig veure que els efectes especials eran propis d’una peli turca. I tampoc exagero. Hi havia una persecució en llanxes on el croma del darrera cantava com una mala cosa. Ho sabeu, oi, que hi ha un mercat de cinema turc on fan remakes patilleros de pel·lícules actuals, nordamericanes la majoria i que semblen gravacions casolanes? Les heu vist? Us les recomano. I ara no sé de què estava parlant. Vaig a fer el sopar.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s