RED STATE

Kevin Smith, tu abans molaves.

RED STATE (2011) EEUU

Sembla que la carrera del Kevin Smith ha arribat a la seva fi. I el que més sobta és que no ha estat amb la seva pitjor pel·lícula (dubtós honor que comparteixen ex aequo Jersey Girl i Cop out). Després de la polèmica presentació de Red State a Sundance, la pel·lícula ha estat més coneguda per les males crítiques i els estirabots del seu director que pel seu resultat final, cosa que ha provocat que el realitzador digués que mai més dirigiria cap més llargmetratge. Hem de creure que no és més que una rabieta i és que el noi hi havia posat totes les seves ganes per tornar a ser considerat un dels directors més contraculturals dels Estats Units.
Kevin Smith

Venuda com una pel·lícula de terror, Red State realment parla de religió i de política, deixant altres temes morals secundaris com a acompanyament. La peli comença amb tres xavals d’institut que es disposen a tenir sexe amb una dona madura després d’haver quedat ambe ella per un xat d’internet. Mentres condueixen cap a la seva cita tenen un petit accident amb un cotxe aparcat i fugen. A dins el cotxe hi havia el sheriff del poble, que estava practicant sexe oral amb un altre home (no ho explico com una simple anècdota sinó que l’homosexualitat té un pes important en la trama) . En arribar a la caravana on han quedat, els rep la Melissa Leo (Frozen River, Tremé, The Fighter) , però ells segueixen amb el pla inicial de fer un gang-bang amb ella (no els jutgeu: són joves i van calents, tots hi hem passat). Després de beure’s dues cerveses cauen desmaiats i un d’ells es desperta en una gàbia sense saber què és el que està passant. El que realment succeeix és que un grup fonamentalista ultracatòlic els ha raptat i en aquell mateix moment el seu líder, el reverend Abin Cooper, està fent un pregó que acabarà amb el sacrifici d’un home a qui tenen lligat amb plàstic. Diguéssim que el gènere de terror amb el qual es pretenia vendre el film comença aquí. Però és que no és una pel·lícula de terror, que quedi clar. Els xavals no volen morir (reacció bastant lògica) i intentaran escapar-se alhora que l’ajudant del sheriff ha anat a la granja on tenen la parròquia després de veure un cotxe amb signes evidents d’haver patit un accident. Però el que no saben ni els xavals ni el jove ajudant del sheriff és que la parroquia baptista és en realitat, un grup de fonamentalistes armats com un petit exèrcit i que no tenen cap intenció d’anar a la presó.
I per si això fora poc, comença la tercera part de la pel·lícula, la part més polititzada.Un John Goodman amb molts menys kilos que a Tremé, fa d’agent federal. És un agent que precisament va rere les passes del perillós pastor Abin Cooper i rebent ordres directes, té la missió d’irrompre a la granja disparant a tot allò que es mogui amb l’excusa que poden ser considerats com a terroristes ja que disposen d’un arsenal d’armes. I aquí comença la davallada argumental. Tot el que se’ns havia explicat abans queda en un no res i rememorant els incidents de Waco, Texas, de 1993, veurem als xavals que queden intentant escapar, als ultracatòlics lluitar fins a la mort i als agents rebent les ordres de no deixar cap testimoni amb vida per tal que la premsa no converteixi als culpables en víctimes.
No explicaré el final (ja he escrit bastants spoilers) però sí que val la pena destacar que és un final força desconcertant. Si bé la peli no té cap gag que recordi al humor gamberro de les primeres pelis del Kevin Smith, sí que juga amb elements que no se sap massa a què venen i precisament hi ha la sensació que ha intentat jugar a la carta de la sorpresa però se’n estava penedint mentres ho feia (el que acostuma a passar quan un la caga i sap que la caga) i ha anat improvisant sobre la marxa. En el guió original hi havia un altre final alternatiu, que després de llegir-lo, m’hagués semblat molt més encertat i de pas hagués estat molt més reconeixible i l’hagués emparentat amb un dels films més emblemàtics del seu director: Dogma. Diguem només que hi apareixien elements de la mitologia cristiana. Aquí teniu el final alternatiu, si no l’heu vist, vosaltres mateixos.


Definir Red State és difícil. No és una obra mestra, no és un film rodó, però no és cap merda. La trama, la direcció i els actors et mantenen atents des del principi fins al final. Es veu clarament que el Smith vol tocar masses temes alhora però al mateix temps no emet cap discurs moralista (cosa que s’agraeix). Sembla més que res que hagi decidit incrementar la seva llista d’enemics i detractors, perque és molt probable que allà als Estats Units, ningú en quedi massa content.
Després de les mogudes contra la premsa, contra els Weinstein i pràcticament, contra la resta del món, el Kevin Smith ha descartat la idea de distribuir la peli ell mateix i sembla que ha acabat estrenant-se en un parell de cinemes i la seva vida comercial quedarà reduïda al VOD i al mercat del lloguer. Mentres segueix fent el seus programes de ràdio per podcasts i les seves gravacions casolanes en clau de comèdia que distribueix ell mateix, espero que com a mínim, serveixi de far pels directors novells que no volen acabar a Hollywood dirigint blockbusters sense cap ni peus.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules, Uncategorized i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s